Francesc Falguera i Eduard Garcia, sota la direcció d’Òscar Garcia, protagonitzen Escac i mat, la nova estrena de Qollunaka.
Eloi Falguera
Director i autor
Eduard Garcia i Francesc Falguera en un dels darrers assajos abans de l’estrena. Foto: Eloi Falguera
El dissabte 14 de desembre, Qollunaka estrena Escac i mat. Es tracta de l’adaptació teatral de tot un clàssic: la pel·lícula La huella (1972) del director J.L. Mankiewicz. Un vertader duel a l’escenari per a dos actors (Francesc Falguera i Eduard Garcia), però on hi surten… tres personatges.
Per què un escriptor anglès de novel·les negres ha convidat a casa seva un perruquer d’ascendència italiana? Només per fer unes copes? La resposta o respostes les trobareu en aquest muntatge amb un text brillant. Un text que va meravellar l’Eduard Garcia i l’Òscar Garcia des de ben petits i que no han parat fins a dur-lo a escena.
Escac i mat s’estrena a la Qollusala del Casal de Sant Pere (C/ Major de Sant Pere, 63) el 14 de desembre i es podrà veure quatre vegades més (15, 20, 21 i 22 de desembre). Es recomana reservar entrades (610395880). Un plat fort per donar la benvinguda a les festes de Nadal.
Per saber una mica més sobre l’obra, hem conversat amb el director, Òscar Garcia, i un dels actors protagonistes, Eduard Garcia.
Quin és l’argument d’Escac i mat?
Eduard Garcia: Tot comença quan en Richard, un escriptor d’èxit de novel·les negres, ric, cultivat i que es creu amb una superioritat social, convida a casa seva en Sandro, un perruquer força trepa que veu l’oportunitat de fer diner fàcil. El que comença sent una visita plàcida… poc a poc es va complicant.
Òscar Garcia: Jo diria que l’obra va de dues persones que fan una partida d’escacs… o no és una partida d’escacs i, en realitat, un li proposa a l’altre un robatori? O potser, en veritat, el que li proposa és un assassinat? No, no és un assassinat, el que li suggereix és un triangle amorós… Al final, potser ens n’adonem que tot plegat és una estratègia d’en Richard per tenir un argument per al seu nou llibre. O no, potser al capdavall tot és una festa de disfresses? Només us puc dir que, a mesura que avança l’obra, cada cop et quedes més enganxat.
Així doncs, és una comèdia, un thriller o un drama?
E.G.: És una mica de tot. Hi ha moments de comèdia, però també n’hi ha de molta intensitat dramàtica. I també té un punt de novel·la negra que m’agrada molt. Cadascú hi veurà una cosa diferent.
O.G.: Per mi és sobretot una comèdia sarcàstica. Sí que està disfressada de thriller o de novel·la policíaca, però fonamentalment és un joc divertit, irònic i sarcàstic.
Quin diríeu que és el punt fort del muntatge?
O.G.: Evidentment són els dos actors. Al món del teatre hi ha moltes obres corals, de molts personatges, que pots anar fent. Però n’hi ha d’altres que si no tens bons actors no te les pots ni plantejar. De fet, fa anys que volíem fer aquest text, però fins que no hem trobat els actors convenients, no ens hi hem posat. A més, han de ser actors que estiguin a la mateixa alçada perquè tots dos tenen el mateix protagonisme. Per mi, aquest és l’aspecte més interessant del muntatge. D’altra banda, el text és molt bo. Al seu dia se’n va fer una gran pel·lícula i ara nosaltres també intentarem aconseguir un bon muntatge. Si, a més, tenim un bon públic, el resultat pot ser extraordinari.
E.G.: Jo hi afegiria una direcció fantàstica de l’Oscar Garcia i una escenografia d’en Joan Martínez molt aconseguida.
Es tracta, doncs, d’un veritable duel a l’escenari?
O.G.: Més aviat, aquests dos personatges són la contraposició de dues formes de viure i d’entendre la vida. Dos homes de classes socials i de cultures diferents. Són la cara i la creu… però al capdavall d’una mateixa moneda perquè s’acaba veient que els seus extrems es toquen. En definitiva, es tracta d’una partida d’escacs entre un home intel·ligent i un d’espavilat. Qui guanyarà?
E.G.: També afegiria que són dues persones que s’equivoquen molt en les seves misèries personals. Escac i mat, en el fons, és la història de dos perdedors.
Rere l’humor i el sarcasme, l’obra també toca temes profunds?
O.G.: He decantat l’obra cap a la comèdia, cap a un duel entre la intel·ligència i l’agudesa. Més aviat, diria que tot plegat és un joc on el públic s’ha de preguntar qui guanyarà. Però, evidentment, també se’l farà reflexionar. A Qollunaka sempre busquem que el públic no es quedi indiferent: ja sigui perquè ha rigut molt o perquè l’hem fet pensar. No voldria que quan passin pel bar del Casal ja hagin oblidat l’obra. M’agradaria que l’endemà al matí encara hi pensessin. Mira si el text fa pensar que l’Eduard i jo la vam veure quan teníem vuit anys i encara hi anem donant voltes.
E.G.: Certament, l’obra pot generar reflexió i debat. De fet, ens planteja un dilema moral. No es tracta de quedar-se només amb l’anècdota.
Tot i el to de comèdia, ens trobem davant de personatges realistes?
O.G.: Que juguem amb el sarcasme i la ironia no vol dir que fem personatges grotescos. Els personatges són totalment recognoscibles, seriosos. Tenen les seves pinzellades d’excentricitat, però són totalment realistes.
Deixa un comentari