Camins per transitar, “y aquel mar que nunca vimos” (Crims i repressió franquista a Burgos)

La delegació de l’ACEPF (Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme)

Durant els dies 21 al 24 de juliol hem tingut oportunitat de transitar per camins molt propers —i molt sovint en paral·lel— al famós i celebrat camí de Sant Jaume i també de les gestes del Cid. Són llocs que no surten als mapes turístics ni culturals. Aquestes notes volen, modestament, facilitar pistes pels mapes digitals i vitals de les noves generacions.

Vam arribar a Burgos seguint el vol d’un documental que ens va captivar La cigüeña de Burgosⁱ, amb la seva directora, Joana Conill. Compartint emocions i formant part de la delegació de l’ACEPF (Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme), rememorant el camí de moltes de les persones que van patir la repressió en la llarga nit de la dictadura.

La primera cita la vam tenir a l’“Espacio Tangente”, a on vam ser rebuts fraternalment per representants de les entitats memorialistes que treballen per mantenir viva la memòria de la solidaritat que van cultivar amb els presos de Burgos i amb les seves famílies. Autèntica germanor en temps de plom. Vam experimentar moltes emocions en conèixer els descendents de les dones i els homes que es van jugar la seva integritat donant aixopluc a les dones i famílies de presos que arribaven a Burgos des de llocs molt allunyats, particularment durant les dures jornades d’hivern.

Les dones, com sempre, les autèntiques heroïnes anònimes, teixint la solidaritat del dia a dia. Paquet a paquet. I les visites i registres de la “Brigada político y social” per intimidar-les. Cal recordar que la veu de la solidaritat amb la presó de Burgos va ser una constant de la llegendària La Pirenaica, Radio España Independiente, La única emisora sin censura de Franco, de la nostra adolescència.

El divendres 22 vam poder entrar i visitar la mítica presó de Burgos. Enric Juliana ha explicat molt bé la importància d’aquest centre penitenciari al seu llibre Aquí no hemos venido a estudiar. Enrique Santiago, secretari general del PCE, va recordar a La voz del patioⁱⁱ la importància d’aquesta presó en la història d’Espanya on van complir llargues condemnes centenars i centenars d’opositors al règim franquista, particularment comunistes, i que va ser considerada com a Universitat del PCE. “Esta cárcel es el reconocimiento y respeto a todos los luchadores por la democracia y por la libertad (…) La reconciliación nacional salió en gran medida de esta prisión”.

Davant de la presó de Burgos

Vam ser rebuts per la directora actual de la presó i el seu equip directiu. I Mònica Gutiérrez i Rosario Cunillera, filles de presos, van ser entrevistades per l’equip de redacció de La voz del patio, presos actuals. Un bon exercici de formació, pedagogia i de rehabilitació. Alguns de nosaltres vam poder consultar els expedients de familiars que vam estar a Burgos.

Nosaltres havíem demanat poder veure el de Fulgencio Moya Hernándezⁱⁱⁱ, familiar a qui recordo amb afecte per haver compartit veïnatge i secrets de militància clandestina amb el meu pare, al carrer Eugeni Ferrer Dalmau, al barri de Can Palet de Terrassa. El gruix de l’expedient, dues carpetes plenes de documents i paper de còpia de carbó, són esfereïdors. Un retrat de l’època de terror.

Fulgencio Moya Hernández havia nascut a Abla, com el meu pare i la meva mare, a on va patir la primera detenció el juliol de 1939. Va ser condemnat a “reclusión perpetua”, equivalent a 30 anys, per “rebelión militar”. És a dir per defensar el govern legítim de la República. Va complir presó militar a Astorga i Santiago de Compostela. Va sortir set anys més tard. Fixant la seva residència a Terrassa l’any 1946, amb la seva esposa Carmen, gent molt modesta.

Aquí, a la nostra ciutat es va incorporar al PSUC i va tornar a ser detingut l’any 1959, amb nombrosos dirigents i militants del partit. Consell de Guerra a Madrid i presó a Burgos des de 1960 fins a el febrer de 1964. Va sortir un mes abans de morir el meu pare, Juan Hernández, amb qui tenia molt bona relació. Ha estat una manera de reivindicar la gent modesta que gairebé mai surt als llibres d’història.

Sortint d’aquesta presó, vam anar fins a l’antiga presó provincial de Burgos, a on l’any 2007 es va inaugurar un monument per recordar “a todos los hombres y mujeres que fueron víctimas de la represión de la dictadura franquista por defender la libertad y la democracia y a todos aquellos que ayudaron a los presos y perseguidos políticos”. Vam repetir homenatge i vam dipositar unes flors.

El cap de monument de record a les víctimes per la dictadura.

El dissabte 23, vam anar a conèixer l’Escola del mestre Benaiges al poble de Bañuelos de Bureba. Ja coneixíem la història d’aquest mestre de Mont-roig del Camp —a qui es va declarar fill Il·lustre el 12 de maig de l’any 2021^iv—. El retratista, excel·lent documental, i altres llibres com els de Sergi Bernal i Sebastián Gertrúdix, ja ens havien explicat el secret d’aquesta fotografia de 17 nens i nenes i un mestre que volia portar-los a veure el mar. Però atendre les explicacions directes i pedagògiques de les persones de l’Associació que manté viva aquesta Escola va constituir un moment molt instructiu i emocionant. Entranyable. Com la petita placa sobre la porta del modest edifici a on es pot llegir: Escuela Antonio Benaiges “Respetemos al niño que sea niño y sienta luego, la necesidad de ser hombre”.

Davant l’escoa Antoni Benaiges

El mestre havia arribat al petit poble de Bañuelos l’any 1934, i va canviar la vida dels nens i nenes que anaven a escola, els va fer somniar amb un futur millor. Per això el van assassinar el 19 de juliol de 1936, amb trenta-tres anys, després de passejar-lo maltractat i despullat dalt d’una camioneta pels carrers de Briviesca. Una història silenciada com la de centenars i milers de crims encara sota les cunetes.

Ens vam endur moltes emocions, xapes, punts de llibre, fotografies de l’estufa, la gramola i la impremta de la metodologia socioeducativa Freinet. També una recent publicació de José Antonio Abella Aquel mar que nunca vimos. El metge rural que va exercir en aquests pobles fa més de 40 anys, i que va descobrir el pacte de silenci imposat pel terror de la dictadura. Un relat escrit des del cor i la mirada reparadora que conforma un magnífic exercici literari. Un luxe llegir-lo en aquests temps de negacionisme malaltís.

A la tarda, vam pujar a les muntanyes de la Pedraja, ben a prop, a on hi ha un monument, a tocar del camino de Santiago, que recorda els centenars de persones afusellades. També les fosses de les exhumacions a on ja han estat identificades més de 100. Altres centenars estan pendents de ser trobades i identificades a l’entorn. Allà vam dipositar un altre ram de flors.

Vam tancar la jornada a San Pedro de Cardeña^v, un monestir amb molts segles d’història. Allà vam recordar i reivindicar la memòria de més de 4.000 brigadistes internacionals, empresonats i maltractats, juntament amb altres republicans espanyols. Cap placa recorda aquest fet en aquest lloc emblemàtic de la ruta simbòlica del Cid, com han denunciat les entitats memorialistes. Caldrà reivindicar-la com a espai de memòria democràtica, juntament amb l’Escola de Bañuelos i la Pedraja. Per dignitat i per imperatiu democràtic.

Però cal també que els milers i milers de catalans i catalanes, i particularment els més joves, que es desplacen cada any a fer la ruta jacobea, tinguin interès per fer una mirada a la nostra memòria col·lectiva més propera. El millor homenatge a la gent que va viure els temps d’esperança del mestre Benaiges, els dels valors republicans, i que va patir el terror del feixisme i la repressió de les presons de Burgos. Un símbol de la llibertat i del mar que aquells nens i nenes mai van poder veure.

Consol Hernández i Domènec Martínez (ACEPF), 25 de juliol de 2022