A les acaballes de desembre, tan sols Oppenheimer d’en Christopher Nolan i El asesino d’en David Fincher figuraven, solitàriament, al meu particular top-10 de millors pel·lícules del 2023. Potser per això mateix el que no m’imaginava, ni per un instant, és que abans d’acabar l’any una nova pel·lícula pogués irrompre al meu personalíssim llistat cinematogràfic amb un impacte emocional tan impressionant.
Perquè, sí, Cerrar los ojos ha estat, sens dubte, la pel·lícula que més m’ha fascinat (a l’espera de La sociedad de la nieve, d’en Bayona) d’aquest any passat. Possiblement, m’ho hagués hagut d’esperar. Erice sempre ha estat molt Erice i tant El espíritu de la colmena com El sur són, des de fa molts anys, dues de les meves pel·lis predilectes del cinema espanyol de tots els temps.
Però bé, també aquest any m’esperava molt més de Scorsese i Los asesinos de la luna i la decepció va ser màxima. Potser per això, i pel seu extens metratge, el meu hype per la nova (i presumiblement, última) cinta de l’Erice era més aviat moderat. Sortosament, m’equivocava.
D’entrada, Cerrar los ojos parteix d’un mcguffin tan magnètic com intrigant, misteriós i enigmàtic: l’interès d’un programa televisiu per la sobtada desaparició en ple rodatge, vint anys ençà, d’en Julio Arenas, un actor relativament prestigiós i reconegut. Suïcidi, assassinat, fugida voluntària?
A aquestes i moltes altres incògnites s’haurà d’enfrontar Miguel Mike Garay (descomunal Manolo Solo), director de la pel·lícula en qüestió i amic íntim del desaparegut. I s’hi haurà d’enfrontar Miguel Garay i ningú més que ell perquè com he dit abans, la desaparició d’en Julio Arenas és un simple mcguffin.
Perquè tot i que inicialment podem pensar que la pel·li va de què nassos li va passar a l’Arenas per desaparèixer de la faç de la terra d’una forma tan sobtada i que la trama argumental es vertebrarà en una hipotètica tasca d’investigació detectivesca, el cert és que Cerrar los ojos (atenció spoiler) no desvela mai quin o quins van ser els motius de l’Arenas per desaparèixer del mapa.
Els intuïm i fins i tot podem especular amb ells, sí, però insisteixo: Cerrar los ojos no és un thriller. O millor dit: no és tan sols un thriller. Cerrar los ojos és, a parer meu, una mena de poema crepuscular sobre el pas del temps i, sobretot, una pel·li molt sòbria i clàssica sobre losers, sobre perdedors.
Almenys aquest és l’aspecte que més m’atrau i m’interessa de la pel·lícula. El de Mike Garay com a escriptor i cineasta fracassat. Com a individu que ho ha perdut tot (amic íntim, amant, fill, projecció professional…) i que sobreviu a la costa de Granada (altra vegada el mític sud d’Erice) en una vella roulotte pescant i fent traduccions de llibres sobre cinema. I m’atrau i m’interessa aquest aspecte perquè penso que tots nosaltres, en major o menor grau, som una mica losers.
Precisament per això mateix trobo que la pel·lícula de l’Erice ens concerneix i ens interpel·la. Perquè qualsevol de nosaltres pot identificar-se amb el personatge d’en Manolo Solo i perquè els que ja tenim una edat coneixem perfectament els efectes del pas del temps i de tot allò que hauries hagut de fer o de deixar de fer.
Sortosament, els perdedors també tenen/tenim amics. I són precisament les seqüències d’en Miguel Mike Garay amb aquests amics (amb en Max, el muntador; amb l’Ana, la filla d’en Julio; amb la Lola, la seva ex-amant o amb els seus veïns pescadors) quan Erice ens regala converses, diàlegs i cançons que són or pur.
D’aquestes, m’agradaria destacar, sobretot, la d’en Garay tocant a la guitarra My Rifle, My Pony and Me amb els seus amics pescadors de “Marina Rincón”. No tan sols per les seves connotacions metacinematogràfiques si no, bàsicament, per esdevenir un moment d’amistat i de cinema verité absolutament commovedor.
Així i tot, el millor i més emotiu tram de Cerrar los ojos és l’últim, el que transcorre a l’humil asil d’ancians. Allà és on Garay deixarà d’autocompadir-se, on s’arremangarà d’una vegada per totes i on lluitarà colze amb colze amb en Max per mirar de recuperar el seu vell amic.
Com? Doncs amb el poder terapèutic i guaridor del cinema. Projectant a la gran pantalla del poble el desenllaç final de La mirada del adiós, la seva segona i última pel·li. La pel·li que obre i tanca Cerrar los ojos i que condueix a un dels millors últims plans de la història del cinema.
En fi, que si us agrada el cinema pausat i reflexiu de l’Erice, un cinema sobri i serè, però, alhora, enormement poètic i encisador, no us la podeu perdre. Però jo diria més: si us agrada el cinema com a art, com a llenguatge, com a vehicle per transmetre preguntes i emocions aquesta és la vostra pel·li. El seu cant d’amor al cinema és senzillament sublim.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari