En Guillem Comas, ara ja ex-cap de colla de Minyons, és terrassenc i treballa de bomber. Als seus 38 anys, fa castells des dels 6. Enxaneta, encara que poc, ha anat baixant, aixecador, dosos, quints, quarts i, ara, terços. A nivell d’equip tècnic, va estar un any de tècnic de canalla i dos de cap de colla.
Guillem Comas, cap de colla, durant l’entrevista. Foto: PV
-Aquesta temporada heu marcat nova fita en el món casteller.
-A veure, penso que s’arriba aquí, primer, pel treball de molts anys. Després, ens agraden molt els castells, i no defugim els reptes impossibles, al contrari, ens agraden i ens hi posem de cara.
Tenim una colla amb molta qualitat, i això és indispensable, clar. Llavors, si a la qualitat s’hi suma molta il·lusió, moltes ganes, molt convenciment i un creixement en els darrers anys, doncs tens bons resultats.
Però hem estat una època amb resultats que no eren els màxims. S’estava treballant amb gent nova, provant als troncs o a la soca, i consolidant, agafant més experiència. Ara hem recollit molt els fruits d’aquest treball, tècnic sobretot, i l’hem sumat molta il·lusió, que ha estat el motor de tot, creure molt en nosaltres.
-Això es podria fer amb diners i fitxatges meravellosos de castellers i tècnics?
-Tècnics en calen. Però penso que els castells no són el futbol, i per més hi hagi gent que s’entesti en posar-hi elements futbolístics, són diferents i tenen una riquesa que no té el futbol i penso que està bé que intentem cuidar-la, mimar-la.
El futbol i l’alta competició són molt agressius i de vegades s’ho volen menjar tot. Però els castells són molt més que això, són molta il·lusió, sense guanyar-hi res més que les emocions, el passar-ho bé.
Després cada colla ho gestiona d’una manera. Hi ha qui li tendirà més a competir i l’altra menys. Però està clar que amb diners no es fan castells, amb merxandatge o marques no es fan castells. Els diners ajuden, però els castells penso que és una cosa una mica a part de tot això. Clar que tota colla necessita uns mínims per funcionar, són grups de gent i té unes necessitats molt grans.
-En tot cas, el 4d10 ara ja està fet, tot i semblar impossible.
-Sí. Segurament el 3d10 semblava més difícil, perquè era el primer de 10. De fet, fins aquest any, que n’hem fet quatre de seguits, se n’havien fet només 5, molt recentment. El temps ens dirà encara la dimensió real del que significa fer un 3 i un 4 de 10 en la mateixa actuació.
Però, bé, s’ha fet perquè s’ha treballat molt, s’han fet molts passos… no ha estat anar a fotre cops de cec. Com penso que va passar amb el primer 3d10, que es va tenir molt clar que allò era un objectiu, que s’arribava, i la colla hi va creure molt i es va fer.
Bé, això ens demostra que amb treball, confiança, planificació dels passos per arribar, gairebé tot és possible.
4d10 amb folre i manilles descarregat per Minyons de Terrassa, el primer de la història. Foto: Minyons
-El 4 és més força que tècnica?
-Té de tot. Molta complexitat. Primer per assajar-lo, perquè necessita un volum de gent espectacular, i fer moltes proves. Amb el treball del 3d10, les torres de 9, pilars de 8 i altres castells, tot plegat és un treball paral·lel, per l’entorn, que acaba petant en això que vols.
Requereix força, tècnica, volum de gent, recursos… Un 2d8 net, per exemple, és un castell extremadament difícil, però d’una dificultat molt tècnica, no de volum de gent, de recursos, sinó que requereix un treball específic d’una determinada gent, que tècnicament siguin molt bones o adequades per aquelles posicions i un cop les tens pot funcionar, tot i que sempre és molt difícil.
“No som més guapos per haver fet el 4d10, ni molt menys, però més feliços sí que ho crec, i per haver fet tot el que hem fet. He vist molta alegria, que no és fàcil, perquè mira que hi ha molta gent punyetera… Però el 95% molt positiu, alegre, feliç.”
-Minyons, de castells nets no n’ha fet.
-Hi ha un element molt clar, i és que tot a la vegada és impossible i s’ha de prioritzar. Avançar en tots els fronts a la vegada és un error estratègic d’entrada.
Crec que és molt més encertat anar fent avançaments allà on veus la potencialitat, consolidar i després obrir un altre front. Sense oblidar mai el tot, però no vulguis anar a tot a la vegada al màxim, sinó que has d’anar veient, amb previsió de temps, d’anys.
En tot cas, crec que els varis elements que fan falta per fer castells nets en poc temps estaran tots a punt i la colla els podrà fer.
-Has dit alguna vegada que les emocions fan la diferència?
-En la part mental, tot i que pogués semblar estrany, és on la comissió tècnica té un gran paper, perquè gestiona els temps, els castells que es fan, com i en quin ordre… I això va sumant i generant una dinàmica, dinàmica d’energies gairebé. Jo hi crec molt en aquesta manera de funcionar.
Evidentment, primer de tot és el treball i l’excel·lència tècnica, però quan això ho tens cal sumar la il·lusió, les ganes, la motivació, el convenciment, la seguretat.
-Dius seguretat. Hem vist colles que s’arrisquen molt…
-Cada colla té un tarannà i té una manera de fer. Jo crec que nosaltres hem sigut agosarats i hem arriscat, però amb el coneixement de les capacitats i no hem forçat situacions. Tot i que de vegades pots tenir un resultat positiu en una arriscada d’aquestes.
En general, pel que conec, les colles van molt conscientment amb el que s’està fent, les mesures, les possibilitats. Clar que si entres en una clau competitiva, de guanyar, llavors es tendeix més cap aquí. Si el que vols és ser el primer, doncs clar, si l’altra fa tu has de fer més, i poder no ho tens tot a punt. Nosaltres no hem entrat en aquest joc. Anem a fer el que ens toca; no vol dir que posem el fre, arrisquem, però amb tot assajat i a punt.
-Creus que ara es plantejarà anar al concurs de Tarragona?
-A la colla hi ha de tot, qui li agrada més el concurs i qui menys. Crec, però, que en línies generals el tarannà no és d’anar al concurs, i el fet de fer millors castells i haver descarregat el 4d10 tampoc influeix en això. A part que altres colles han fet també una temporada fantàstica.
-Com és que marxes ara? A més, tenies compromís de fer tres anys…
-Per motius personals que m’impedeixen estar dedicat com tocaria. Ara tinc una altra prioritat, bàsicament fills i temps, en general, perquè m’implica també compaginar amb la feina, que no és fàcil.
Quan em vaig presentar era per tres anys, i continuo pensant que un cap de colla s’hauria d’estar 3 o 4 anys al capdavant per desenvolupar els projectes; però jo ara aquests factors no els puc posar a sobre de la taula, per tant millor que vingui un altre que ho pugui fer.
-Des de la teva experiència, què creus que cal fer aquest any?
-Per començar amb bon peu, opino que cal, sempre, escoltar la colla, és lo principal. O sigui, saber on ets i a on vol anar la colla.
Clar que havent fet el 4d10, tothom voldrà repetir. Però no vol dir que sigui obligatori, igual no. Hi ha els objectius de creixement de gent, d’extensió en el territori, de passar-s’ho bé, sobretot fer les coses passant-s’ho bé, això ha de ser l’objectiu principal. I després, no autojutjar-se constantment, si estàs arribant o no, cal gaudir amb el que estàs fent.
A més, cada inici de temporada és un nou inici: la canalla creix, pots tenir baixes, diferents elements que sempre condicionen, no es parteix sempre del mateix lloc.
-Una conclusió que resumeixi la teva experiència aquesta temporada.
-No som més guapos per haver fet el 4d10, ni molt menys, però més feliços sí que ho crec, i per haver fet tot el que hem fet, he vist molta alegria, que no és fàcil, perquè mira que hi ha molta gent punyetera… El 95% molt positiu, alegre, feliç, bonic.
Catalunya castellera
-Minyons continua sorprenent.
-Així sembla. Al principi era un fet estrany. Tot el que feia a castells estava molt centralitzat a Valls, Tarragona o Vilafranca. La nostra entrada va ser una novetat rara en aquest món, més encara quan vam començar a evolucionar i créixer. Però ara ja no fa diferència, després de Minyons han vingut d’altres creixent ràpid, com els Capgrossos de Mataró, per exemple.
Si mires, aquest món ha crescut molt per tota Catalunya. Penso que s’ha de parlar de Catalunya castellera, no cal estar sempre buscant no sé quins particularismes.
-En tot cas, com va ser això?
-Quan es va fundar era un moment de fundació o recuperació de la cultura popular. Vam tenir la sort que gent que tenia molta relació amb els castells hi va venir a viure i els van voler portar aquí. I van trobar i crear un entorn, gent que de seguida s’hi van agafar i això ho va anar creixent. Ara, més enllà, el fet que siguem com som… no sé, suposo que milions de factors i moments, caldria valorar… però no sé si és tan important trobar el per què, les coses van com van.
-Però, sí que hi ha un entorn o context més o menys propici?
-Sí, clar. A nivell d’administració cada ciutat o cada poble té les seves prioritats. A Terrassa, la seva escala de prioritats la desconec, perquè realment no la sé, sé que ens toca sempre anar a picar pedra perquè col·laborin o ajudin al màxim, i en altres llocs potser el suport aquest és més clar. Però, bé, cada lloc té lo seu.
-I la gent de la ciutat?
-En aquests dos anys, crec que ha crescut el coneixement i l’interès, pel nivell i èxit assolits, perquè hem aparegut al diari, a les notícies de TV, a la ràdio. Clar, quan ets un model d’èxit o que funciona la gent també s’ho fa més seu. També una mica com el jazz, que quan vas fora i et demanen d’on ets es pot identificar Terrassa amb castells.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari