Terrassa, la tercera ciutat de Catalunya, organitza un ampli i diversificat programa teatral en l’últim trimestre de l’any. Ho fa mitjançant la temporada de tardor del CAET que arrencarà el 16 de setembre amb La Gallina dels ous d’or de Zum-Zum Teatre, obra que se’n quadra dins de la programació familiar. Unes hores abans i sense desvetllar, encara, es prepara la Festa d’Inici de temporada, per passar la tarda en família.
Zum-Zum Teatre, companyia històrica, nascuda a Lleida l’any 1994 i dirigida per Ramon Molins, explicarà la seva versió al públic egarenc major de 4 anys del conte La Gallina dels ous d’or, que d’una manera irònica, amb un to sarcàstic i divertit plantejaran una història que parla sobre la pobresa, la riquesa i l’avarícia i com els diners no funcionen.
Finals de setembre s’omple amb la programació del Festival TNT del 27 al 30.
Octubre comença el dia 7 amb l’obra Tenors, una paròdia dels mítics concerts dels Tres Tenors. Un espectacle fet des del respecte i l’admiració, sense fronteres perquè s’expressa en els llenguatges universals de la música i l’humor. Una lluita d’egos surrealista i carregada de situacions hilarants amb Miquel Cobos, Ezequiel Casamada i José Luis González com a protagonistes.
El 17, els menuts i menudes de casa podran gaudir de la companyia d’espectacles i concerts per a públic familiar El Pot Petit ens presenta un tercer disc que consolida el projecte i dóna molta importància a la música: una música de qualitat i apta per a petits i grans, però que no oblida la posada en escena que els fa especials jugant amb la màgia dels titelles, dels personatges d’en Pau, la Jana, la Melmelada Band i de tot el món màgic de dins El Pot Petit.
L’últim cap de setmana d’octubre s’omple amb dues funcions. El 27 amb Llibres per cremar de la Companyia Pyros, que amb ecos del teatre més filosòfic de Sartre i Camus –i el permís del Fahrenheit 451 de Bradbury–, Amélie Nothomb teixeix un joc dialèctic que avança sense embuts pels laberints de la moral en un text en què la ironia i la desesperació revelen situacions salvatges i tristament actuals.
Llibres per cremar -obra inèdita a Espanya– s’endinsa en les catacumbes de la natura humana i explora el panorama de la supervivència en un context de guerra dins la guerra on en ple hivern i sense més combustible per cremar, la pregunta que es formulen els tres personatges és quin llibre és prou valuós per sacrificar un instant més d’escalfor?
El diumenge 28 torna a ser dels infants amb Els cistells de la Caputxeta de Samfaina de Colors. El famós cistell de la Caputxeta no era un de sol, sinó dotze, un per cada mes de l’any. I a part de melmelada, suc i galetes, també que cada mes s’hi ha deixat caure en forma de vers i de tonada, fent una passejada pel calendari a través del llibre de poemes de Miquel Martí i Pol Per molts anys!, on el poeta dedica una poesia a cada mes de l’any, amb cançons tradicionals catalanes.
El novembre es presenta ple, començant per l’onze amb Màtria, un espectacle documental que parteix de la família de l’autora Carla Rovira Pitarch per parlar dels mecanismes de la memòria i de les polítiques de justícia, reparació i representació amb especial èmfasi en la figura de les dones.
El 18 es podrà veure Un tret al cap, que reflexiona sobre la censura en l’àmbit públic, en el periodisme; però també en l’àmbit privat, el familiar. Aquest és el motor d’una història amarga i tendra a la vegada i que s’apropa al gènere del thriller periodístic sense renunciar a l’humor ni a la dimensió més íntima dels personatges.
Pau Miró és l’autor i director d’aquest text que retrata tres generacions diferents. Tres dones que interpreten Emma Vilarasau, Vicky Luengo i Imma Colomer.
El 24 es presenta Amnèsia, un espectacle de l’IT Teatre que barreja teatre, dansa i televisió per parlar de com les societats enfronten el descobriment d’allò que volen silenciar, i de com els silencis ens fan còmplices d’actuacions injustes i perverses. O de com no assumir i jutjar el més vergonyós del nostre passat (feixisme, colonialisme…) pot fer-nos insensibles als problemes del nostre present, sobretot quan aquests problemes vénen d’altres cultures amb les quals som incapaços de tractar.
Sense oblidar-se de la programació familiar, PocaCosa Teatre porta, el 25, Una vaca que canta, òpera a la recerca d’una orquestra. La Sofia és una vaca que viu al camp i que, a diferència de totes les altres vaques, canta òpera. Escoltant la radio sent una notícia que li fa venir papallones a la panxa: es convoca el primer Concurs d’Orquestres de la Ciutat. Només li cal trobar una orquestra per poder participar, però al camp on viu no n’hi ha cap. Haurà de baixar a la ciutat a provar sort com a cantant. És dura la vida del cantant, però quan està a punt de tirar la tovallola… que passarà?
Finalitza novembre l’obra de Gemma Julià i Tessa Julià Equilibris, que explica l’experiència d’una dona que, als volts de la cinquantena i empesa per un desig profund decideix acollir un infant. Des dels primers tràmits burocràtics fins al primer any de convivència amb un infant que té una història, la protagonista camina per una corda fluixa immersa en un procés que la capgira.
El públic serà testimoni de la seva entrega, de la gran impotència que li provoquen la tempesta d’emocions dels primers mesos de convivència i de com s’ensorren les seves il·lusions. Una obra emotiva i de gran bellesa estètica.
Tres obres tancaran la temporada. El 2 de desembre es presenta Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose en la seva versió anglesa) explora l’evolució de l’amistat de tres dones molt diferents, un trio aparentment incompatible que es troba a la universitat i que formarà un vincle de per vida.
Sílvia Munt porta per primer cop a Espanya aquesta obra representada amb èxit contundent arreu del món. Una història universal que, en aquesta nova adaptació, compta amb un repartiment de luxe: Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura.
El 9, Engruna Teatre presenta pels infants El Molinet Màgic, obra que parla de la sort que es té quan es té dors, i de la mala sort que es té quan es vol tenir massa. De vegades la sort et ve a buscar. D’altres, et toca empaitar-la. Tant en un cas com en l’altre, cal saber estar-ne agraït i no voler-ne abusar.
I per finalitzar, el 16 el director argentí Lautaro Perotti amb Carmen Machi presenten Cronología de las bestias, comèdia negra que busca reflexionar al voltant de la mentida en el nucli familiar i com a mètode de vida. Convèncer-se a si mateix d’alguna cosa que no és. La construcció de l’entramat d’enganys i falsedats i l’indispensable compromís per sostenir-los. La mentida, doncs, com la salvació per tal de no haver d’assumir la responsabilitat dels nostres actes.
Deixa un comentari