Director: Aurélien Froment
Guió: Jean Louis Milesi i Aurel
Veus i so: Sílvia Pérez Cruz, Sergi López i altres
Producció: França, Espanya i Bèlgica (2020)
L’artista plàstic Josep Bartolí va estar vinculat a Terrassa durant més de dues dècades.
Sinopsi
La memòria recuperada
El 14 de febrer del 1939, Josep Bartolí, dibuixant, sindicalista i membre del comissariat del POUM, va travessar la frontera espanyola cap a l’exili a França. Va haver de malviure en set camps de concentració i a dormir al ras a les platges, atrapat amb altres milers d’exiliats com ell, en condicions inhumanes, envoltats de brutícia, de misèria i del menyspreu dels gendarmes i les autoritats franceses de l’anomenada França Lliure. En la seva estada en aquests camps de refugiats, Bartolí no deixà de dibuixar, amb la intenció de documentar allò que estava veient, i així arribar a mostrar tot el seu horror.
En el seu periple, va aconseguir evadir-se del camp de concentració de Bra, però fou atrapat per la Gestapo i ho van traslladar al “tren de la mort”, que el portava amb ell i a milers de republicans al camp de Dachau, per haver participat en la lluita de la resistència.
Va aconseguir fugir d’aquell tren, i després d’una llarga travessia, va poder instal·lar-se a Mèxic, on va acabar sent amant de Frida Kahlo. Més tard, a Nova York, s’associà amb el grup 10th Street, del que formaren part Willem De Kooning, Mark Rothko o Jackson Pollock, entre altres, que eren l’avantguarda de les arts plàstiques del moment.
Aurel, prestigiós dibuixant francès, parteix dels cinquanta-sis dibuixos que encara es conserven del treball de Bartolí per a construir la biografia del personatge. Una part d’aquests dibuixos, varen ser amagats sota la forra d’un dels camps de concentració i recuperats pel mateix dibuixant abans de ser traslladat.
El treball gràfic, filmat entre la imatge dibuixada per Bartolí, i la seva recreació animada, acaba construint una joia del cinema animal, en què es mostra amb gran cruesa el periple existencial de Bartolí. L’estructura narrativa parteix de la memòria d’un gendarme que vigilava el camp, el qual va prendre consciència de la crueltat de la situació, i que estableix una certa amistat amb el nostre protagonista.
Cal dir que la força plàstica de les imatges captiva essencialment pel treball de transposició de l’univers pictòric, i més enllà de la cosa estètica, existeixen dos motius que converteixen a “Josep” en una obra singular i clau com a discurs i reivindicació per la recuperació de la memòria històrica. El primer motiu resideix en la representació dels camps de concentració per als refugiats espanyols que fugien de la dictadura genocida i venjativa franquista. Aquesta forma animada portada a terme per Aurel, qüestiona i constata el fet que el cinema espanyol mai ha estat capaç d’oferir un retrat contundent de la situació i vivència d’aquells republicans espanyols.
El segon motiu, és la qüestió que té a veure amb la posició francesa respecte als greuges que van rebre els antifeixistes espanyols. Ni la política francesa de recuperació de la memòria, ni la cultura gal·la, han estat mai capaços de portar a terme un discurs crític sobre els maltractaments que van dispensar als refugiats. Per a Franca, l’episodi dels camps de l’exili continuen sent un assumpte a amagar i a oblidar. Per tant, aquesta pel·lícula resulta clau com exercici de recuperació de la dignitat.
Emili Diaz
Deixa un comentari