[Marcel Taló Martí] L’home més feliç del món

Eddie Jaku —nascut com a Abraham Salomon Jakubowicz— va néixer a Leipzig l’any 1920 en el sí d’una família jueva. Amb tan sols 18 anys va veure que el món que sempre havia conegut desapareixia de la nit al dia. La nit del 9 de novembre de 1938 — coneguda com a la nit dels vidres trencats, un pogrom anti-jueu organitzat per les SS— fou detingut, apallissat i conduït a un camp de concentració nazi. Des d’aleshores i fins al 1945, va viure un autèntic periple vital passant per diferents camps de concentració, l’exili, pallisses,fugues, trasllats i l’assassinat de gairebé tota la seva família. I, malgrat tot, va sobreviure. Anys més tard, aprofitant el naixement del seu fill, va proclamar-se «l’home més feliç del món». Com es pot haver viscut a l’infern i superar-ho? Què en fas de tanta ràbia, por, tristesa, soledat, misèria incrustada a la memòria?

Es podria dir que les coses que realment valen la pena són aquelles que quan es comparteixen no es divideixen sinó que es multipliquen. L’alegria, el coneixement o un somriure, per exemple. Hi ha excepcions, és clar: els virus contagiosos, que també es multipliquen quan es comparteixen, no entrarien en aquesta categoria, però ja enteneu la metàfora. Generalment, però, compartir vol dir dividir: des del tros de pastís d’aniversari, que comparteixes amb amics, fins a la pena que rosega per dins. Explicar què ens passa atenua i fa més suportable el què ens passa. Compartir, doncs, té una certa capacitat sanadora, perquè multiplica en nosaltres allò bo i disminueix allò dolent. Aquest és, en paraules del propi Eddie, l’objectiu del llibre: explicar la seva història —la història sencera, no només l’infern, sinó també com el supera— per transformar la mirada de qui l’escolta/llegeix, fer-la més amable i bondadosa. Una mena de vacuna anti-pessimista de qui té motius de sobres per ser-ho. Un recordatori que hi ha hagut dies pitjors però el món sempre acaba girant i el sol acaba sortint.

Amb un to proper i un estil àgil —es llegeix d’una tirada—, Jaku narra la seva història sense entretenir-se en el detall morbós ni caure en el sensacionalisme. No busca compassió ni és victimista. A vegades, fins i tot, de tant brutal com va ser la seva experiència, hom té la sensació que l’explica una mica a la lleugera, oblidant-se d’alguns detalls que podrien semblar importants i ventilant alguns episodis duríssims en un parell o tres de paràgrafs. És conscient que n’hi ha d’altres que ja ho han fet molt millor que ell (Levi, Semprún, Amat-Piniella, per exemple). Però el seu valor, més que literari, és humanístic. I aquesta, diguem-ne lleugeresa, fa que la narració no perdi el ritme i et mantingui enganxat al relat. És cert que als agraïments —ni a la portada ni als crèdits, només als agraïments— apareix un escriptor, Liem Pieper, a qui li reconeix la seva «sensibilitat i destresa reflectint les meves paraules sobre la pàgina». Per tant, al final queda el dubte de qui té el mèrit d’haver escrit tant bé una història tant dura.

Format com a enginyer de precisió (durant els estudis ja ha de dissimular l’origen jueu, però sense ser del tot conscient del per què), sovint es pregunta com hi havia gent capaç de cometre totes aquelles atrocitats. En el fons, segurament per defecte professional, aspira a que arreglar una societat sigui tant fàcil com arreglar una màquina: detectar l’error, canviar la peça i au, com nou. Per sort o per desgràcia, la cosa és sensiblement més complicada i interpretar les societats, especialment els seus traumes, no és una qüestió matemàtica o mecànica. No es resol fent una equació.

Jaku explica la barbàrie nazi com una conseqüència del discurs d’odi, que penetra i corseca per dins els individus i les societats. L’odi despersonalitza: per això és francament reveladora la (re)trobada entre el protagonista i un antic company d’estudis en un camp de concentració; ell com a pres i l’antic col·lega com a soldat de les SS. «Què fas aquí?», pregunta sorprès el soldat. L’odi sempre va contra el desconegut, perquè quan posem cares i històries conegudes a tot allò que volen que odiem, es revelen totes les trampes i mentides sobre les quals s’ha bastit el seu discurs.

D’altra banda, si l’autor explica la barbàrie nazi per l’odi propagat entre la població, la superació i la supervivència l’entén com a conseqüència d’haver mantingut l’esperança («sobreviure un dia més») i l’amistat (la relació amb el bon amic Kurt Hirschfeld). També, i d’això no se n’amaga, atribueix una part del mèrit a la seva formació, enginyer de precisió, molt específica i molt requerida per un estat en guerra. Per això, fou classificat com a «jueu amb gran valor econòmic», cosa que li garantia sempre un tracte més favorable que la resta de presos sense cap formació especial.

L’autor passa més aviat per sobre de les dificultats i els traumes que pateix un cop sobreviscuda la guerra. Ja no es troba còmode a Europa, on se l’ha perseguit com a jueu (a Alemanya) i com a alemany (a Bèlgica), les seves dues identitats. Per això acaba marxant a viure a Austràlia amb la seva dona, amb qui obrirà diversos negocis i tindrà dues criatures. Són aquestes qui li donen l’impuls final per recuperar la felicitat i, anys després, dedicar-se en cos i ànima a explicar la seva història, convençut que és un deure moral donar a conèixer les atrocitats nazis («De vegades penso que aquells de nosaltres que vam passar tant de temps sense explicar la nostra història vam cometre un error. Sembla com si, de vegades, ens vam saltar una generació que podria haver ajudat a fer d’aquest un món millor»).

Fa temps que intento posar sobre la taula l’espinosa qüestió de què fem amb els mals records col·lectius i com els expliquem a les futures generacions (a través de monuments, nomenclàtors, visites guiades, currículums escolars…). Silenciar-los mai és la solució. Fer-se pesat, tampoc. La distància (física, temporal) sempre contribueix a suavitzar el record. Cal treballar amb l’objectiu que l’oblit no sigui mai injust. Per dir-ho diferent: hem de cuidar la memòria fins que ho puguem oblidar tot sense ser injustos amb cap víctima de cap abús. En paraules de la poeta polonesa Wisława Szymborska (en una traducció d’Abel Murcia):

Aquellos que sabían
de qué iba aquí la cosa
tendrán que dejar su lugar
a los que saben poco.
Y menos que poco.
E incluso prácticamente nada.
En la hierba que cubra
causas y consecuencias
seguro que habrá alguien tumbado
con una espiga entre los dientes
mirando las nubes.

Cal recordar perquè no torni a passar la barbàrie nazifeixista. Cal recordar per les víctimes i les seves famílies. Cal recordar per no repetir els mateixos errors del passat. Però també cal oblidar per poder donar pas als nous records. Hem d’aspirar a que el futur sigui alguna cosa diferent a molts passats traumàtics acumulats.

Marcel Taló Martí
President del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa

Fitxa bibliogràfica L’home més feliç del món Eddie Jaku Univers, Barcelona, 2021 176 pàgines