Tallat i croissant de xocolata calent en un relativament matiner dia d’abril, el Lluís Elias Gómez, 67 anys, conversa amb Malarrassa. Jubilat l’any passat de la feina, però no de la vida ni del treball, amb una llarga trajectòria de professor de secundària i de teatre, treballant molt temps amb Els Joglars i altres companyies, assegura cobrar la misèria de 700 euros, «una gran pensió» que «per sort» aconsegueix millorar amb algunes entrades d’extres. Viu a Terrassa fa uns pocs anys després d’un llarg recorregut, i celebra prendre aquest tallat matiner al bar l’Estació del Cafè.
Teatre i pedagogia, d’on ve aquest interès?
Sóc nascut a l’Hospitalet de Llobregat, fill d’immigrants, la meva família va venir d’Adra, Almeria, abans de la guerra. Una germana de la meva àvia se’n va anar a París. Vaig tenir sort per això. Perquè a partir dels 12 anys cada estiu me n’anava a París dos o tres mesos. De més gran, ja anàvem a París amb els amics de la universitat i veiem tots els canvis que hi havia. Viure fora t’ensenya molt, sobretot museus, teatre, exposicions; jo era molt enamorat de París. M’encantava perquè veia teatre.
El teatre és la teva vida?
No. La meva vida està en la docència. El teatre va començar com a hobby per acabar com a professió. Però no he deixat mai la docència. Primer vaig ser professor d’EGB. Volia ser professor perquè a mi em van ensenyar molt malament, la història especialment. De totes maneres, crec que el fet que el director de l’escola fos un home catalanista i republicà, em va ajudar.
Vas aprendre el català a l’escola?
A escola, entre els amics i amb el director parlàvem català. A casa no, tot i que els meus pares entre ells ho parlaven, però amb mi en castellà. Soc un bilingüe esquizofrènic. Fins que un dia la mare va dir prou i decidí que calia aprendre el català. Tenia 6 o 7 anys, cada dia amb ella fèiem l’aprenentatge, la mare m’anava corregint. Era ama de casa, amb les idees molt clares, no havia acabat els estudis, però tenia molta consciència. Em va ensenyar l’amor a llegir i també pel cinema. La pel·lícula que més recordo és La semilla del diablo, amb 10 anys, sense entendre res, em vaig cagar de por, però em va captivar. La Mia Farrow i el Polanski no se m’han oblidat mai.
I del cinema nou?
Crec que no hi ha res de nou. Tot està inventat, tot! Hi ha espai per a la imaginació però dintre de paràmetres ja inventats. En el llibre La llavor immortal (Anagrama), de l’amic Jordi Balló, amb el Xavier Pérez, que dona classes de cinema a la UPF, arriben a la conclusió que tots els arguments són només una vintena: La Ilíada, L’Odissea, Shakespeare, Dante… A la fi, tot és alguna situació o fet que té origen o es veu allà.
No hi ha espai per a la creació?
L’únic nou que s’ha creat és tota la part tecnològica. Però la tecnologia no ha creat res. En Ricard Salvat, professor d’Art, en la classe d’Estètica, afirmava que l’art comença a Altamira i acaba a Altamira. Després, quan vas a Creta i veus la restauració de Cnossos, entens que tenia raó, o quan veus els codis de Mèxic. També són art els escrits a les parets dels lavabos o altres indrets, la gent s’expressa molt, hi ha poetes del contenidor. El cas és que la gent necessita expressar-se, expressar idees i emocions.
Tornem al teu currículum…
Jo estudiava a casa meva donant classes, imaginàriament, als meus companys, explicant-los la lliçó que jo estava aprenent de memòria. No he sabut mai estudiar amb colzes, no sé. Cap als 13 anys, amb el meu grup d’escoltes, que fèiem allò dels focs de camp, vaig descobrir el plaer de parlar-los i de representar, m’agradava molt manegar, i una sensació com de sentir-me important quan ells reien. El riure és una cosa que a tots els actors els torna bojos, riure, aplaudir… això si és al mig de l’obra. Però jo volia ser profe. Suposo que l’activitat dels caus, això de servir a la societat i clar.
El mestre és d’alguna manera també un actor, no?
A 14 anys, amb els escoltes, vam fer una obra al Centre Catòlic de l’Hospitalet, amb mim i pantomima. Allà em va veure el director del grup de teatre i em va convidar a actuar amb ells. Em vaig sentir l’home més important del món. Des de llavors vaig començar a compaginar el teatre d’aficionats amb les classes. I també vaig començar a donar classes amb 17 anys, a l’escola on havia anat de petit, Sant Josep el Pi. El director em va proposar donar classes a infants amb dificultats. Sense títol ni res, abans funcionaven així les coses. Vaig fer universitat i finalment em vaig quedar a l’escola. Aquí també fèiem teatre. A la mili també vaig fer-ho.
Sí, la tasca de mestre té molt d’actor, només penses com fer perquè els nanos entenguin.
Com definiries el teatre?
És una il·lusió, però no és fals ni mentida. Vius una il·lusió que és una interpretació de la realitat. A l’escenari, els personatges estan fent creure emocions i situacions, i tu estàs jugant amb ells a reviure aquesta realitat que s’està vivint allà. Un miratge de la realitat dins l’escenari, on el temps i l’espai varien contínuament.
Si no tinguéssim aquests moments no tindríem il·lusions i tot seria banal. Necessitem els rituals i compartir-ho tot amb símbols, el ritual no deixa de ser uns símbols que entenem perfectament, encara que de vegades no podem desxifrar, però els necessitem, els rituals.
També amb relació a la vida quotidiana, a la política?
Sí. Per exemple, tota la història de la independència s’ha creat a partir d’una sèrie d’il·lusions, de rituals multitudinaris, exactament com el dia dels Reis Mags, una il·lusió que molta gent té, i com som tants fent el ritual simbòlic ens creiem que això pot arribar a passar.
Quan comença la relació amb Els Joglars?
La primera vegada que els vaig veure, el 1972, feien l’obra Mary d’Ous, sense diàleg, amb gesticulació, una sàtira del poder que em captivà. Vaig sortir del teatre pensant que allò era el que jo volia fer. I això ho lligo amb la docència, o sigui posar llavors perquè l’alumnat tingui criteri propi.
Després d’aquesta obra jo volia fer com el Boadella, descarat i atrevit, dir coses que diuen els altres. Tornant de la mili, vaig anar a buscar Els Joglars a Rupit, on tenien el seu espai. Encara, però, no era el moment.
“La gent necessita expressar-se, expressar idees i emocions”
“La tasca de mestre té molt d’actor, només penses com fer perquè els nanos entenguin”
No vaig perdre la il·lusió, i vaig estudiar 4 anys a l’Escola d’Actors de Barcelona, combinant amb la docència a l’escola que, en aquell temps la vam convertir en una cooperativa.
Temps després vaig deixar l’escola per dedicar-me al teatre, en una empresa amb l’Ajuntament de l’Hospitalet, un projecte que es deia Teatre a les Escoles, amb un festival de teatre de nens per nens.
Vaig dirigir un espectacle de clowns amb un grup que es deia Teatre de la Bohèmia, es deia Putiferi, de l’Andreu Martin, va tenir molt èxit. La casualitat volgué que una de les noies del grup, que havia treballat en una obra d’en Boadella, ens posés en contacte i vam tenir una primera conversa. Després va venir a veure Putiferi al Comtal. A partir d’aquí vaig començar a col·laborar amb ell fent guions. Va ser el gener de 1989, treballant com a ajudant de direcció i actor, durant 14 anys. Ara, encara mantinc relació amb la companyia, però com amics, de fet jo sempre em sento part del grup, és la meva família artística.
Com veus l’escenari actual, teatral i social?
Estem vivint una època d’una decadència absoluta. Els polítics marquen les pautes d’una educació bàsica per a un país que vol ser el primer de la llista, però es torna a parlar d’adoctrinament a les escoles, de llengües, sense saber que les llengües són una moda, una moda! Així de clar, i ara està de moda l’anglès, i aquest anul·larà llengües possiblement molt majoritàries, i aquesta llengua majoritària s’anirà transformant en la llengua de moda o una barreja amb la teva i l’anglès.
El teatre ha agafat un camí excessivament burgès i provincià, no es parla de grans coses o no se sap de què parlar. El teatre hauria de ser-hi per posar contra les cordes el poder. Però hi ha un teatre institucionalitzat, que serveix al poder. Després hi ha qui es busca la vida, però no tenen visibilitat.
En el terreny de la política no veig opció. La meva sempre ha estat el comunisme llibertari, però no arribarem. La societat que en diuen del benestar és mentida. Benestar són infraestructures, educació bona, participació dels barris a la política i els pressupostos, sanitat universal, és cultura, teatre, cinema, dansa… Ets lliure quan pots tenir tot això, quan ets sents segur a la vida.
Deixa un comentari