L’esquerra com a problema, un debat sobre revolució cultural

“Tota l’esquerra insisteix en aquella lletania del ‘cal més Europa’, democratitzar les institucions i d’altres mantres”. Però, la realitat és que “ningú no la canviarà des de dins aquesta EU”. I això, afegí, “fa enfadar molt tots aquests dirigents d’aquestes esquerres, polítiques i sindicals”. Però, “cal insistir i tenir molt clar això: no hi ha possibilitat de sobirania ni espanyola ni catalana dintre la UE. Qui digui el contrari ven fum!”, sentencià. Perquè, a més, continuar batent en Joan, “la nova divisió internacional del treball tampoc no ho permet”.

La “prioritat”, des d’aquest punt de vista, “és la elaborar una nova cultura de vida, cal fer una revolució cultural que qüestioni les actuals formes de vida i proposi de noves, en la línia, com a una de les possibilitats, d’allò que en diuen el “buen vivir” i que proposen els moviments indígenes i d’esquerra llatinoamericans”.

L’esquerra com a problema: reflexions a l’entorn dels problemes de l’esquerra. Els autors d’aquest “llibret” o “librillo”, tal i com Joan Tafalla i Joaquín Miras el van definir, es van declarar només començar com a “dos comunistes”. Ara, comunistes del “partit comunistes més gran de l’Estat espanyol, el dels que no estan a cap partit”. Va ser durant la presentació d’aquest La izquierda como problema (El Viejo Topo, 2013), a la sala d’actes dels Amics de les Arts el passat dimecres 13 de novembre.

No és aquesta només una reivindicació d’una “tradició, d’una història, sobretot al segle XX, amb moltes llums i ombres”, que ho és; sinó principalment una reivindicació, una proposta per començar a construir una societat alternativa. Per això, aclarir en Joan, “no ens satisfà la denominació d’anticapitalistes, no és suficient, cal anar més lluny”.

En tot cas, per començar amb bon peu aquesta tasca cal entendre la situació actual, la dimensió i caràcter real dels canvis en curs. En Tafalla apuntà la confluència o “confusió” de tres crisis, ni molt menys interrelacionades per casualitat, que assoleixen un nivell de gravetat inaudit: la econòmica, la ecològica i la del règim nascut amb la transició dels anys 70.

Pel que fa a la primera, aclarir en Joan que “en realitat parlem d’una nova fase de desenvolupament del capitalisme”, i en aquest sentit “res de nou en l’essència”. Com ha passat històricament, en aquest moments (i parlem d’un procés que s’inicia fa més de tres dècades) el capital, per mantenir la seva cursa d’expansió i creixement, està realitzat una tasca impietosa de “liquidació de les minses conquestes del pacta social que surt de l’equilibri de forces mundial al final de la II Guerra Mundial”; o sigui en un món dividit en dos blocs, amb presència de fortíssimes organitzacions obreres i partits socialistes i comunistes en països importants d’Europa i altres països del món (la victòria de la revolució xinesa està a les portes).

Sobre la crisi ecològica, segurament se’n ha parlat molt, però sembla que encara costa creure o no es vol creure què significa, per exemple, la fi del petroli barat o l’assoliment del dit peack-oil (esgotament de les reseves) en un món construït, que gira i viu en torn al consum d’aquest recurs. Això, de fet, “ens col·loca davant d’una crisi de civilització. En el millor dels casos, imaginant que altres problemes i perills, el canvi climàtic per citar només un, ens donéssim temps, el canvi de model econòmic i de vida, tal qual, hauria de ser radical, “necessitem un model que vagi més enllà de les relacions capitalistes de producció”, més enllà del Capital, que diu l’intel·lectual hongarès Istvan Mészaros.

Finalment, “assistim a la fi del règim del 1978”, considerà en Joan Tafalla, autor de dos importants obres sobre la Revolució Francesa, apareguda la primera amb el títol de Un cura jacobino: Jacques-Michel Coupé, i la segona el de Atlas histórico de la Revolución Francesa, en coautoria amb Irene Castells aquest. Però, molta atenció, “no parlem de la pèrdua de legitimitat de la Monarquia ni de la corrupció o altres temes que omplen diaris des de fa temps”, emfasitzà, “això seria agafar el rave per les fulles”. Assistim, afirmà, a “una modificació radical del paper de l’Espanya en l’arena internacional i, principalment, a la UE”.

Alemanya, considerà, ha assolit en aquests moments de la història el domini d’un imperi més gran que mai, “la UE és el projecte de conquesta alemany”, i aquí tenim el seu control més o menys directe segons els casos de l’est d’Europa i dels països dels sud, els pejorativament dits de PIGS. Això “ha canviat les condicions de repartiment del pastís per part dels diversos sectors de la burgesia de l’Estat espanyol”. Allò que ve ja ho podem veure, afegí, “desindustrialitzat el país i incapacitat de fer quelcom seriós, ens queden alguns serveis, turisme i transport de mercaderies”, vegis la història dels corredors que hauran d’assegurar l’entrada i sortida de productes d’exportació i importació entre el centre d’Europa i els mercats internacionals, xinès per exemple.

Davant d’aquest panorama, i ara ja entrà en Tafalla en allò que és el motiu central del llibret, “tota l’esquerra insisteix en aquella lletania del ‘cal més Europa’, democratitzar les institucions i d’altres mantres”. Però, la realitat és que “ningú no la canviarà des de dins aquesta EU”. I això, afegí, “fa enfadar molt tots aquests dirigents d’aquestes esquerres, polítiques i sindicals”. Però, “cal insistir i tenir molt clar això: no hi ha possibilitat de sobirania ni espanyola ni catalana dintre la UE. Qui digui el contrari ven fum!”, sentencià. Perquè, a més, continuar batent en Joan, “la nova divisió internacional del treball tampoc no ho permet”.

En aquest punt, “el nostre malestar: la tremenda debilitat de pensament de l’esquerra, que no discuteix seriosament d’això i que no pot, per tant, ni plantejar alternatives”.

“Totes aquestes noves propostes de projectes, constituents i d’altres, via organitzacions noves o ja existents, personalitats més o menys famoses o mediàtiques”, afirmà en agafar el fil del discurs en aquest extrem en Joaquín Miras, “posen en evidència aquesta debilitat”.

Considerà que “estan competint per un mateix espai electoral; per això apareix de seguida o sempre en l’origen la proposta de candidatures i llistes que hauran de representar el sobirà”. “Tot això ja ho coneixem, ja ho hem vist moltes vegades”, i proposà: “el que cal és treballar per impulsar l’organització capil·lar, l’autoorganització de les classes populars en torn al conjunt de motius i moments de la seva vida quotidiana, de manera a esdevenir sobirà real”.

Aquest no és un procés de quatre dies ni pot estar supeditat als calendaris electorals, parlamentaris o institucionals en general. “Estem parlant de crear mecanismes de democràcia substantiva”. I què és la democràcia? Aquí en Miras, autor entre d’altres articles i materials del llibre Repensar la política, refundar la izquierda, proposar que la “democràcia és el nom d’aquest moviment autoorganitzat, que estableix mecanismes de realització, gestió i control de la pròpia vida, a partir de la pròpia praxis”.