Magda Díaz a la porta de la llibreria Atenea, al carrer Gabatxons. Foto: PV
Pep Valenzuela
Tres generacions de llibreteres conformen la nissaga familiar que va crear i dirigir la quasi centenària llibreria Atenea, oberta el 1924 just davant l’actual plaça de la Font Trobada. L’Engràcia Datzira (nascuda el 1942 i treballant des dels 18 anys), filla i neboda, respectivament, de l’entusiasta parella impulsora del projecte, en Josep i la Maria Datzira, agafà el relleu junt amb el seu marit Antonio Díaz, quan van morir el pare i la tieta, amb un dia de diferència, l’any 1970. En jubilar-se, a 65 anys, la seva filla, Magda Díaz Datzira, agafà al seu torn el relleu, fins avui. I en principi, amb perspectiva de continuar, arribar al centenari i, de ben segur, malgrat les dificultats dels temps i els canvis en el consum, que afecten especialment el petit comerç, per continuar un bon temps.
Engràcia, com va ser a creació de la llibreria?
E: La van crear el meu pare i la meva tia, van obrir per treballar amb llibres i papereria. Al poc, van incorporar el quiosc, per vendre diaris i revistes. A la tieta li agradava molt la cultura i els llibres, especialment pel que fa a la cultura i món de la Grècia clàssica. Per això li van posar el nom de la deessa Atenea.
Van escollir un lloc ben cèntric.
E: A l’època, l’espai actual era una casa antiga que hem anat adaptant per ampliar el negoci. De fora, potser no ho sembla, però a l’interior ja es veu ben bé que era casa. Hi ha un soterrani que es va tancar, i el magatzem actual era un pati obert, al darrere, on hi havia un pou.
Quan vas començar?
E: Jo vaig començar, amb dedicació total, amb uns 18 anys. Abans havia après a cosir, havia fet classes de piano, i les tardes venia a la llibreria. I després, fins que em vaig jubilar, amb 65 anys, ara encara passo alguna estona, per distreure’m una mica i per caminar.
En obrir, va ser més per negoci o interès cultural?
E: Hi havia una mica de les dues visions. Potser el meu pare tenia un interès més comercial, mentre a la tieta la interessava més la cultura. Tot plegat, es compensaven. De fet, aquest és una les claus perquè funcioni un negoci.
Magda: En aquella època, d’altra banda, es venien també articles del moment. Recordes que m’ho has dit alguna vegada? Per Nadal regals, després hi havia també partitures de música; petards per Sant Joan… Les botigues tenien una mica de tot.
Van passar la guerra també, clar!
E: Sí, sí. El pare m’explicava que llavors es va vendre molt paper d’escriure i llapis als soldats i les famílies. Malgrat tots els problemes de la guerra, en tot cas, no es va tancar mai i van anar fent. Després, tampoc hem tancat mai, ni ara quan vam passar el confinament, perquè hi ha el quiosc, que havia de continuar venent diaris.
Considereu que vau heretar l’interès i vocació de la parella fundadora?
E: Sí, sempre. A més, després, el meu marit, l’Antonio, era una persona molt inquieta, li agradava saber de tot.
M: Sí, al meu pare també li agradaven molt els llibres i la cultura, participava en tertúlies literàries i sobre poesia, i així es va involucrar molt en el negoci. I jo, tot plegat, vaig aprendre a viure així i és també la meva vocació.
En tot aquest temps, comentàveu, el model de negoci no ha canviat gaire.
E: Abans es venia més llibre i papereria, ara potser més articles de regal, motxilles i altres. De fet, una mica tal com et demana la clientela, el mercat es va ampliant, hi ha molts majoristes i competència en papereria, que és un article pobre i no deixa massa marge.
M: La diferència clara, avui, és que donem molt servei personal, perquè no pots competir amb grans superfícies. La gent ve aquí a buscar més consell, que li emboliquis bé, que tinguis algun detall diferent, també articles una mica diferents que no poden trobar a tot arreu.
La teva entrada en escena, Magda, quan va ser?
M: En ser negoci familiar, el vaig viure des de petita, sortia d’escola i m’havia d’esperar per aquí, feia deures, era la meva segona casa. De més gran, ajudava puntualment en moments de més feina. Així fins que em vaig independitzar i vaig anar a viure fora. Quan el pare es va trobar més delicat de salut i la mare s’havia de jubilar, em van proposar fer el relleu. Ho vam començar a fer a partir del 2003, encara amb presència, suport i indicacions del pare i la mare.
Per mi, va ser tranquil i agradable, de fet era tornar a casa, a una activitat que ja coneixia i m’agradava. Ara, a més, el meu marit també treballa aquí, al quiosc. Abans hi havia el Manel, que havia començat amb el meu avi, molt jovenet amb 14 anys, fins que es va jubilar. Ell, en tots aquests anys havia esdevingut un emblema de la tenda.
Dèieu que no hi ha hagut canvis en el model de negoci.
E: No. Sí que hem fet dues reformes arquitectòniques, però ja està.
M: L’espai ens ha limitat molt. Podríem tenir molts més llibres, però no hi ha espai, i hem de fer encàrrecs i portar, perquè no podem tenir més títols ni estoc. I d’altra banda creix el producte de papereria, que ocupa més espai. Prioritzem l’espai de llibre infantil i juvenil, entre altres raons perquè està més relacionat amb els altres productes de papereria i escolar.
Després, tenim una clientela fidel que compra literatura. Però molta gent ni s’ho imagina que tenim tant de llibre i que treballem directament amb totes les editorials.
Quina proporció de negoci ocupa cada secció?
M: Més o menys, un 35% els llibres i la resta papereria i regal. El quiosc té comptabilitat independent i vida pròpia, el seu personal i horaris, obre tots els dies, és una manera molt diferent de treballar.
Heu viscut moments difícils per continuar?
M: No, perquè sempre una part ha compensat l’altra. Normalment van al revés. No sé per què, però és la nostra experiència. També ens ha ajudat sempre el fet de ser-hi en un lloc de pas i tan cèntric. Clar que el 2020, amb la pandèmia i confinaments, els números han estat pitjors, però al final hem pogut aguantar, especialment perquè el quiosc ha estat obert sempre.
D’altra banda, tampoc aspirem a guanyar dinerals ni obrir altres llibreries o ampliar negoci. Fins ara va rutllant i tenim prou feina que, a més, ens agrada.
Amb tots els canvis del model de comerç, compra electrònica i altres, veieu en perill el negoci?
M: Jo crec que hem de fer canvis, hem d’evolucionar i ficar-nos més en el món d’internet. Però, sí, aquests canvis ho posen en perill. La compra per Amazon està transformant tot. La gent més jove, sobretot, creix amb el model i els és igual que el comerç petit caigui. Van a la cosa més còmoda i pràctica, i és molt fàcil amb el mòbil. Ja ni es plantegen anem a tal botiga o a l’altra, connecten amb Amazon directament.
Creieu que els partits i governs tenen polítiques per ajudar el petit comerç?
M: Jo crec que no, jo no ho veig. Al contrari, cada vegada més pegues, pagar més per tot, més impediments.
Això posa en qüestió també un model de ciutat, de trama urbana i relacions socials?
E: I tant! Si aquí treus el petit comerç queda tot mort, només 4 bars. Però és que una cosa alimenta l’altra, la gent ve als bars i també mira les botigues, o ve a les botigues i para als bars. Està molt clar aquests dies, en què és obligatori el tancament dels bars, al carrer hi ha menys gent.
Ara, quanta gent hi treballeu?
M: Hi ha dues dependentes a la llibreria, dos en el quiosc i jo mateixa.
El futur vostre, en tot cas, el veieu bé?
M: Sí, en principi sí, però s’ha de fer un gran esforç, i més d’una vegada et planteges les coses. El negoci va bé, però perquè passo aquí moltes hores, i gràcies que m’agrada i ho visc, perquè si no… És un negoci molt esclau, perquè el quiosc obre també diumenge, amb torns alternatius. Això complica fer vida familiar, el temps amb la canalla, no pots marxar els caps de setmana, tens poques vacances. T’ha d’agradar molt i buscar altres coses. Crec també que influeix el caràcter personal per poder aguantar o no.
E: Sí, segur, de fet, hi ha gent que tanca no perquè el negoci no acabi de funcionar, sinó perquè l’esforç i hores de treball acaben no compensant.
Deixa un comentari