Maquiavel s’enquadra dintre d’una tradició republicana greco-llatina que visqué diverses experiència de materialització a les ciutats-Estat de la península Itàlica. Una tradició que reviurà amb força i radicalitat en el discurs i teoria de l’escola de Salamanca espanyola i arribarà amb influències i nous continguts a la Il·lustració francesa. Tot un recorregut que és necessari tenir en compte i estudiar per a poder entendre els orígens de la democràcia actual, els debats i lluites que portaran a la conformació de l’actual democràcia liberal i els corrents de pensament emancipador també.
Amb el títol “Els pensadors de la política: de Maquiavel a la Il·lustració”, Joaquín Miras presentà el passat dimarts 11 de març la segona sessió del Curs de Política II que organitza el Grup d’Opinió d’Amics de les Arts. Afirmà Miras, membre del grup format per Manuel Sacristán als anys 70 a Barcelona, i actualment actiu impulsor d’Espai Marx, que aquesta tradició republicana, sobretot des de la vessant grega, parla d’un “ethos” (cultural material de vida) social i un “nomos” (normativa, lleis) coherents, segons el qual els ciutadans són sobirans, deliberen, són responsable de la seva vida. Clar que una bona part de la societat està exclosa: dones, estrangers, esclaus (inclosos en aquest conceptes tots aquells que depenen d’un salari pagat per altri). Així serà, com hom sap i ara recentment es recordava amb motiu del Dia Internacional de la Dona, fins fa molt poc en el conjunt de societats a tot el món, a la majoria encara formalment de fet, si més no per estrangers.
El republicanisme de Maquiavel no aconseguí mantenir-se dret amb la crisi de les ciutats itàliques, sota pressió de l’imperi Otomà i acabà reivindicant la constitució d’un Estat fort a imatge de l’espanyol i el francès, tots dos iniciant la constitució de monarquies absolutes.
Explicà en Joaquín Miras que Maquiavel no va ser capaç o les circumstàncies històriques i socials no li van permetre encaixar en la seva visió republicana la peça que va faltar a grecs i romans, la dels drets naturals universals, totes les persones són iguals per natura, que va proposar i defensar l’estoicisme. Una igualtat que tampoc va defensar el cristianisme, malgrat ser-hi tots els homes fills de Déu, doncs el cristianisme defensa l’esclavisme.
Tenim, però, a Maquiavel encara una qüestió important que el farà referència ineludible des de llavors: la proposta per crear quelcom de nou, un Estat nou; o sigui, com s’ha de fer per a que les coses neixin.
Hom retroba la tradició republicana a l’escola iusnaturalista de Salamanca, amb el gran pensador Francisco de Vitoria, de tradició aristotèlica i de drets humans i que defensa el concepte de república basada en quatre drets: llibertat, bens per poder viure sense necessitats, participació política i tiranicidi (aquest per quan qui governa no respecta el tres primers). Així com defensà els drets del indis americans com a éssers humans. I aquí, assenyalà en Miras, comença el pensament que acaba en la Revolució Francesa.
Tot i que en el grup de pensadors de la Il·lustració hi havia de tot: des de la defensa del despotisme (il·lustrat, clar…) fins al republicanisme d’arrel iusnaturalista, com foren Robespierre, Babeuf, Buonarotti i també Rousseau amb la proposta de contracte social sota l’ègida de la dita “voluntat general”. Simultàniament, en indrets més freds, altres, com l’anglès Locke, plantejaven contractes menys, diguem-ne, assemblearis; d’això que se’n dirà més tard “liberalisme” o democràcia formal, o sigui amb moltes normes i poca substància.
Deixa un comentari