Revolució dels afectes per construir relacions plenes

Els actes que es duen a terme als Amics de les Arts, a través del Grup d’Opinió, s’han convertit en trobades que miren d’obrir-se a noves sensibilitats i trencar amb esquemes que semblen intocables, ja sigui en el camp de la política, de la cultura, o dels valors de la nostra societat. Ahir dimarts, en el dia contra la violència masclista, es va proposar parlar d’allò que alguns anomenen poliamor. O de qüestionar per què les nostres relacions són bàsicament de parella o monògames. O més acuradament: de com construir relacions afectives més enllà dels esquemes tradicionals que comporta la monogàmia imperant. Segons ens va explicar la Brigitte Vasallo, autora de la novel·la Pornoburka, de “pensar entre totes què ens fa ser monògames”, i un cop entès el concepte, que siguem lliures per poder escollir, en cada moment de la nostra vida, i segons les nostres limitacions i desitjos, quin tipus de vincles volem tenir en les nostres relacions afectives.

Aquesta escriptora, feminista i activista de les relacions sexe-afectives, està duent a terme arreu de l’Estat els tallers #OcuppyLove, en els quals interactua amb els assistents sobre què és la monogàmia. “No per destruir-la, sinó per “replantejar-nos què implica, i repensar per què la monogàmia és el sistema imposat en les nostres relacions afectives”. A la vegada, la Brigitte també tracta de defugir del concepte de poliamor, que pot arribar a ser “una nova moda que estem creant i que tracta de trencar la monogàmia de manera obligatòria, quan està seguint els seus mateixos esquemes”. L’autora es decanta per dur a terme “una revolució dels afectes”: construir relacions no estrictament monògames, per bastir vincles i afectes basats en el consens i en l’acompanyament de la/es persona/es amb qui estem, és a dir, contemplar les relacions (de parella, o d’amistat…) en termes constructius i no d’una ultradefensa de les relacions tancades.

La monogàmia és un sistema establert i no una opció personal

Al llarg de la sessió es va parlar de com hi ha hagut una construcció social dels mites amorosos – l’autora els anomena ‘amor de veritat marca registrada’, o amors disney-  els quals han estat elaborats històricament, fent servir canals com ara el cinema, les cançons, els contes… Així, la monogàmia no seria una opció personal, sinó un sistema o mandat que ens ve culturalment imposat des de que naixem. Per suposat, des d’aquesta visió emancipadora, el matrimoni és una relació jeràrquica provinent del model de societat patriarcal, en el qual l’home és qui té l’estatus de dominació i poder. I posava a tall d’exemples, que el fet d’estar casat comporta beneficis de tipus fiscal, o també a nivell de fronteres, com ajuda a obtenir  una ciutadania legalitzada. I a la vegada, “la monogàmia ens construeix la manera de sentir”, mentre que “la resta d’opcions fora de la monogàmia són situades en la dissidència”, de forma que deixen de ser la norma establerta. Prèviament, el Lluís Rambla denunciava com en la lluita per l’alliberament gay i lèsbic, va semblar que es va assolir un estatus d’acceptació com tenien les relacions heterosexuals, quan en realitat no s’havia plantejat modificar aquest estatus normatiu i contemplar altres tipus d’afectivitats.

Els problemes d’aquest amor romàntic, segons l’anàlisi que feia la ponent, és que ens ho venen com a únics (aquesta obsessió d’arribar a conèixer ‘l’amor de la teva vida’), que són exclusius (només em pot estimar a mi, i no té capacitat de fer-ho als demés), i que es pretén que sigui etern. Aquestes limitacions porten a caure en altres perills, com són les preses quan pretenem modificar la nostra conducta amorosa, sense conèixer els nostres límits o el que realment desitgem en cada moment. O el sentiment de culpa que arrosseguem davant dels fracassos amorosos. D’altra banda, pot haver una “certa obsessió de no voler posar-nos límit en les nostres relacions”, quan més aviat “cal que deixem de negar el vincle, i observar les estructures i els privilegis que comporten determinades tipologies de relacions.”

La proposta de l’autora vers les relacions passa per plantejar-les com a xarxes afectives, que inclouen tot el ventall de possibilitats (amoroses, sexuals, d’amistat…), i concebre l’amor com una energia renovable, segons la qual “com més amor tens, més capacitat tens de donar-ne”. I oposar aquesta visió amb la confrontació que implica la monogàmia: som una parella i quan algú s’aproxima a nosaltres, ho vivim com una amenaça. “Per què no l’arribada d’altres persones podria suposar un element de cooperació?”. Així, la ponent ens proposava veure les terceres persones no com a enemics, ens pot ajudar a desmuntar la monogàmia i a dur a terme una revolució dels afectes. També en aquest sentit, la Brigitte feia esment de la compersió, un concepte relativament nou, i que es pot oposar al sentiment de gelosia (com és que hem trigat tant en incorporar-lo a l’hora de parlar de relacions de parella? es preguntava), i que és “alegrar-te per què aquella persona que t’estimes arribi a ser feliç sense estar necessàriament amb tu”.

Això sí, la ponent ens avisava dels discursos teòrics que tracten de guiar-nos cap a una poligàmia plena, sense tenir en compte els dolors i les frustracions, i tots els elements emocionals que ens són pròpies com a persones. Tot plegat, expressat de forma adient en una frase que transmet aquest esperit: “que la dona que vull ser no em faci odiar a la dona que sóc”.