| …Adormides, Les fulles dels meus besos van colgant Els recers del teu cos, i mentre oblides Les fulles altes de l’estiu, els dies Oberts i sense besos, ben al fons El cos recorda: encara Tens la pell mig del sol,mig de la lluna. Gabriel Ferrater |
Jaume Valls Droguet
Josep Maria Flotats va tornar de Paris, de la Comédie-Française per presentar “Don Joan” de Molière al Gran Teatre del Liceu. Va ser una entrada triomfal (1983). Un any després al Poliorama va estrenar “Cyrano de Bergerac” en un muntatge , diuen, espectacular. Després va fer carrera teatral a Barcelona ja.
Em comentava l’Òscar Garcia les ganes de pujar a l’escenari amb aquesta obra fa anys. Ben mirat la pandèmia li va servir per a madurar i elaborar-ne els textos. Finalment, el dissabte 20 al vespre i el diumenge 21 a la tarda de maig ha acomplert el somni. L’ha protagonitzat! Val a dir també que hi ha hagut el treball de tota la família – és un dir– Qollunaka que s’hi ha ben arremangat. I no són pocs! Una efusiva abraçada, doncs, a tots plegats. D’això sí que se’n pot dir treball d’equip. Un agraïment, doncs, a tota la colla que ha fet posible aquest nou i superb espectacle.
El Cyr@ano en aquesta versió és un periodista del diari Núvol – una picada d’ullet al terrassennc que dirigeix la revista literària barcelonina que du aquest nom–. A la redacció s’hi passeja també Cupido, que fereix d’amor dos redactors per una mateixa dona. Estan encesos, ells. Ella, Rosaura, silenciosa, no verbalitza la seva passió amorosa. Ella és la Terra Secreta del poema de Robert Graves cantat per la Maria del Mar Bonet.
“Un agraïment a tota la colla que ha fet posible aquest nou i superb espectacle”
El pinyol de l’argument ve quan el personatge de Cristià – no hauria estat millor dir Cristian, a la versió castellana d’Austral hi usen Cristián- no sap posar paraules al seu foc amorós. Aleshores Cyr@no s’ofereix a escriure-li versos encesos, cartes. Així ell també podrà esplaiar-se rumiant paraules d’amor que arribin a Rosaura, de qui també está perdudament enamorat.
Un dels moments forts, culminants, és l’escena on apareixen els tres enamorats enviant-se missatges de veu pel mòbil. Cyr@no fent d’apuntador de Cristìà del que ha de dir a Rosaura. Acabant finalment dient-ho ell mateix. I Rosaura que està a punt de descobrir l’ardit…
Els set actors broden el seu paper. Hi estan ben afiançats. S’hi mouen àgilment I mantenen l’atenció fins al final. Bravo per aquesta empenta dalt les taules, l’escenari. Visca el teatre!
Des de fa anys, el gran hàndicap de la Sala Crespi és que a partir de maig que comença la calor no s’hi està bé. Només una obra interessant com aquest Cyr@no et manté al seient. Fa molts anys hi vaig disfrutar amb una obra carregada d’intenció “Mori el Merma” de Joan Baixas (¿) i amb un treball de Miró que hi va crear uns acolorits titelles gegants. Era el juliol, em sembla. L’interès del que es mostrava ens va fer oblidar la calor que passàvem.
La barca de Qollunaka torna a navegar amb força. Que no et falti el vent de llevant. Que puguis sojornar a molts ports. Lluís Llach dixit. Rica d’experiència escampa el verí del teatre!
Deixa un comentari