[Marià Hispano] Animal d’esperances i memòria. 80 aniversari de Raimon

No Comment

«Refaré aquells camins que vaig fer sol
ara que amb tu sé que sóc més lliure.
I amb les últimes ratlles del dibuix
miraré el mar, escoltaré els meus morts,
ombres estimades que en mi habiten.
Negaré decepcions, continuaré esperances.»

(Fragment d’Animal d’esperances i memòria. Raimon, 2006)

Crec que no trobarem millor definició per a la persona i per a l’artista Raimon. Animal d’esperances i memòria és el títol d’una cançó que s’inclou a l’àlbum Raimon a l’Olympia, del 2006. Unes esperances que el cantautor ja va assenyalar en menys de dos minuts a la cançó Al vent, al seu primer disc de l’any 1963. Una memòria, personal i col·lectiva -des d’un ésser lliure i des de la consciència de classe- que interpreta a infinitat de versos, que escriu o adapta, i que ens transporten a històries de vida locals, particulars o col·lectives, on la crida per la dignitat i l’amor s’asseu en la defensa i el reclam d’una inexorable llibertat íntima i social.

Nascut a Xàtiva l’any 1940, la seva mare havia patit mesos abans el bombardeig de la ciutat per l’aviació italiana. Més de cent morts en una ciutat de tradició obrera i rebel, fidel fins a l’últim dia a la II República. Ramon Pelegero Sanchis –Raimon- va ser vailet pels carrers d’una Xàtiva de postguerra desolada econòmica i moralment per un franquisme repressor i implacable vers els fidels de la República. Arrasats els drets humans, els dels treballadors, els de les dones, els de la cultura creativa o el de la llengua catalana, un jove Raimon participa, des de la ràdio local, en l’enriquiment cultural local des dels marges clandestins. La ràdio li obre la porta a conèixer allò que es canta i s’expressa en països democràtics. Estudia Història a la Universitat de València, on contacta amb el moviment antifranquista estudiantil i digereix la literatura i la cultura de parla catalana més actual. Raimon, però, ja era conscient llavors de la via de la llibertat que ha de prendre: Xàtiva-València-Barcelona-París. La seva carrera com a cantautor, tot i la seva internacionalització, restarà per sempre més lligada a aquesta geografia física i cultural. Cantarà versos d’Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Pere Quart, Salvador Espriu o Joan Rois de Corella. S’empeltarà d’infinitat de clàssics de la literatura, la filosofia o la música, com Gramsci, Juliette Gréco, Pete Seeger, Víctor Jara, Maiakovski, Ernesto Che Guevara, Sartre o Visconti. Passejarà de la mà d’amics com l’Antoni Tàpies, Manuel Sacristán, en Joan Miró o Joan Fuster. D’Itàlia, però, vindrà l’amor de la mà de la seva companya de vida, l’Analisa Corti, pal de paller de les emocions i del quotidià de l’intèrpret.

Encara recordo la seva interpretació de la cançó Jo vinc d’un silenci a la Festa de Treball del PSUC de l’any 1979. Assegut a les escalinates del Palau nacional de Montjuïc, vaig pensar en el meu pare i en la seva lluita –com la de tants d’altres- antifeixista, i, també, en meva aposta política de compromís en defensa d’aquella democràcia que iniciava les seves primeres passes. Des de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Gràcies. Gràcies Raimon per l’esperança i la memòria llegada en present creatiu i musical, per fer de pont d’una llibertat perduda el 1939 en batalla contra el feixisme i recuperada l’any 1977.

El primer de maig ma mare i jo cantàvem —en veu baixa— aquesta lletra de la Internacional:
«Arriba los de la cuchara,
abajo los del tenedor,
que mueran todos los fascistas,
Visca el braç treballador»

Fragment de Punxa de temps. Raimon, 2011.

Marià Hispano i Vilaseca, membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (article publicat a Catalunya Resistent, butlletí de l’ACEPF)

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75