“Hi ha uns guardians que protegeixen el poema; el mantenen quiet, moribund, deslluït. Som espavilats i suposem que, si el tenen tan ben resguardat, el poema deu tenir alguna gràcia. Sempre hem imaginat que alguna força secreta explicaria tanta atenció i tanta cura pel poema. Li trobarem l’encant obscur. Ens saltarem tots els controls i arribarem al poema!”
Josep Pedrals
EXPLORADORS AL POEMA! TALLER DE POESIA
Josep Pedrals
Estrella Polar
Barcelona, 2014
Està clar que la poesia ha agafat, durant els últims quinze anys, una presència pública molt important, més enllà de la poesia popular continguda en cançons infantils i musiquetes pop diverses. Tot i que caldria buscar l’arrel d’aquest fenomen en la feinada d’acostament al gran públic, totalment intencionada, que va portar a terme Joan Brossa a partir dels anys 1980, s’ha fet prou evident que la follia poètica actual es va intensificar d’una manera exponencial a partir de la presència continuada en tot tipus d’escenaris, tant públics com alternatius, de la poesia parlada (o polipoesia) d’Enric Casasses i tota la seva colla d’acòlits, a partir dels darrers anys 1990. Aquesta pràctica polipoètica, també anomenada recital, s’ha estès per tot el territori i s’ha institucionalitzat com a un gènere català més, cinquanta anys després que es convertís en gènere poètic nacional als Estats Units d’Amèrica. I tot i que ha convertit la poesia en un referent molt important per a molts joves catalans, també és veritat que el creixement massiu d’autors autoanomenats poetes que atabalen el personal amb textos als quals falta més d’una bullida ha arribat a punts que produeixen l’exasperació d’aquest humil ressenyador. La congregació de fidels i seguidors d’en Casasses al voltant de la seva operació de divulgació romàntica de la poesia ha produït figures poètiques tan discutibles com Camacho Grau, Martínez-Vernis, David Caño i, mal em fa dir-ho, aquest humil ressenyador en el seu moment. Tot Catalunya sembla ocupada per poetastres sense suc ni bruc que no arriben a llegir del tot el missatge programàtic de Casasses, el qual es basa, més que res, en la importància de la pròpia tradició a l’hora de crear nova poesia.
Tot Catalunya? No. Tot sortint del magma de poesia amorfa i sense cap mena de metre i, curiosament, formant-se dins el cercle casassià de la polipoesia, Josep Pedrals ha sabut trobar la seva pròpia veu i, amb els anys, el seu propi tema: la cultura com a problema o broma que no cal resoldre. Després d’uns llibres que plantegen fins a quin punt ens hem de fiar d’un poeta (Escola italiana, El romanço d’Anna Tirant) o d’una història (El furgatori), sembla que a Predrals li ha calgut sincerar-se amb el públic i oferir un llibre que planteja, de bon començament, el poema com a problema. Com a animal desconegut i ferotge. Encara que sembli destinat a un públic infantil, Exploradors, al poema! no deixa de ser un crit d’atenció als lectors i creadors de poesia de totes les edats. El missatge és ben clar: cal atacar l’escriptura poètica com a batalla tècnica, de conquesta, del tot orsiana i carneriana, més enllà d’acostaments tangencials a la poesia, normalment basats en idees polítiques i sentimentalismes de passavolant. En aquest llibre l’aventura poètica és exclusivament tècnica, de coneixement profund d’una tècnica de composició.
Ens trobem ben lluny de la poesia infantil entesa com a experiència lirona i sense contingut. Pedrals ordena, mana, dictamina i dirigeix els seus lectors. Coneix la necessitat d’anar més enllà del gust primari de l’infant. Ens vol fer conscients del poema com a problema que cal conèixer. És, en aquest sentit, un autor molt honest, el d’aquest llibre. Ens planteja un viatge total des del desconeixement total del poema fins a la seva transmissió autoritzada, sabent què s’està dient, a través de la lectura atenta i de la creació. Així doncs, és aquest un llibre exclusivament infantil? No, gens. El seu missatge de plaer i rigor simultanis és una bona lliçó per a molts projectes de poeta adult actuals.
Òscar Rocabert
Deixa un comentari