“L’Hostal de la Glòria”, de J.M. De Sagarra, del grup Deixalles 81, del seu arxiu.
Eloi Falguera
Autor i director teatral
Aquests dies de confinament, força grups de teatre amateur de la nostra ciutat, i d’arreu de Catalunya, estan aprofitant per recuperar i penjar a les xarxes obres antigues. A casa nostra en tenim força exemples: el Grup de teatre d’Amics de les Arts, InsPirats, Sin Memoriam Teatre, Estereo Rum’s o la Companyia 8 i Qollunaka (aquestes dues darreres, acostumades a compartir habitualment els seus espectacles per internet).
Que les companyies i grups de teatre amateur del país es dediquin a posar ordre als seus arxius documentals, gràfics i audiovisuals és d’una importància vital. Així com el teatre professional està acostumat a registrar-ho i documentar-ho tot, un dels mals més greus de l’amateur és la mancança que presenta en aquest aspecte. Són molt pocs els grups que, de forma regular, mantenen un arxiu en condicions. Sovint ens trobem que quan es renoven les juntes o una generació pren el relleu a l’anterior, es fan incomprensibles “neteges” o es produeixen llacunes en els arxius.
Més greu és encara el cas de les mostres i concursos de teatre (alguns amb més de 40 anys d’història). Els seus arxius, en molts casos, es troben en un estat molt precari i, d’algunes edicions, se’n conserva escassíssima informació. Imagineu, ara, l’estat dels arxius d’aquells concursos i mostres que malauradament ja no estan actives.
D’altra banda, les monografies dedicades al teatre amateur són molt escasses i dels estudis ja ni en parlem: per exemple, no hi ha cap treball seriós que intenti analitzar aquest formidable circuit de mostres i concursos que hi ha arreu del país (un circuit actiu, escampat per tot el territori i, malgrat tots els entrebancs, en expansió). I això és greu perquè no es tracta només dels migrats arxius, sinó que correm el risc de perdre molta informació derivada dels testimonis, de la memòria oral. Cal tenir en compte que molts impulsors de mostres, concursos i grups de teatre tenen una edat molt avançada. Si no s’actua, les pèrdues poden ser irrecuperables. El teatre amateur és, doncs, la gran assignatura pendent.
Com a exemple del que acabo d’esmentar, tenim la bona tasca que està realitzant aquests dies el grup Deixalles 81, de Sant Feliu de Codines, de la mà d’en Josep Canet. Des de la primera setmana de confinament, de forma periòdica i metòdica, el Josep està penjant tots els arxius audiovisuals del grup, que és a punt de fer 40 anys d’història. A data d’avui ja hi ha accessibles per a tothom 27 espectacles, alguns del grup juvenil. I encara n’anirà penjant més. Aquí teniu la pàgina web del grup: www.deixalles81.cat
Parlem d’obres des del 1982 (L’estiuet del senyor Martí, de Lluís Coquard), enregistrades en les cintes de vídeo d’aleshores, fins als espectacles més actuals. Un material audiovisual, doncs, molt complet i valuós.
És un clar exemple a seguir perquè pocs grups amateurs catalans poden presumir d’un arxiu, al dia, com el d’aquest grup, ja que al material audiovisual s’hi suma el documental. Des de la creació del grup, han anat guardant tots els dossiers, fotografies, programes de mà, etc. El Josep em comenta que, com a molt, s’haurà extraviat algun programa d’algun bolo. Això és gràcies a la iniciativa de la primera secretària, Carme Comellas, que han seguit escrupolosament. Ara, tot aquest material, és un tresor perquè no estem parlant d’un grup reclòs al seu municipi, sinó que Deixalles 81 és un habitual del circuit de mostres i concursos. Per tant, gràcies al seu arxiu es pot, també, salvar alguna mancança del gran trencaclosques general.
“Qui té por de Virgínia Woolf?”, del grup Qollunaka, del seu darrer muntatge.
Gràcies a mantenir l’arxiu en ordre, el Josep ha comptabilitzat que, en els 39 anys d’història, més de 500 actrius i actors han actuat en les obres del grup (Sant Feliu de Codines té una població actual de poc més de 6.000 habitants). Ara, intenteu fer un càlcul de quanta gent ha passat pels teatres amateurs d’arreu del país.
Pels seus espectacles, a més, hi han participat actrius i actors que han esdevingut professionals, fent bona aquella afirmació que el teatre amateur és la cantera del professional. Per exemple, la Carla Pueyo, que va ser la Colometa de La plaça del Diamant, dirigida per Paco Mir, o l’Oriol Puig, que s’ha dedicat més al cinema. Són i seran sempre per al Josep Canet “els meus nens”.
Si teniu curiositat de veure aquests dies algun espectacle del grup, cosa que us recomano, el Josep en destaca un parell: La cinglera de la mort, de Cecília Màntua, el primer drama del grup, estrenat el 1983, i amb el qual guanyaren el Concurs de teatre amateur del Vallès. També el muntatge Claymoore, del 2011, adaptació de la pel·lícula Innocència interrompuda, interpretada pel grup juvenil, amb la Carla Pueyo i l’Oriol Puig.
Acabo insistint en què és indispensable i urgent que, en algun moment o altre de la seva història, els grups i organitzadors de mostres i concursos, intentin posar ordre als arxius. Penseu, per esmentar només unes dades generals del ric panorama del teatre amateur, que hi ha grups centenaris, comarques amb desenes i desenes de companyies en actiu, i moltes actrius i actors avui professionals que han fet les seves primeres passes en aquesta branca tan important del teatre català.
Us encoratjo, doncs, “amants del teatre” que aprofiteu aquests dies per posar al dia els vostres arxius, per tal que no perdem la memòria.
Deixa un comentari