Títol: Solo las bestias (Seules les bêtes)
Direcció: Dominik Moll
País: França/Alemanya
Gènere: Drama de ficció, thriller
Any de producció: 2019
Comentari del film
La desaparició d’una dona durant una tempesta de neu sembla l’inici d’una prometedora història d’intriga. No és difícil d’imaginar una espècie de Fargo dels germans Coen en francès. En el seu lloc, Dominik Moll –que va dirigir a Sergi López en la notable i també desconcertant Harry, un amigo que os quiere (2000) – adapta la novel·la de Colin Niel per narrar les vides dels cinc personatges implicats.
Aquest probable desconcert està donat, probablement, pel que es denomina l’efecte ‘Rashomon’, tècnica narrativa que mostra diversos punts de vista de la mateixa història, Normalment les ficcions arriben als espectadors des d’un únic punt de vista, vull dir que és el punt de vista que el seu autor vol donar-li a la història narrada, i de quina forma ho fa públic a l’espectador, atès que ell és qui controla la informació que ofereix en el relat.
En canvi l’efecte ‘Rashomon’, proposa el repte d’explicar la història des de diversos punts de vista, centrant-se en les diferents percepcions que els protagonistes tenen d’un mateix fet. La pel·lícula es percep des de la mirada personal de l’espectador, amb una certa subjectivitat, quan se segueix aquesta tècnica narrativa esmentada.
El misteri es va fonent, però al temps va cristal·litzant en la pantalla aquestes històries narrades amb originalitat, i bon gust, en les quals la càmera es resisteix a exercir de testimoni convencional, i recordant el film Rashomon (1951), obra mestra d’Akira Kurosawa, aquesta pel·lícula que avui analitzem actua com un ‘Rashomon’ dels temps moderns. La pel·lícula enfila a poc a poc les peces del seu trencaclosques des de les cinc diferents perspectives, de forma que l’espectador té sempre informacions esbiaixades i fracturades, de vegades complementàries les unes amb les altres, i també en ocasions totalment oposades. El director es mou bé en aquesta manera de narrar, tot i que el que explica i deixa entreveure són obsessions sexuals, diferències de classe, voyeurisme, infidelitats.
En conjunt, aquest film també ens recorda altres com ara Crash de Paul Haggis (2004), i Babel d’Alejandro González Iñárritu (2006); totes elles, sense voler enviar missatges ni lliçons de moral òbvies, permeten observar una societat fragmentada, on les relacions sentimentals estan subjectes a prejudicis i interessos de classe. També crec que fa una denúncia implícita a aquesta societat globalitzada, a la vegada que en aquesta pel·lícula que comentem, ens ensenya que per efecte d’aquesta globalització digital a través de les xarxes socials, es formen pràctiques arreu del món, i molt concretament del tercer món, que acaben afectant paradoxalment les persones del nostre primer món, per una qüestió humana de lluita per la vida i la supervivència.
Film molt recomanable, per passar una bona estona de bon cinema.
Emili Diaz
Deixa un comentari