[Miquel Mallafré] Adéu, Josep Puigbò

No Comment

I altra vegada les grans incògnites, per què ell? Per què persones sensibles, vitals i incessants han de desaparèixer, en un món on sobren els cruels, els insolidaris i els mediocres? Per què la mort no selecciona? No sé, confiava que la ciència mèdica, el destí, els déus, la força de la natura o no sé qui ni què impedirien la seva mort. Fa uns anys, un dia a la Cava de Jazz, recordo que vam tenir una conversa sobre les coses que ens fan feliços. La cosa va seguir amb un fet sobre un empleat de l’Hotel Gritti a Venècia que deia que al Harry’s Bar s’hi pot trobar de tot, menys la felicitat. Ernest Hemingway fa contestar al seu protagonista que ja s’apanyarà per a trobar-la, perquè la felicitat és una festa mòbil. Del llibre A l’altra banda del riu i entre els arbres, una de les novel·les més tristes de totes les novel·les tristes que existeixen sobre Venècia. Tots dos vam afegir que per ésser feliç has de deixar fora totes les coses que no siguin essencials per a la teva supervivència, i ens vàrem acabar la copa.

Descriure a una persona com Josep Puigbò, més enllà de l’àmbit musical, no és més que descriure una imatge estàtica que mai reflecteix la realitat, sempre la distorsiona, però no vull parlar de l’excel·lent pianista. Prefereixo fer-ho des d’un altre angle, aquell del respecte, la curiositat, la confiança, escoltar, opinar, cuidar, animar, acceptar, no interrogar, reconèixer el que hi ha i abraçar sense asfixiar, tot plegat el que era el Josep. Penso que tant ell com jo, ja teníem cobertes les quotes de relacions importants i compromisos, vull dir, que ja estàvem bastant dignificats. La meva incapacitat per parlar de coses gens prosaiques, és com un penya-segat. Quanta gent coneixem i hem de suportar dia rere dia que no s’ajusten al nostre ideal, en canvi hi ha d’altres que només el fet de recordar-les ja t’omplen l’espai, els durs al cap, al cor i al pensament. Doncs això, també era el Josep. No sé pas quin dret tinc a escriure això, potser el mateix dret que em dóna aquest mitjà, que no és un altre que poder explicar el que sento sobre una persona estimada.

La vida (així en genèric), té l’encant del sentiment minúscul, de la pell, l’olfacte, la sensibilitat, la senzillesa, és això el que la fa sublim i al mateix temps fràgil. De petit quan m’explicaven que algú des de les alçades em vigilava (pensament recorrent que utilitzaven uns parents per dir-me que el meu estimat padrí Pere, m’observava des del cel), jo innocent de mi em fotia un fart de mirar cap allà dalt, ja que una tieta beata i perversa tota ella, em va dir no sé quina collonada de què si mirava cap allà dalt, ell em veia des de les “altures”, van anar passant els anys i em vaig adonar que allà dalt el que no hi ha és cel, o almenys, no hi ha aquell cel que aquella gent estranya em volien vendre, però vaig descobrir-ne un altre de molt més proper que està a la terra i, moltes vegades, el porto al meu costat o a la butxaca.

Josep Puigbò, ha estat aquella persona que dia a dia i conscientment ha buscat sempre en el treball pacient, tenaç la imaginació, un cert nihilisme, la ironia, la sàtira, el rigor, la proximitat, tot ha format part d’ell, això sí, fugint en tot moment de la pedanteria d’aquella gent que l’estudi malentès els ha espatllat. Li agradava la formació personal de la gent que l’envoltava, la poca o molta cultura, la capacitat de reflexió (bàsic), una certa saviesa de la vida i l’educació fins on calgués.

Ens passa a tots, som una multitud solitària de gent, que busca la presència física dels altres per imaginar-nos que tots estem junts. La realitat o el camí traçat al llarg del temps han anat fent la seva al nostre costat per molt rebel, per molt inconformista, per molt que hàgim cridat en la nit, caient-nos i aixecant-nos, veient gent, paisatges, amics i amigues que deixen de ser-ho sense entendre ben bé per què, potser per allò de què l’amistat que es perd probablement és que mai no havia d’haver començat, amics que no ho eren tant. Amb el Josep ens vam cartejar molt, érem conscients que la distància no separava a les persones, el silenci, sí.

Tornar a obrir la caixa de les paraules, no és fàcil i encara menys per parlar d’una persona com el Josep Puigbò. Crec que si hem nascut amb dos ulls, dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar i mirar dos cops abans de parlar. Des d’un cor semblant al d’ell diré que tenia una mirada lateral que espantava quan esmentava tot el que deia i el que no deia, crec que no calen massa aclariments, tant a ell com a mi ens agradaven les coses senzilles, això és el que les fa difícils.

Tenia una cordialitat epidèrmica, d’aquelles que es transmeten amb la mà i es rubriquen amb la mirada. La història li va anar carregant les espatlles i aquestes van tenir un límit, tot i que no el van lligar mai amb cap llaç. Sabia que el Duralex es ratllava i es trencava malgrat que diguessin el contrari. Era la persona amb la qual es podia pensar sempre en veu alta. Tenia moltes més coses amagades que les que es veuen a simple vista. Sempre flotava. Va voler hivernar però no el van deixar. Quan no podia més explotava. Cadascú té el seu tempo (un músic ho sap millor que ningú), el seu diametralment oposat al meu, la qual cosa encara feia més atractiva i complexa la nostra relació.

Tot el que escric sobre ell està fet amb el mateix afecte, impuls, emotivitat, delicadesa, soc com soc, i prou, amb molts defectes i virtuts. Prefereixo un vici tolerant a una virtut obstinada com la paciència, excepte quan es tracta d’apartar els inconvenients. Algunes persones enfoquen la seva vida de tal manera que només viuen amb els entremesos i les guarnicions. El Josep, més aviat, no, li agradava el plat fondo.

Donar-li temps a un neuròtic com jo per deixar-lo pensar i escriure és tot un risc, encara més quan es tracta d’un amic. Barrejar realitat i el que suposadament es pot arribar a fer és talment esquizofrènic, barrejar realitat i ficció igual, no saber distingir el que un creu que és el bé de què un altre creu que és el mal, “ni te cuento”, i sobretot, quan un no toca de peus a terra, és llavors quan apareix la distorsió, el despropòsit i el desencant. Has tancat els ulls i a tota la platea que som nosaltres només ens ha calgut tirar el teló. Gràcies per posar una petita part de la teva història entre nosaltres. Adéu, Josep Puigbò.

miquel mallafré, 14 de juliol de 2020

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75