The Nels Cline Singers a la Nova Jazz Cava el 19 març 2015. Foto: LP
The Nels Cline Singers (una formació instrumental, el nom és com un acudit) anaven a tocar a la Nova Jazz Cava en el marc del 34è Festival de Jazz de Terrassa i el seu concert es preveia important. D’entrada, l’esdeveniment havia de ser una gran fita perquè en Nels Cline porta més de deu anys essent el guitarra solista de Wilco. El dubte era: què tal anava a resultar? El Nels és un autèntic estilista de la guitarra elèctrica, però els que només l’hem seguit amb Wilco sabem que no ha tocat als millors àlbums d’aquella banda. Amb aquest dubte, doncs, qui escriu això va presentar-se a la Jazz Cava el passat 19 de març.
El públic era molt nombrós i hi havia força cares interessants de l’escena rock local. Després d’una breu presentació a càrrec del Valentí Grau (va donar la sensació que no se l’havia preparada gaire), el grup va pujar a l’escenari… i el que va seguir va ser una revelació. Oblideu les comparacions amb Wilco, The Nels Cline Singers van oferir una lliçó magistral sobre com portar el Free Jazz al límit, ser supereclèctics, carregar-ho tot amb potència i energia, i sorprendre constantment a un públic entregat des del primer minut. Va ser un concert de més de dues hores sense comptar el descans i es va fer curt.
Els músics més destacats van ser el propi Nels i el percussionista Cyro Baptista, el primer va destacar pel seu equip d’efectes amb els que treu mil sons diferents de les seves dues guitarres (la seva estimada Fender Jazzmaster del 1959 i una Fano “tipus Jazzmaster” de 12 cordes); el segon per la seva una impressionant col·lecció d’artefactes amb els quals va recrear fins i tot els sons d’un bosc ple d’ocells i també per aportar els pocs efectes vocals que precisa el grup. En segon terme, però no menys brillants quan calia, el baixista/contrabaixista Trevor Dunn i el bateria Scott Amendola arrodonien una formació puntera que va demostrar-nos com obrir nous camins sense quasi ni pensar-s’ho, alhora que deixaven clar que tenen tant domini tècnic com per fer de manera brillant tot el que se’ls acudeixi, improvisant a tomba oberta mentre s’escolten atentament entre ells.
Potser els millors moments van ser el llarg tema inicial i els dos que van conformar la segona part del concert, concert que van acabar amb un bis al que van versionar la teclista i compositora Carla Bley.
En tot cas, compteu amb això: les comparacions en termes d’intensitat són del nivell d’un Syd Barrett, el 67, o un John Coltrane, el 65. Or pur. Potser el millor concert celebrat mai a Terrassa? Qui signa aquestes línies ho firmaria.
Lluís Paloma Sánchez
Deixa un comentari