L’extensió del TNT als barris de la ciutat porta l’obra de La Señorita Blanco a la Plaça de l’Assemblea de Catalunya.
“Encara no ha transcendit per complet el paper de la dona dins del món ni dins de l’art”. Aquest és el punt de partida del paisatge que La Señorita Blanco juntament amb un col·lectiu de dones procedents (gairebé totes) del barri de La Maurina, crea a Una pequeña parte de este mundo (que le den por culo al enemigo. Les components d’aquesta performance que es va poder veure a la Plaça de l’Assemblea de Catalunya, es va anar conformant amb escrits que les mateixes participants van escriure i gravar. Tots els textos s’iniciaven amb la següent frase: “Si algún día muero por el simple hecho de ser mujer, quiero que me recordeis…” i continuaven amb les idees de cadascuna de les dones. Eren alhora la carta de presentació de cadascuna.
El resultat final d’aquesta trobada amb les dones i posada en comú de les seves idees va ser una peça de llarga durada fruit d’una investigació profunda de paisatges naturals dins de l’escena. Tal com explica La Señorita Blanco, es tractava de treballar sobre allò aliè, és a dir, un espai imaginari quasi impossible. En aquest cas, aquest espai va ser la plaça i les dones traslladant objectes de tota mena, des de caixes buides fins a bosses plenes de globus fins a un matalàs o un electrodomèstic, d’un lloc a l’altre, per acabar creant un espai simbòlic ple d’objectes on, més tard, totes acabarien allà enmig, envoltades, soterrades i abraçades a ells. Es tractava “d’observar, només observar”.
Especialment cru i dur va ser el moment on es va representar un avortament amb una dona embarassada de debò, que va restar a terra, sola i immòbil mentre una altra, vestida amb ratlles vermelles, tirava cendra d’un cigarret damunt seu. Tot el muntatge, a més a més, estava acompanyat per una música estrident, repetitiva i fins i tot desagradable, que feia que la peça fos només una escena perpètua que variava poc durant el transcurs de l’obra.
Amb tot, la pretensió de l’artista era no plantejar-se l’obra amb una lògica dramatúrgica, només, diu textualment, “observar succeir la naturalesa de manera espontània i afegir-se al seu moviment, deixar que l’emoció entri per l’estómac, tant de bo deixar de pensar i només sentir”.
Mar Garcia Prat
Deixa un comentari