Es tracta d’un musical de temàtica marinera, ambientat en un poble pescador català del segle XIX, que fa pujar a l’escenari 14 actrius i actors.
Eloi Falguera
Director i autor
Qollunaka estrena nou muntatge: La taverna de la Rosita, una obra musical, de temàtica marinera, ambientada a finals del segle XIX i inspirada en els clàssics catalans. Es podrà veure el proper cap de setmana del 23 i 24 d’octubre, a la Sala Crespi del Casal de Sant Pere.
Ens trobem davant d’un altre gran repte de la companyia terrassenca, que posarà dalt de l’escenari una vintena actors, músics i tècnics, i que ha despertat molt d’interès.
L’argument de l’obra ho diu tot: “1895. En un poble català de pescadors hi viuen dos cosins, en Joan i en Carles, companys de jocs des de petits. Tots dos s’enamoren de la mateixa noia, la Marina, la filla de la tavernera del poble. Tot s’embolicarà quan en Carles, fill d’un “americanu” ric, és cridat a files per anar a la Guerra de Cuba”.
Per descobrir uns quants detalls de l’obra, hem conversat amb l’autor i membre del grup, Ramon Alcaraz, i amb el director, Josep Manel Martínez Sante “Kazo”.
Què és La taverna de la Rosita?
J.M. Martínez: La taverna de la Rosita, com diem al cartell de l’obra, és un musical mariner. Està basat en una selecció musical que ha fet l’autor, en Ramon Alcaraz. S’inclouen des d’havaneres fins a valsets mariners o cançons de taverna. Com a teló de fons hi ha la Guerra de Cuba, de finals del segle XIX. La història que ens explica, escrita per en Ramon, podria haver passat a qualsevol poble mariner de la costa catalana. Com a protagonistes té a tres joves que viuen un triangle amorós intens. Sens dubte és una obra inspirada en el costumisme català clàssic, que té aromes de Guimerà o de Sagarra.
Com sorgeix la idea de fer aquesta obra?
Ramon Alcaraz: Doncs arrel d’uns cartells que van posar a l’Estartit sobre com era antigament la vida dels pescadors: com feinejaven, com adobaven les xarxes, com les tenyien… Així em va començar a venir la idea i vaig pensar que seria fantàstic entrellaçar una història del mar, lligada a la costa, amb tot de temes musicals mariners. Em vaig anar informant sobre l’època. Sobre què passava amb els que van anar a lluitar a Cuba, com els afectava la guerra a aquella gent, quines històries explicaven. O com, en aquella època, podies pagar perquè un altre anés a fer el servei militar per tu. Així va anar naixent poc a poc la història dins del cap.
Es tracta, doncs, d’una tragèdia?
R.A.: Jo crec que l’obra té dos ritmes. Quan tothom és a la taverna els diàlegs són molt picants, molt vius. I d’altra banda, té un ritme més lent, més intimista, durant les converses dels protagonistes. Comença doncs molt ràpida i es va tornant cada cop més intimista. Esperem que el públic acabi abduït d’aquesta intimitat final.
Quanta gent mou aquest muntatge?
J.M.M.: Entre actors, tècnics i músics mou un total de 22 persones: 14 són actrius i actors, 3 són músics i la resta tècnics i figurants. Vull destacar que en aquest musical canta tothom. Els protagonistes són els que més canten, però també hi ha escenes corals del poble on canta tothom. S’ha fet un gran esforç. Per exemple, l’Ona Martínez, que fa la protagonista, o en Cristian Ortiz, que fa de Carles, és la primera vegada que pugen als escenaris a actuar amb nosaltres. Són molt bons cantants, amb experiència, però actuaran per primer cop en papers protagonistes amb Qollunaka.
És l’espectacle més complicat que heu dut a escena?
J.M.M.: Segurament és el més feixuc que ha fet la companyia, però sobretot degut a les circumstàncies de la pandèmia que ens ha obligat a fer assajos durant mesos amb només 6 persones. Ha estat complicat. De fet, la nostra idea era estrenar l’estiu de l’any passat. D’altra banda, Qollunaka ja té tendència a fer espectacles complicats o amb molta gent, com La balada del flautista o Tot assajant un clàssic. Estem acostumats a les dificultats.
R.A.: No t’oblidis dels Okupastorets! Aquí movíem moltíssima gent. La diferència és que La taverna de la Rosita, tot i ser un muntatge gran, està pensada per sortir de gira. Tenim les ganes i l’esperança que, al ser una novetat com a musical, surtin moltes actuacions arreu. Hi ha musicals de tota mena, però d’havaneres és l’únic. La nostra intenció és dur-la de gira un parell d’anys.
Ramon Alcaraz i Josep Manel Martínez “Kazo”. Qollunaka
Per què recorrem tant als nostres clàssics? Per què ens agraden tant?
J.M.M.: Els clàssics són clàssics perquè no hi ha res de nou sota el sol. Els conflictes són els de sempre. Els triangles amorosos són sempre els mateixos. Ara poden ser no binaris, homosexuals, etc., però no deixen de ser triangles. Els clàssics no moriran mai perquè no deixen de parlar de la condició humana, de conductes arquetípiques i de personatges arquetípics.
R.A.: La meva màxima preocupació a l’escriure-la era poder arribar als joves. Tenia por que això de les havaneres sonés a avis. Després de tots els assajos estic content perquè els joves que participen a l’obra estan enganxadíssims. Esperem que el públic respongui igual de bé.
Què ens diu aquesta obra d’avui dia?
J.M.M.: Aquesta obra no deixa de ser una reflexió sobre la lluita de classes, sobre els nacionalismes, sobre les relacions humanes. Crec que encara som dins d’aquelles profundes injustícies que es veuen a l’obra: com un senyor que té diners no va a la guerra i un senyor que no en té sí que hi va. La guerra deixa molta gent patint: morts, ferits o persones que per sempre més patiran les conseqüències de l’odi.
Deixa un comentari