M’avisa el mòbil que ha mort l’Alain Touraine, conegut per ser el creador de la teoria de l’acció social. Ja fa uns quants anys de la meva breu incursió a la sociologia dins de l’assignatura del currículum universitari de la carrera de Treball Social, però encara me’n recordo d’alguna cosa, “el Subjecte -amb majúscula- com a l’origen de l’organització social”.
Altres coses sobre ell les recupero ara, interessant-me per la seva visió del Subjecte que, deia, estava constituït per actors socials, individuals o col·lectius, que a la seva pràctica, a partir de la seva consciència, conceben projectes de vida i construeixen, a través de conflictes i negociacions, les formes d’organització social, cultural i política que anomenem societat. El Subjecte, doncs, seguint Touraine, es concreta en moviments socials, que no són organitzacions o mobilitzacions, encara que es donin suport en aquestes formes d’expressió.
Llegeixo que Touraine va ser un home compromès i d’esquerres, però sense simpatia pel marxisme i que al seu llibre El postsocialisme (1980) denunciava com el socialisme tradicional s’anava allunyant de la realitat obrera i els moviments socials. Llegeixo tot això mentre m’apareix un missatge d’una amiga: tener sexo sin vínculo amoroso no es malo. Defender al capitalismo pero sin tener capital, eso es miserable.
Penso si no serà això, això de tenir capital, el que ha fet que la realitat social s’allunyi de l’únic paradigma nascut per representar-la, ara que sembla que hem de votar en clau d’absoluta esquerra o dreta, per tot el que ens pugui passar com a societat, si confiem el vot als uns o als altres. ¿No us fa la sensació que les campanyes són una cursa, ja no de promeses, sinó de suposada protecció envers els panorames apocalíptics a què ens atindrem si “equivoquem” el vot? Dic equivoquem, perquè ara resulta que ens criden a fer-ho, a votar, i a sobre ho fem malament… “manda huevos” que diria aquell.
No sé jo si l’esquerra s’ha aburgesat de tal manera que ja no la reconeixem i si el proletariat no serà ja una altra cosa que, com la representació política d’unes idees, hauríem de tornar a redefinir. L’altre dia, algú que treballa per un altre, com qui us escriu, algú que semblaria forma part de la suposada “classe obrera”, em deia que havia anat una -indecent per mi- quantitat de vegades a un restaurant tri estrellat i jo era incapaç de reconèixer en la imatge del meu ésser obrer el reflex del suposat company de classe que ofereix la seva capacitat de treball a canvi d’un salari.
Uns dies abans, en un dels grups de whatsapp en els que estic, es va desfermar un interessant debat arran de l’entrevista d’en Grasset a la Juana Dolores a TV3, en el qual uns la titllaven de maleducada i no representativa de la classe obrera i altres l’aplaudíem per reivindicar, entre altres, la catalanitat com tot allò que passa a Catalunya i no la d’una burgesia dominant; i ric perquè penso que, sense voler, vàrem acabar impregnant d’un punt burgès les formes d’una jove que es va atrevir a dir el que li sortia del “papo”, dient coses amb les quals molts combreguem, en un espai que s’ha entestat a dir que és “la nostra” i que tan burgesament correcta ha resultat ser.
I no sé ja si serà que la massa de l’anomenat proletariat s’ha endormiscat aburgesant-se també, justificant la seva segona residència amb la suor del seu front, a l’hora de procurar mantenir una llunyania amb altres realitats, no ja emergents sinó malauradament generalitzades, com són el precariat o el treballador pobre; emparats en les bombolles de correcció i fals benestar que ens procuren els “mitjans oficials” i en les quals no tenen cabuda les díscoles noves realitats. I no sé si serà que el nostre aburgesament obrer no conformarà una altra hipoteca per l’establishment imperant, la nostra benzodiazepina per “anar passant”.
La trampa està a saber si el treballador no s’haurà pensat que en algun moment ja no ho és, de proletari, perquè no es reconeix en els que no arriben a final de mes, com si no compartissin classe, i si no caldria conformar un nou conflicte social que posi llum a la realitat social.
Semblava que l’altre esquerra, la que està a l’esquerra del socialisme, caminava cap a aquest nou paradigma de lluita, però, a parer meu, es va oblidar de tots aquells que per rebre un salari digne estan exclosos de respirar una mica millor i que senten, no existeixen, en un projecte social que vol garantir la subsistència a la vulnerabilitat i oblida la protecció des de la universalitat del benestar; perquè treballar, no sempre significa viure dignament.
Un bon amic envia al grup de whatsapp un poema de la Juana Dolores i penso que a en Touraine li agradaria. A mi m’encanta. Perquè m’agrada pensar que na Juana, no és només un Subjecte… és un moviment:
Mare, he perdut la veu / ara, com callaré?
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari