Males Herbes, en la seva missió de trencar barreres i portar les lletres catalanes allà on pocs altres les han volgut portar, ens ofereix ara un recull de contes molt especial. Aquesta antologia sobre viatges en el temps és, per damunt d’etiquetes, una prova viva que la literatura catalana està en un moment de riquesa creativa com potser mai abans.
Des de perspectives molt personals, la que es podria anomenar, sense por i sense embuts, primera divisió de la literatura catalana de gènere fantàstic o de ciència-ficció actual s’ajunta amb autors que representen el present i, sobretot, el futur de les lletres catalanes, però que potser encara no havien entrat en els terrenys de la literatura de gènere. El resultat? 26 històries ben diferents, que ens torben, ens fan riure, ens emocionen, ens meravellen, ens susciten interrogants, ens despisten i ens fan veure la llum mentre ens fan viatjar, d’una o altra forma, per activa o per passiva, cap a punts incerts de l’espai-temps.
Amb tantes històries escrites per autors tan diferents es fa difícil escriure una ressenya unitària del conjunt, així que em limitaré a fer una relació mínima de cadascuna d’elles, sense spoilers, juntament amb un petit apunt sobre qui són aquests autors.
Antoni Munné-Jordà (1948), escriptor de diversos llibres juvenils i per a adults i membre de la SCCFF, Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, ens parla de les segones oportunitats o de l’opció que els escriptors del passat puguin conèixer la incidència que les seves obres han tingut en el futur.
Joan Todó (1977), poeta i escriptor, autor de A butxacades (LaBreu, 2011) i L’horitzó primer (L’Avenç, 2013) ens parla del viatge en el temps com una tendència socialment acceptada i estesa, en un relat amb gran influència de Philip K. Dick.
L’escriptor andorrà David Gálvez, autor de Cartes mortes i Res no és real (Males Herbes, 2014 i 2015) ens ofereix un subtil i preciós relat sobre els viatges en el temps que podem realitzar cada cop que obrim un llibre.
Mar Bosch Oliveras indaga en els records de senectut i la transmissió oral en un relat on un avi explica batalletes de joventut al seu nét, i aquest, d’alguna manera, les pot veure.
Emili Olcina (1945), prolífic escriptor de gènere (publicat, sobretot, per Laertes) ens ofereix una trama plena d’especulació científica i humor càustic, amb girs insospitats que demostren la seva perícia i experiència com a escriptor.
Carles Terés, autor de Licantropia (Edicions de 1984, 2013) en té prou amb un microrelat per oferir-nos una mena de joc entre el protagonista i la veu en off del narrador.
Jordi Sanglas realitza un complicat joc de metarealitat dins del relat, amb un aire de la seva novel·la 100.000 candeles (Males Herbes, 2013), en què l’encàrrec d’escriure el conte per aquesta antologia és el catalitzador de la història, barrejant elements aparentment autobiogràfics amb la ficció i el viatge subtil.
El conte de Ruy d’Aleixo —traductor, entre d’altres, de La vida somni de Balso Snell (Males Herbes, 2013) i El núvol missatger (Adesiara, 2013)— és pura especulació científica de la bona, amb ecos de L’illa del doctor Moreau i de Solaris. Després de llegir-lo no ens podem estar d’esperar amb delit el seu pròxim recull de contes.
Mentrestant, Salvador Macip (1970), escriptor prolífic, membre fundador de la SCCFF i guanyador de premis com el Carlemany i l’Ictineu, ens ofereix un particular homenatge a La màquina del temps d’H.G. Wells.
Max Besora recupera el fil i l’univers de La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014) i de Vulcano (LaBreu, 2012) per fer-nos partícips d’un viatge delirant, estrafolari, digne del seu univers personal, que tots el lectors celebrem!
Enric Herce, autor de Simulacions de vida (Males Herbes, 2014), aposta per un relat efectiu sobre especulació científica de tall clàssic que funciona també com un tribut sincer i alhora divertit a Lovecraft i que sens dubte entusiasmarà els seguidors de l’un i de l’altre.
Josep Maria Argemí, amb aquell amor a la metaliteratura que traspuen els seus relats —com els inclosos a La primavera al desert (Males Herbes, 2012)—, en proposa un viatge literari i vital a l’ombra dels grans clàssics.
Joan Jordi Miralles, autor d’Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), fa una digressió sonada sobre la llibertat d’expressió i la moral imperant a partir d’un relat que l’editor es nega a publicar però que inexplicablement veurà la llum i que situarà al fictici autor al bell mig de la polèmica.
Maiol de Gràcia segueix l’estela distòpica de la seva excel·lent La peixera (Edicions del Periscopi, 2013) i ens torna a fer sentir l’angoixa d’aquell que no sap què li depara el destí.
Yannick Garcia, escriptor guardonat amb el premi Documenta 2014 amb La nostra vida vertical (L’Altra Editorial, 2014), ens explica el viatge aparent i introspectiu d’una noia jove que desitja perdre’s enmig de les àgores de l’antiga Grècia.
Pere Grament, un dels editors de la revista Les Males Herbes, parla de l’obsessió d’un aspirant a director d’institut. És tan gran que està disposat a viatjar en el temps només per manipular unes eleccions al claustre, amb resultats insospitats.
Albert Pijuan canvia totalment de registre respecte de l’excel·lent El franctirador (Angle Editorial, 2014), i ens ofereix una narració convulsiva i al·lucinada de drogues i experiències espai-temps, amb una forta essència a Philip K. Dick.
I què hi fan una papallona i un tiranosaure parlant amb un ex-presidiari? Adrià Pujol —Alteracions (Males Herbes, 2013)—, us ho explicarà.
Sebastià Jovani (1977) explica com si fos una peripècia vital, o gairebé astral, el viatge d’un escriptor cap a la presentació del seu darrer llibre, un recorregut que aquest veurà com la més gran de les penitències.
L’escriptora i traductora Carla Benet —El passat i els càstigs de Yu Hua (Males Herbes, 2013)—, amb una prosa molt cuidada, ens proposa un subtil joc d’encontres entre vides presents i passades, que s’acaba convertint en una breu, però magnífica, història de fets quotidians i alhora fantàstics.
Ramon Mas (1982), escriptor, cantant de punk-rock i un dels pilots de la nau Males Herbes, que amb el seu alter ego ens va fer partir el cul de riure amb Mentre el món explota (Males Herbes 2014), aposta per una història sobre bogeria, lucidesa i possibles immersions dins el temps, entès com a dimensió paral·lela.
Jaume C. Pons Alorda (1984), poeta i traductor —Fulles d’herba de Walt Withman, (Edicions de 1984, 2014)— elabora un microrelat que pot recordar vagament un fragment (encara que al·lucinat) d’Els gossos de Tíndalos de Frank Belknap Long.
En Sebastià Bennassar (1976), periodista, traductor i bregat escriptor balear, parla d’un secret amagat a l’Edifici de les Aigües de la UPF que només alguns emèrits professors coneixen.
Jordi Nopca (1983), traductor, periodista i escriptor —El talent (LaBreu, 2012) i Puja a casa, (L’Altra Editorial, 2015)—, parteix d’una situació quotidiana que se’n va de marres per acabar amb un final sorprenent i al·lucinant.
La digressió que fa el músic, traductor (John Fante, Kurt Vonnegut o Jim Dodge) i escriptor (Principi d’incertesa, Males Herbes 2015) Martí Sales (1979) en el seu microrelat és realment sorprenent, ja que més que una història podríem definir-la com conjunt de microhistòries que formen un microrelat.
Tanca aquesta antologia Víctor Nubla (1956), músic i escriptor —El regal de Gliese (Males Herbes, 2012), amb un llarg relat sobre misteris i forces tel·lúriques en un conegut barri barceloní.
26 autors, 26 relats, 26 maneres particulars de veure o d’entendre un viatge en el temps. El tribut i l’homenatge als clàssics, les introspeccions, els desvaris enfollits i l’experimentació, la tendresa i la subtilesa, el misteri i l’aventura i, sobretot, l’amor a la literatura. Tot això, i molt més, ho trobareu dins aquesta magnífica antologia que, per damunt de gèneres o intencions estètiques, ens demostra que la literatura catalana té corda per estona. Si no us ho creieu, viatgeu al futur, ho comproveu, i de tornada, m’ho expliqueu!
|
FITXA BIBLIOGRÀFICA Punts de fuga Diversos autors
Males Herbes, 398 pàgines |
Jordi Sellarès
Deixa un comentari