Ana Goitia i Onintza Enbeita. Foto: Catarsi feminista
LLuís Costa
Les persones amb cossos que no s’ajusten als mandats de bellesa establerts pateixen discriminacions i pressions estètiques en tots els àmbits de la seva vida. Aquests cànons responen a interessos econòmics, fixats per la publicitat i propaganda, via mitjans de comunicació i xarxes.
Com diu l’Esther Pineda G.: ‘Se’ls ha venut a les dones la idea que la bellesa és el mitjà que garanteix l’èxit econòmic, social i amorós, que al transformar el seu cos podran ser acceptades, estimades i reconegudes pels seus familiars, amics i parella’.
La pressió estètica és una forma de violència que vol disciplinar i controlar els cossos feminitzats. Els cànons estètics reprodueixen i perpetuen estereotips i discriminacions de gènere, racials i capacitistes.
En resposta a aquesta violència, fa anys hem començat a sentir parlar dels moviments Body positive i Body neutrality, que promouen l’autoestima i l’acceptació corporal tenint en compte la diversitat de cossos.
Fa mesos que, a Terrassa, hem vist convocatòries de xerrades i tallers «d’acceptació corporal per a dones i persones no binàries», a càrrec d’Amaia Txabarri Badiola, organitzats per Catarsi Feminista. Aquests tallers, segons explica l’autora, treballen «l’acceptació i autoestima corporal, la pressió estètica, la grassofòbia i els estereotips de gènere.» i s’utilitzen «l’autoretrat i el bodypaint com a mitjans artístics d’empoderament en els tallers vivencials».
L’Amaia és fotògrafa, artista escenògrafa, tècnica en igualtat de gènere i, sempre, militant feminista i d’altres moviments socials. «Catarsi Feminista és un projecte de fotografia artística», informa en l’entrevista amb Malarrassa, «per treballar la pràctica feminista d’una manera crítica».
Sheila Virgenidad. Foto: Catarsi feminista
La seva feina es comparteix a les xarxes socials, Instagram, principalment, Twitter i Facebook, on mostra les fotografies i també alguns vídeos. «De cop, des de les xarxes socials em van començar a arribar missatges amb propostes i sol·licituds de tallers i xerrades», declara l’artista: «No m’havia plantejat res així al projecte, però vaig decidir que era una molt bona manera de fer arribar el meu missatge a més gent i vaig començar a crear els tallers i les xerrades que a dia d’avui imparteixo».
Com a resposta a una demanda creixent, l’Amaia recreà el projecte original tot i que el tema no era nou, ja que tenia espai dins del projecte artístic i de crítica feminista. «Com que lxs protagonistes del projecte sortien a fotos i sortien els seus cossos, la temàtica de la pressió estètica de dones i cossos dissidents ha esdevingut una temàtica destacada».
Insisteix que els objectius de les xerrades i els tallers «són generar espais segurs on compartir les experiències comunes, sentir més veus, propostes, idees, continguts, anàlisis teòriques, compartir vivències i treballar l’autoestima». Un dels fets importants dels tallers on es fan fotos, és que ellxs, a poc a poc utilitzin les fotos quan tinguin ganes de mirar-les, que les mirin, «és molt important mirar els nostres cossos en el procés de la reconciliació corporal» puntualitza.
Aquesta novetat imprevista no ha disminuït el projecte artístic, ans, l’ha ampliat. L’Amaia està molt contenta: «M’ha agradat que em vinguessin a preguntar i que m’hagin tingut en compte; perquè, de vegades els projectes que surten tant de la norma no són els més buscats o còmodes. Potser, per fi és el que busquen, un projecte que surti dels estàndards establerts i que transmet, per un costat, la força dels colors usats en el projecte, que és el primer que impacta; i segon, les temàtiques i les persones que surten, dones i persones de gènere i cossos dissidents».
Èxit a les xarxes socials
Efectivament, el tema interessava a molta gent i feia que les persones que ho seguien a les xarxes socials se sentissin interpel·lades per les imatges i escenes que proposa i comparteix l’Amaia; de manera que, ens explica, «moltes persones em contacten per xarxes per explicar les seves experiències o opinions».
No es planteja, de cap manera, convertir-se en cap mena de «Senyora Francis radical» (antic programa consultori sentimental), i riu sonorament davant la broma de l’entrevistador. «Clar que, si en algun moment, he pogut ajudar a algú», destaca, «em sembla meravellós. A mi també m’ajuda. Al final, el que surt és un reflex meu també».
Hem demanat a l’artista i militant feminista si pensa portar a terme exposicions públiques per recollir i presentar aquest treball. Declara que, per ara, s’estan fent les fotos, «però sí, hi ha propostes que properament es faran públiques», aclareix i subratlla Txabarri, «el projecte de Catarsi va endavant, i crear exposicions on es puguin veure i viure en persona les fotografies que fem és un objectiu important que trobo molt interessant».
És important destacar que el projecte va donar un gir important quan va fer les sessions de fotos a Euskal Herria. Allà, van participar dones basques prou conegudes, entre elles, Irantzu Varela, popular periodista feminista, col·laboradora de Píkara Magazine, i Itziar Ituño, actriu que s’ha fet mundialment coneguda amb la sèrie La casa de papel. «Ha estat meravellós que totes aquestes dones referents s’hagin animat a participar amb el projecte. Els hi estaré sempre molt agraïda. L’aparició de totes elles en el perfil feminista va ser un esclat que es va notar molt al compte», ens comenta contenta l’Amaia.
Li hem preguntat si pensa a promoure grups o crear xarxes d’activisme entorn d’aquesta temàtica: «No m’ho he plantejat. Per mi, el que he fet fins ara és una manera d’obrir debats, visibilitzar els temes, reflexionar; perquè són qüestions de les quals normalment no es parla obertament, públicament. Fer-ho per xarxes pot ser bona idea, jo també plasmo la meva perspectiva sobre les temàtiques que es plantegen. De moment, el cert és que la gent parla molt en privat amb mi i em comparteix les seves experiències i maneres d’entendre el que treballem».
Amaia: “S’ha de tenir en compte com n’és de difícil, per a les persones que s’allunyen de tenir cossos normatius, ensenyar els seus en aquest context de pressió estètica”
En general, la majoria de les vegades, fer-se fotos amb Catarsi és un repte personal per lxs models que, de vegades, es fa des de l’empoderament, però, altres, també com a repte, des de la «incomoditat», matisa, «de no acceptar del tot els seus cossos, però voler ser part d’una reivindicació en la qual es veuen reflectides, representades i identificades».
Es pot tenir ganes de participar, des de la militància, amb ganes de fer transformació personal o col·lectiva, «no obstant això, de vegades, em diuen que és difícil per elles enfrontar-se a l’exposició pública. Sé què treballo també des d’aquesta incomoditat i que s’ha de tenir en compte com n’és de difícil, per a les persones que s’allunyen de tenir cossos normatius, ensenyar els seus en aquest context de pressió estètica que patim en el dia a dia».
Carmen Celia, Bello Vello. Foto: Catarsi feminista
Dones empoderades! «Sí, sens dubte», reflexiona l’artista, «però no sempre és fàcil ni còmode, hi ha sentiments, incomoditats, dubtes, pors, culpa,… No és tan simple. Aquesta societat és molt agressiva envers els cossos no normatius i dissidents. Per això, a Catarsi, és molt important tot el procés d’acompanyament i no només el resultat de les fotos. Ens hem de cuidar molt, per mi està sent tot un aprenentatge».
Defensa l’Amaia que amb el creixement de la lluita feminista, «vam aprendre que ens podíem empoderar, que col·lectivitzant les nostres lluites i organitzant la ràbia podíem fer-ho tot, però potser és més complicat del que sembla i no podem simplificar tant quan es tracta de poder generar processos que cicatritzin les nostres ferides. No és fàcil exposar-te i ensenyar el teu cos a tothom».
De tot el projecte, reflexiona, «jo em quedo amb el bon ambient que es genera en tots els espais, tant a les sessions de fotos com als tallers i les xerrades. El poder generar espais segurs on parlar i compartir amb tranquil·litat els sentiments, l’energia que es crea entre nosaltres. Això em genera la sensació de estar on vull estar i de estar fent una cosa que m’omple i que omple també a altres, crec». Finalitza: «estic molt agraïda a totes les persones que han estat a l’equip de les sessions de fotos i a lxs models que han anat participant. Ha estat un gran plaer i una sort trobar-me amb cadascunx d’ellxs».
Deixa un comentari