The Cut
Nacionalitat: Alemanya (2014. v.o.)
Dirigida per: Fatih Akin
Feia molt de temps que no havia vist un film que ens parles del genocidi d’un poble, en aquest cas de l’armeni en mans de l’exèrcit turc a principis del segle XX durant la Primera Guerra Mundial, i des de la mirada d’una de les víctimes, en la manera com aquesta pel·lícula ens ho proposa. Una mirada aquesta que es va transformant: a l’inici com la d’un home integrat a la seva comunitat, persona treballadora, amb el seu propi negoci de manyà, de creença religiosa cristiana practicant, casat i pare de família. Tal i com els esdeveniments tràgics es van desenvolupant, el nostre personatge també va evolucionant cap a posicions de més incredulitat i escepticisme.
Estem davant d’una història d’èpica personal i col·lectiva, de l’odissea narrada de forma clàssica d’època, i del viatge existencial de supervivència d’una persona separada forçosament de la seva família, que es veu obligada a realitzar un desplaçament atzarós durant uns 10 anys a través de diversos països en la recerca de les seves filles (des de Turquia, passant pel Líban, Grècia, Malta, Cuba, i els EUA). Sempre amb el rerefons històric i polític que va provocar el genocidi i la diàspora de molts dels supervivents del poble armeni arreu del món.
Deu anys ha trigat Fatih Akin, des de Contra la pared (2004), en completar la seva trilogia: Amor, mort i dimoni, ja que darrera Al otro lado (2007), es va prendre una pausa en el projecte amb la comèdia Soul Kitchen (2009) i el documental social Garbage in the Garden of Eden (2012), abans de tornar a enfrontar-se a aquest últim film de la trilogia, o sigui El padre (2014). El director construeix caràcters que personifiquen aquests tres conceptes mencionats, fins ara centrant-se en relats sobre els problemes de la societat actual. Aquest últim treball és, a la vegada, la seva primera incursió en un tema del passat històric, on explora un dels episodis més foscos de les seves arrels turques: el del genocidi armeni a partir del 1915. Per Akin, el dimoni estaria representat per aquests homes que separaren i destrossaren a tants milers de famílies: es parla d’un milió de morts.
Aquesta pel·lícula està dividida en dues parts; una part on les metàfores, molt eloqüents narrativament expressades, expliciten els camins per on transita el film, per un costat, el de la fugida, i per l’altre el de catalitzador de fantasmes interns del protagonista.
Amb un guió co-escrit por Mardik Martin, autor de les primeres pel·lícules de Martin Scorsese (per qui Akin mai no ha amagat la seva admiració), el director aparca la seva habitual visceralitat, mostrant-se sorprenentment fred, sentiment que es potencia per la hieràtica interpretació de Tahar Rahim (protagonista de la història).
Resulta estimulant reconèixer a Akin en els seus temes habituals (com ara la immigració forçada o la força dels llaços familiars), o en l’allunyament de l’academicisme a través de la la manca d’artifici dels plans, o els sons elèctrics de l’anacrònica banda sonora d’Alexander Hacke.
Akin, si bé en tot moment manté una distància emocional, en aquest film s’enfronta amb la cura d’un hàbil artesà en el seu treball de major envergadura fins el moment.
Deixa un comentari