Una ressenya d’Elegia d’Atenes, de Joan Rovira, Premi de Poesia Agustí Bartra 2016.
L’últim Premi de Poesia Agustí Bartra, organitzat per Mirall de Glaç dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, ha anat a raure, segons decisió del jurat d’aquesta edició, al primer llibre de Joan Rovira, un autor terrassenc amb un currículum poètic i editorial ben particular. El 1978, quan Rovira tenia cap a setze o disset anys, l’Associació de Pares de l’Escola Pia de Terrassa li va publicar un opuscle titulat Manual de poesía, signat amb el nom de Juan Rovira Miret, que contenia allò que en termes historiogràfics se’n diuen provatures, embrions, assajos de poema, en llengua espanyola. Sembla ser que aquesta publicació fou a bastament promoguda per Carlos Mascaró, el qual, sense dubte, va percebre alguna mena de vocació, d’intenció de poeta podríem dir, en un noi que, a través dels seus textos, demostrava que tenia una gran vida interior. Malauradament per al lector, aquesta pruïja no aconseguia traspassar-se com a poesia veritable a allò que finalment es podia llegir. L’atonia, el vers allargassat i la prosa més malèvola dominaven en un recull que ara se’ns apareix com una petita pèrdua de temps a l’hora de llegir-lo.
De manera ben autobiogràfica, l’escriptor Rovira ha decidit subtitular el seu primer recull poètic en català com a «Rèquiem i geografia del poeta adolescent». Semblaria, vist això, com si Elegia d’Atenes hagués de ser un llibre madur, ple, pensat, fruit d’uns anys llarguíssims de silenci que haguessin donat al poeta una mena de saviesa que li hagués permès, després d’una llarga absència (potser la d’Ulisses?), d’arribar a la seva casa pairal i d’imposar tot un discurs poètic ferm, vibrant, brillant. Valent, al capdavall.
Però aquest prodigi no s’ha esdevingut. El to predominant en aquest llibre és l’atonia, la tristesa, el refugi solitari, les ganes de desaparèixer sense haver incidit el més mínim en el món que ha envoltat el poeta tots aquests anys. Aquest, evidentment, no és un problema que afecti només l’escriptor Rovira, sinó que és una característica de tota una escola de poetes que, només per casualitat, escriuen en català, atès el fet que la seva escriptura fa prou evident que les seves lectures es basen en aquell vell (vellíssim) to conversacional, amb un «tu» poètic per tal de referir-se al propi poeta, amb una tristor que amara uns poetes que, ja amb quaranta anys, se senten antics, decrèpits, absurds, i, com a cirereta del pastís, en fan, d’aquesta tristor, una bandera d’estil, de discurs. Una poètica, un spleen contemporani, que prové de tota una colla d’imitadors de Gil de Biedma i d’altres poetes de meseta, que, sense cap ganes d’incidir en el temps que els ha tocat viure, es queixen i es llepen les ferides, ens diuen que tot s’ha acabat, que ja no queda res a dir, que la derrota és inherent al poeta. Però, com els entranyables components del grup sabadellenc Papers de Versàlia, continuen escrivint per informar-nos d’aquella tristesa tan íntima que els envaeix. No fos cas que, tal com sembla que ens demanen, els arribéssim a oblidar.
El lector de poesia informat és un investigador, i vol, sobretot, novetats. No vol planys estèrils, i no li cal, de cap manera, una mena de constatació de la mort moral dels homes, de la manera en què l’amor s’acaba i se’n va per sempre, de les mecàniques estranyes que fan que un poeta es trobi lligat a un horari laboral d’oficina. Al capdavall, el lector de poesia informat no s’està per fútils situacions que ja coneix, i que ja coneix tothom.
Com podria el lector experimentar alguna novetat en poesia? Tot ha estat dit, és evident. Però, tal com ens recomanava el savi Segimon Serrallonga, cal dir allò que ja ha estat dit pels altres, però amb les pròpies paraules. Efectivament: quan Joan Rovira manlleva un llenguatge, per a nosaltres ja caduc, dels Gabriels Ferraters, dels Margarits, dels Llavines, ja no ens avenim a fer-li cas. No acceptem el to de ploricó de sempre i, a més copiat d’altres poetes. Cal recordar que «cada poeta és ell.»
En canvi, quan, feliços, àulics i solars, trobem, a Elegia d’Atenes, poemes que es preocupen per la forma, per la paraula justa, pel metre fins i tot, se’ns il·lumina la cara. Xalem, vivim quelcom de nou, només pel fet que el poeta Rovira ens està dient el mateix de sempre, però, ben feliçment, amb les seves paraules, vinculades a alguna mena de tradició que no sigui minsa i carrinclona. És el cas de «A la manera de Safo», un text on la simplíssima assumpció d’una forma mínima, amb tradició, confereix al text una riquesa i una connotació excepcionals. O, també, a la «Madonna de Portlligat», la concentració poètica a què es veu sotmès el text (a causa del referent pictòric dalinià), produeix una concatenació d’experiències ben noves per al lector de poesia. Si el poeta es concentra i se cenyeix al tema, el poema hi surt guanyant, plenament. I amb el text, aquell qui llegeix, que agraeix una mínima pruïja de comunicació més enllà de la melangia estèril.
Ateses les circumstàncies, Elegia d’Atenes se’ns presenta com una mena de barreja de, per una banda, poemes antics i vells sobre tristeses conegudes per tothom i que no ens interessen en la forma de poemes (en tot cas, deuen interessar a un psicòleg al qual paguem per escoltar les nostres penes). I per l’altra banda, hi trobem un petit grup de poemes que defugen la confessió i que es preocupen més per la forma del poema, per la manera en què el lector rebrà el nostre missatge. Bons auguris, en fi, per a un poeta que tot just comença.
Òscar Rocabert
Deixa un comentari