Eloi Falguera
Director i autor
PAM Teatre tornarà a representar, els propers 9, 10 i 11 de novembre, Les Regles del Joc. Interpretada per Cori Muntada i Marc Talló, i dirigida per Xavi Pallejà, amb l’ajuda de Paqui Copoví, es podrà veure al Casalet del Casal de Sant Pere, un espai més íntim que la Sala Crespi. I és que una obra tan intensa com aquesta, demana un espai més reduït i proper al públic. Un espai de només 40 localitats. No us adormiu a reservar les entrades, doncs, els qui estigueu interessats.
L’èxit de públic de l’estrena, la passada primavera, és el que ha motivat la reposició de l’obra, al mateix espai on es va estrenar. Per parlar d’aquest muntatge i de la rebuda que va tenir per part del públic, hem entrevistat el director, Xavi Pallejà.
De què tracta Les Regles del Joc?
Tracta d’un home que segresta una dona. Durant l’hora i dos quarts que dura l’obra discuteixen sobre quin ha de ser el final d’aquest segrest. És un thriller, amb un punt de tragèdia grega. Intueixes com acabarà la cosa, però t’ho van girant tot del dret i del revés. Té intriga, tensió, violència… Tots els elements perquè funcioni.
En una obra de només 2 personatges, la interpretació és fonamental.
Sí, és la base. La Cori i el Marc han treballat de valent. Són uns actors boníssims. A més, ens hem entès molt bé. El Marc n’està molt satisfet perquè, fins ara, només havia fet papers còmics. Es trobava encasellat. Amb aquesta obra ha trencat esquemes, ha demostrat que no només sap fer riure.
I per tu, com a director, ha significat un nou repte?
Ha sigut un treball molt intens, però a la vegada molt bonic. Hem treballat sentiments, emocions i, sobretot, hem jugat a sorprendre’ns a nosaltres mateixos. L’espectador trobarà bones interpretacions, però també a un bon ritme. Aquesta ha sigut una de les meves màximes preocupacions: que l’obra no s’alentís, que mantingués sempre un ritme trepidant.
Xavi Pallejà, el director.
Heu arriscat, doncs.
Sí, hem arriscat. Podem dir que hem anat una mica al límit en les interpretacions dels personatges. Amb això no vull dir que siguin unes interpretacions histèriques, sinó que s’ha treballat intensament. Però que ningú s’espanti, a mi m’agrada el teatre clàssic. Clàssic, entès com a fàcil d’entendre. L’obra explica una història. L’espectador no ha d’interpretar res.
L’obra es va estrenar el maig passat. Com va reaccionar el públic?
Molt bé. Vam omplir el Casalet els dos caps de setmana. Teníem por que el segon cap de setmana fos una mica fluix, però la veritat és que el boca-orella va funcionar. L’obra va agradar i, fins i tot, hi va haver gent que no va poder entrar. Per això la repetim.
Quina és la millor crítica que us van fer?
Totes van ser bones, però potser la millor ens la va fer el pare de la Cori. Ens va dir: “Ho heu fet molt bé, però he patit molt.” És una bona crítica perquè vol dir que actuem amb molt de realisme.
Després d’aquestes tres representacions, quin recorregut tindrà l’obra?
Després d’aquest cap de setmana, descansarem fins passat Nadal. La intenció és fer-la un cop cada mes a Terrassa. En espais diversos: garatges, trasters, estudis d’artistes, sales petites… Una obra tan íntima no necessita grans espais. Buscarem també indrets fora del Centre. Una idea que em volta pel cap és anunciar les actuacions com si fos un joc de pistes. Dir el dia, però no l’espai concret fins que l’actuació es vagi acostant. Dir-ho el dia abans, per exemple. També intentarem portar-la per la gira de mostres i concursos.
A partir de quina edat recomaneu l’obra?
A partir dels 15 anys, però això depèn molt dels pares. Cada pare i mare coneix els seus fills. Jo, per exemple, al meu fill de 15 anys li deixo veure. Altres potser pensaran que encara és massa jove.
Deixa un comentari