Aquest film de nacionalitat espanyola, produït l’any 1963 i dirigit per Fernando Fernán-Gómez, està basat en la novel·la del mateix títol de Juan Antonio de Zunzunegui publicada l’any 1960 per aquest autor, que va ser també crític teatral a la revista Vértice d’ideologia falangista.
Va ser Interpretat pel mateix Fernando Fernán-Gómez i altres actors i actrius força coneguts en aquella seva època, entre els qui destaquen Lina Canalejas, Gemma Cuervo, Agustín González, Fernando Guillén, etc.
Film ignorat, maltractat, censurat, quasi oblidat, vertebra i lliga com cap altre un retrat ferotge i tremendista de l’Espanya dels anys seixanta. Les seves imatges ens parlen amb força encara avui, sobre el país del qual venim i del qual malauradament encara som deutors. En definitiva, una pel·lícula de coneixement obligat. La recuperació i restauració d’El mundo sigue, l’obra maleïda per excel·lència de Fernando Fernán-Gómez, suposa un feliç esdeveniment que sobrepassa amb escreix l’objectiu d’una estrena comercial habitual.
Aquest film ens permet tornar al debat de les tradicions narratives i escèniques que recorren la cultura i el cine espanyol en particular, que van des del realisme i el naturalisme al costumisme i el tremendisme, o que oscil·len entre el sainet i l’esperpent, ja que aquesta pel·lícula beu de tot això. Al meu parer, en aquest film, aquestes combinacions resulten plenament aconseguides. El mundo sigue no és probablement una obra perfecta, però tot i això cal dir que pocs films com aquest testimonien amb tanta força un temps i un país. I no només per l’extraordinària construcció del seu transfons, complint allò que el documental de ficció ha d’explicar; si no perquè darrere una pel·lícula així es pot apreciar tota l’amargura, tota la desesperança d’una societat miserable en què res ni ningú se salva.
Sempre és agosarat fer comparacions, però si cal comparar-lo amb un film equivalent de l’àmbit internacional que ofereixi una visió semblant —amb el risc que això suposa—, se m’acut, tot i ser tan diferent, La regla del joc (1939), de Jean Renoir, encara que el seu nivell estilístic estigui a anys llum.
Sinopsi
Ambientat als anys 60 del segle passat, al barri madrileny de Maravillas, ens presenta Eloisa, una abnegada esposa i mare eficient, que viu amb el seu marit, un guàrdia municipal més autoritari a casa seva que al carrer, i a qui de vegades se li’n va la mà. El seu fill és un beat poca pena, que va abandonar el seminari poc abans de convertir-se en sacerdot, i que es passa la vida estudiant i resant per expiar els pecats de la seva família. Las filles, dues germanes obsessionades cada una d’elles a la seva manera per la riquesa, es professen mútuament un odi profund. Amb tots aquests elements, el director construeix una història social de força intensitat dramàtica.
.
Emili Díaz
Deixa un comentari