El proper divendres, 5 de juny (21:00h, Hall del Teatre Principal), tindrà lloc la tercera edició de l’Elixir, el Festival Poètic de Terrassa que reuneix un cop l’any poetes i músics contemporanis que omplen els carrers, terrats, jardins i balcons de la ciutat amb la bellesa poètica i les notes més contundents per al gaudi de tothom.
Enguany l’Elixir pretén traçar ponts més enllà de les fronteres i fer-nos arribar la realitat de Síria amb la poesia de la jove activista Amal Kassir, que utilitza la poesia com a arma per denunciar les injustícies al seu país d’origen. Guanyadora del Premi Grand Slam al Brave New Voices International Youth Competition amb el poema “Syria” i fundadora del Project More Than Metaphors, treballa per ajudar els nens sirians a superar el trauma que han experimentat als campaments de refugiats a l’Orient Mitjà. Per altra banda, amb la voluntat d’impulsar els poetes de casa nostra, es presentarà Eduard Escoffet (Barcelona, 1970), activista poètic i agitador cultural, a més de codirector del Festival Internacional de Poesia de Barcelona, juntament amb Martí Sales, entre el 2010 i 2012. També Laia Martínez López (Berga, 1984), traductora i poeta, que ha publicat els poemaris L’abc de LML (Documenta Balear, 2009) i L’estiu del tonight, tonight (El Gall, 2011) i és la veu, el vers i els dits de la formació electrònica JANSKY. A més, el poeta i compositor argentí Diego Mattarucco, ens acostarà la seva especialitat que, tal com ell mateix l’anomena, és la “poesia cacofònica”, a més de participar reiteradament en l’Slam Poetry. Per últim, l’actriu Mercè Martínez i el saxofonista de Terrassa Guim García ens guiaran en aquests trajecte poètic.
Malarrassa ha tingut el plaer de poder compartir una estoneta amb l’equip d’Elixir. Partint de la idea original i la direcció de la terrassenca Rosa Boladeras —i en coproducció amb el CAET, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa—, els responsables d’aquest projecte són Pati Fornés, ajudant de direcció artística i continguts, Cristina Sánchez, cap de producció, Pau Gómez, ajudant de producció, Aina Romagosa, en la coordinació tècnica, i Lydia Cazorla, responsable d’Imatge i Fotografia.
—Elixir va néixer amb el propòsit d’invocar la poesia com a substància vital. Ens ho podeu explicar una mica millor?
—Rosa: Elixir va començar com una reivindicació ancestral de la poesia perquè, fins aleshores, era una tradició que es practicava a casa i entre amics, o en Associacions Culturals, i vam pensar que teníem ganes que a Terrassa es comencessin a recuperar aquests inicis i portar aquesta poesia al carrer. Començàrem a descobrir tots aquests nous joves poetes que ens van fascinar i d’aquí van sorgir les ganes de compartir amb la resta de ciutadans la bellesa de les paraules, així com el poder tan gran que té la poesia en la transformació de les persones, i com un poema et fa viatjar a llocs on només la poesia et pot portar.
[Pati] Penso que l’Elixir és pura màgia i, el fet que hi hagi aquest misteri, aquesta ruta que la gent no sap ben bé quina és, que hi hagin sorpreses als balcons, als carrers… fa que l’Elixir sigui, més enllà d’un festival, pura màgia i molt especial ja que és capaç d’acostar 400 persones a la poesia. I la gent que ve i participa de l’Elixir experimenta aquesta sensació màgica. L’Elixir remou i no et quedes igual perquè a la ciutat passen coses.
—Creieu que amb aquest tercer Elixir s’ha arribat a la maduresa del que preteníeu ser inicialment? O encara queda transformació en curs?
—Pau: Això no passarà mai.
—Rosa: Nosaltres no volem madurar. L’Elixir sempre està en moviment i cada any és diferent, es fan coses noves i tenim més col·laboradors fent més xarxa. De fet, aquest era un festival pensat per a tot un cap de setmana però, per qüestions de pressupost i mitjans, ha acabat sent d’una jornada. La intenció, si ens acompanyen els pressupostos, és fer-lo divendres, dissabte i diumenge, l’any que ve, i que creixi més tot intentant innovar amb la proposta. Per descomptat, a l’Elixir hi passen coses que no passen normalment en un recital de poesia o un slam poetry: els poetes es troben tots junts i acaben creant, només per a aquell dia, un sol poeta conjuntament. La nostra intenció és que els poetes sopin junts, els convidem a dormir aquí a Terrassa i fem un brunch. I que, a partir d’aquesta reunió, en puguin sorgir altres projectes. Aquest any en concret vindrà de fora Amal Kassir ; hi ha molts poetes que no la coneixen i l’Elixir permet que es puguin establir connexions i créixer els uns al costat dels altres.
—Creieu que heu aconseguit fidelitzar nous amants de la poesia amb la combinació d’ingredients d’aquest beuratge?
—Pati: Jo crec que sí i, sobretot, gent més curiosa per la poesia. Curiosos pels nous formats, per “aviam què passa”.
—Rosa: Hem aprofitat molt públic del CAET, gent que tradicionalment anava a veure teatre i no s’esperava el que es trobaria, i hem incorporat molta gent jove a través de les xarxes socials. I això a través de la multiplicació, amb què cadascú de l’equip aporta i ho fa extensiu al seu entorn i a la ciutat en general. Per exemple, aquest any el director del banc vindrà i la senyora de sota casa, que mai havia anat a veure poesia —la cosa més propera era en Guardiola recitant Miquel Martí i Pol—, també s’anima. És una taca que es va estenent. I també nens! Ens agrada molt que vinguin nens perquè volem que sigui una cosa molt oberta i familiar.
—Pau: A través de les xarxes socials estem expandint i fent arribar la poesia a molts racons que la gent no s’esperava. Amb el concurs dels Self Poetry estem descobrint la vessant poètica desconeguda de gent de Terrassa que coneixem.
—Rosa: En Pep Pla ens va explicar que el seu fill era reticent de venir a l’Elixir per veure poesia; però,ara mateix, ja és un fan incondicional i convida tots els seus amics que acaben encantats. Durant molt de temps havia sigut un art minoritari i, a més, a les escoles de primària no hi ha hagut una educació poètica. La gent en general no ho té massa a mà.
—Creieu que és clau que sigui gratuït ?
—Rosa: Que sigui gratuït forma part de la nostra filosofia. No ho hem fet perquè vingui més gent sinó perquè en pugui gaudir tothom.
—Esteu complint amb les vostres expectatives?
—Rosa: Sí. El primer any era una incògnita si la gent vindria, però ens va sorprendre el nombre de persones que van assistir-hi, unes 300 persones mogudes per la poesia.
—Elixir és… cultura o espectacle?
—Rosa: A veure, l’espectacle és cultura, oi? Sí, és cultura perquè la cultura també és espectacle. Jo sempre dic que la cultura està tan poc valorada perquè no és tangible de cop i volta. O perquè no ens ho sembla. A més, nosaltres som qui som per la cultura que tenim, pel que hem llegit, les pel·lícules que hem vist, les històries que ens han explicat, pels valors que ens han transmès, per l’educació que hem rebut, per la bellesa que hem pogut percebre… i com que ho tenim tot, no ho valorem. Imagina’t que, de cop i volta, no existís la música; no et pots imaginar la vida sense música, sinó que forma part de tu, de la teva cultura, de la teva persona. Com deia Brecht: “Si és bo, és comercial”, volent dir que si és bo, funciona.
—Pau: Elixir és cultura, és espectacle, és música, és poesia, és carrer, és balcó, és caminar junts… i tot això és cultura i és espectacle, i és tot.
D’esquerra a dreta: Cristina Sánchez, Sara Diego, Pati Fornes, Pau Gómez, Rosa Boladeras i Lydia Cazorla al Cafè-bar dels Amics de les Arts. Foto: JFFF
—Quina és exactament la feina que feu al darrere del que es veu al Festival Elixir?
—Cristina: En realitat tots fem de tot perquè és ara mateix un equip molt petit. El dia que l’equip sigui molt més gran, les tasques estaran molt més definides. Per ara, tots fem bastant de tot. La idea original, evidentment, seguirà essent de la Rosa, perquè és la que va parir tot això i sense ella no estaríem aquí avui, però… què fem cadascú? Jo, en teoria, porto producció. Insisteixo, de la mà de tothom però, sobretot, mà a mà amb el Pau. Ens dediquem a la part més tècnica juntament amb l’Aina o a la part de comunicació amb la Lydia. La part artística la treballo amb la Rosa però la part més tècnica amb Pau.
—Rosa: La Cristina és la cap de regidoria.
—Pati: Una cosa que considero molt important és que amb la Rosa vam tenir un “flechazo” poètic. Quan t’agrada tant la poesia, et trobes molta gent a qui també li agrada, però amb la Rosa teníem una forma molt semblant de gaudir-ne i un criteri molt similar amb els autors. Gaudíem fent-nos descobrir l’una a l’altra poetes, ens llegíem coses… A l’hora de triar poetes i format, la Rosa com a directora ho fa molt a força de “corazonadas”. De sobte descobreix un poeta que pot encaixar i, d’una forma molt intuïtiva, ho compartim. Suposo que d’aquí sorgeix el titular d’ajudant de direcció artística, perquè compartim molt els gustos.
—Rosa: De fet, la Pati és la que m’ajuda a dormir després que jo ho hagi visionat… La Pati està al dia de tots els poetes, em fa descobrir nous autors i alguns de clàssics, està molt relacionada amb moltes webs i blocs de poesia, amb la Bau fa molta feina de recerca, i tot plegat és indispensable.
—Pati: Llavors, l’altra feina que faig durant tot l’any és, en aquesta mateixa línia de contingut poètic, la de dinamitzar les xarxes socials després que s’acabi l’Elixir. És una tasca compartida amb el Pau: jo m’encarrego més del contingut poètic i ell dinamitza i fa recerca d’espectacles poètics recomanables al llarg de l’any.
—Rosa: Durant l’any anem fent excursions per veure coses tot l’equip, i procurem veure tot el que donem de si.
—Pau: Jo ajudo la Cristina amb els temes interns. Les setmanes abans tranquil·litzo la Rosa aportant-li “Pau” i el dia de l’Elixir condueixo el Guim i vaig controlant el carrer i tot plegat.
—Rosa: També treballa molt el tema de xarxes socials i la web.
—Lydia: Quan vaig conèixer la Rosa i em va explicar el seu projecte, em va semblar molt interessant. La meva aportació al Festival Elixir és la imatge poètica. Tota la part del disseny gràfic de tots els elements que es donen (punts dels llibres, xapes…), web, cartell i tot el que és imatge de l’Elixir, del festival.
—Cristina: La Lydia es dedica al disseny gràfic i la Rosa, sobretot, a la conceptualització de la web. El Pau està al costat dels programadors, la Pati aporta els continguts i, en el meu cas, jo coordino totes les tasques. Tots aportem alguna cosa que fa que sigui el resultat que és. Ens complementem molt bé.
—Rosa: Quan més feliç sóc és quan hem de decidir coses. Si decideixes coses sol a casa és avorrit, i fins i tot pesat. Però quan es treballa en equip, la creativitat aflora. La felicitat més gran de l’Elixir és quan s’acaba i estem sopant junts l’equip, els voluntaris, els poetes, i gaudim del resultat del treball en equip.
—Cristina: Cal mencionar que els voluntaris fan una feina molt important dins l’Elixir, sobretot el dia clau. Tot i que hi són sempre. De fet, hi han voluntaris que fan jornades molt llargues i treballen al mateix nivell que nosaltres. No volem treure mèrit a la feina que fan utilitzant la paraula “voluntari”. Sense els 10 o 12 voluntaris del dia de l’Elixir, no seria el mateix. Arriba un punt que no ens podem desdoblar i ells tenen les seves tasques ben assignades. Alguns d’ells s’han fidelitzat i han anat repetint i d’altres són nous, per casualitats o perquè ens trobem pel camí de la vida.
—Què és el millor i el pitjor del procés de producció?
Cristina: Una opinió totalment subjectiva… per mi, el millor i el pitjor és el mateix. Precisament, que siguem un equip petit i que tots fer de tot és el millor, perquè junts tenim valors que sumats fan que l’Elixir sigui el que és. Alhora, acaba havent-hi poca definició de les tasques que ha de fer cadascú i això que, en alguns moments, ens pot portar caos o menys organització. Però, en realitat, la base del millor i el pitjor és la mateixa.
—Pau: El millor i el pitjor és el dia mateix que veus tota la feina feta i alhora la vius i t’emociones igual.
—Cristina: Crec que la paraula “gaudir” és molt important perquè, ara mateix, cap dels membres de l’equip està cobrant un sou. Per tant, passar-ho bé és un plus que hi ha de ser.
—Rosa: Nosaltres, no és que ho fem com a activitat extra, o amateur, o per amor a l’art. Elixir forma part de la nostra professió i, per tant, hi aportem la nostra professionalitat. Vam decidir no cobrar per dedicar els diners que teníem a pagar els poetes, els músics i la infraestructura necessària per tirar endavant el festival. Aleshores, amb el pressupost tan minso que teníem vam prioritzar dignificar els artistes i tenir una mínima estructura per cobrar bé més endavant.
—Com s’ha fet la selecció d’aquests poetes i músics?
—Pati: Jo sempre dic que és com intuïtiu. Sempre tenim diverses opcions, mirem molts vídeos, pensem moltes coses, tenim al cap molts noms.
—Rosa: Tenim llibretes amb molts noms. Hi ha una cosa molt curiosa, i és que, per exemple, ja tenim els poetes de l’any vinent, perquè de les 20 opcions que tens al cap… sempre mires que estiguin equilibrats: un més actual, una més “canyera” i femenina, un altre que doni una mica d’aire… i al final t’acaba sortint l’edició de l’any vinent.
—Pau: Si falla algun poeta… la Cristina i jo ja tremolem perquè s’ha de canviar tot el repartiment.
—Pati: El cartell no es pensa amb el cap sinó que es decideix a partir d’un “em transmet”, “ho veig”, “m’agrada” com a base. Aleshores, amb el cap s’equilibra.
—Cristina: També amb els números a la mà, perquè no és el mateix que en vingui un o que en vinguin quatre. I, a més, aquest any vindran de Mallorca, de Madrid,dels EUA…
—Què aporta cadascun d’ells a l’Elixir?
—Rosa: Els poetes d’aquest any, en general, aportaran el seu talent i el seu mirall. En concret, Amal Kassir aportarà “alguna cosa a dir”. Ella és un crit a la condició humana, a la pau, a l’amor, a l’absurd que és la nostra espècie, aquesta part humana i tan fosca que tenim i que, inevitablement, forma part de la dualitat. És una noia molt emotiva i tendra, però tota la seva poesia fa emocionar. L’Eduard Escoffet és un poeta molt consolidat que ens aportarà professionalitat i intel·lectualitat; treballa molt amb la sonoritat i estarà situat en un espai on jugarà molt amb el so. Treballa aquesta altra part de l’intel·lecte i, amb la poesia sonora, la suggestió. La Laia Martínez i López és una noia moderna, canyera, sense pèls a la llengua, reinvindicativa, però amorosa, tendra i directa. Portarà una taula per fer uns loops sembla ser. Finalment, en Diego Mattarucco ens donarà una mica d’aire fresc, perquè treballa molt la ironia, les al·literacions i els jocs de paraules i donarà aire a tot plegat, així com molt d’humor. Aquest any, a més, també apadrinem un jove poeta que es diu Luca Leonardi de Barcelona que ha publicat un llibre que es diu Punts molt divertit perquè en el pròleg la seva germana li diu “Tu de gran no seràs un astronauta, sinó un extraterrestre”.
– Pau: Aquest any, tant la Biblioteca Central com la llibreria Synusia ens donen suport en el tema dels llibres. Hi haurà una paradeta amb els llibres dels autors i la BCT ens publicarà una biografia dels autors que vénen.
—Rosa: Aquest any, a través d’una proposta sorgida de l’Àgora Terrassa, els troncs dels arbres caiguts durant les ventades es convertiran en book crossing, i el primer estarà situat a l’espai on celebrarem l’Elixir. Serà com posar el llibre dins l’arbre, com tornar-li a l’arbre la seva essència evolucionada. Els fulls dels llibres, que provenen de la fusta, tornaran tintats.
—Com creieu que influeix Elixir, tant a la ciutat com a fora?
—Pau: El 2013 va coincidir amb un boom poètic a la ciutat. Aquell any hi va haver molta poesia i va explotar arreu amb múltiples propostes.
—Sara Diego (voluntària): Ha sigut com un engranatge que ha anat motivant joves que només havien estudiat poesia a classe, sense interès, i aleshores, amb l’Elixir han descobert una cosa nova i contemporània amb els propis poetes. I això arriba molt més.
—Esteu esdevenint referent?
—Rosa: Veient altres festivals i iniciatives, nosaltres hem creat una altra història. És clar que, com tothom, hem begut d’altres fonts, però ens agradaria que la gent pensés que a Terrassa hi passa una cosa un cop l’any que és màgica i diferent, que acosta la poesia a la gent i la festeja i que en gaudeixes i aprens i coneixes. Aquest és el nostre objectiu. De fet, havíem pensat arribar a fer un Elixir en gira per diferents pobles i ciutats.
—Pau: Quan preguntes a Terrassa per l’Elixir, la gent, cada vegada més, sap de què li parles.
—Rosa: La gent de fora de Terrassa, ja sigui de Manresa o Barcelona, per posar alguns exemples, es desplaça perquè és un espectacle en si, gràcies a l’aportació de la música, la màgia i la sorpresa.
—Cristina: L’Elixir no s’assaja abans i és únic. Per tant, no tornarà a passar mai més.
—Lydia: Tinc fotos de les cares del públic que està gaudint del moment. Això és un privilegi, perquè la imatge és molt important.
—Rosa: Aquest any també afegirem art digital amb la col·laboració de l’Escola de Disseny i Art Visual de Terrassa. A més, en Sebastià Brossa ha vingut a viure a Terrassa i ens donarà un cop de mà juntament amb l’Escola d’Arquitectura Efímera i el TNC…
—Amal Kassir té un missatge contundent des dels EUA en relació al poble de Síria. Així doncs, és Elixir més que un Festival de poesia? Quin és el paper d’Elixir en aquesta equació?
—Rosa: Creiem que l’Amal és la que diu que cal culturitzar la gent en relació al món àrab, per entendre tots els ets i els uts. Si ha de venir algú, que aquest algú tingui alguna cosa a dir. I que impliqui canvi social i reivindicatiu. En general, hi ha molt desconeixement sobre el món àrab i, en general, som molt ignorants d’aquest món. Per altra banda, ells mateixos són fruit de la manipulació de les dictadures i la inèrcia mateix de la seva cultura els fa molt difícil adonar-se de certes coses. Aleshores, vam pensar que és un món molt proper i del qual hauríem de ser més coneixedors. De manera que l’Elixir és un bàlsam per a la misèria humana i una manera de reivindicar la virtut, la bellesa, la intel·ligència, l’intel·lecte, …
[Rosa] Si ha de venir algú, que aquest algú tingui alguna cosa a dir. I que impliqui canvi social i reivindicatiu.
—Alguna cosa que volgueu afegir?
—Rosa: Ens hem acabat trobant tot aquest equip per allò que diuen que a la vida res és casualitat. L’altre dia em van preguntar… com és que el Pau ha anat a parar aquí? Doncs perquè ens trobàvem cada dia al matí quan duia la nena petita a la guarderia… Amb la Pati som veïnes i anàvem parlant de la Bau. La Cristina, sabent la seva professionalitat a l’hora de tirar endavant projectes, vaig anar a trobar-la… la vida ens va ajuntar.
Jordi F. Fernández Figueras
Eli RodGüell
Deixa un comentari