Dolors Font: “he fet crítiques de cinema durant 31 anys”. Foto: PV
Vivint a Terrassa, des dels 10 anys viu a la mateixa casa, i tots els mons imaginables davant la pantalla del cinema, la Dolors Fonts no ha faltat mai a la cita de les persones amants de cinema amb les seves crítiques al diari local, durant més de 30 anys. Lletraferida des de la infància, estudià periodisme a la UAB i ha dedicat la vida al paper i el cel·luloide, a la premsa i el cine-club dels Amics de les Arts.
«No recordo per què ho vaig escollir, el periodisme. Treia bones notes en redacció i llengua, potser va venir per aquí. De fet, lletraferida des de petita, vaig aprendre jo soleta a llegir amb els TBO, Cavall Fort, Tintín, en castellà i català. Anava amb el pare a comprar-los a la llibreria Grau».
Una peça única aquesta llibreria!
M’encantava, amb les piles de llibres fins al sostre i els passadissos. La moto del Valentí, el fill, va quedar enterrada durant anys. La gent pensava que era una llegenda urbana, però no. Quan va morir el Grau, van anar a la llibreria i traient coses va aparèixer la moto, que la va posar a l’aparador perquè la gent veiés que era veritat.
Has treballat sempre al periodisme?
No, jo treballava en un despatx per guanyar-me la vida, a mitja jornada. A la facultat vaig començar a col·laborar en un programa de cinema a Sant Cugat en una ràdio fent les primeres pràctiques. Va ser la primera experiència com a crítica de cinema, m’agradava molt i en veia moltes pel·lícules. A la carrera hi havia una assignatura d’Història del Cinema, i anàvem a la Filmoteca de Catalunya cada setmana, el dissabte matí. Però, sí, durant uns anys treballava d’auxiliar administrativa, i el que guanyava amb les crítiques era un complement. També he treballat per l’Arxiu Tobella, redactant els llibres de l’any. I un temps a l’oficina de premsa del Festival de Jazz.
Com va néixer la passió pel cinema?
A la TV llavors passaven molts clàssics del cinema, en blanc i negre, clar… Entre això i els que veia a la Filmoteca, i l’assignatura a la UAB, vaig anar aprenent. A més, clàssics del cinema que la gent jove d’ara potser ni els ha vist ni n’ha sentit parlar, però llavors sí que els coneixíem, fins i tot a la TV passaven cicles del Bogart, Bergman, Charlot…, sobretot de Hollywood, clar. Tot plegat, un bagatge, malgrat la censura i el doblatge. Després, a la Filmoteca vam poder veure-les en versió original i íntegra.
A Terrassa hi havia prou oferta en VO?
Vaig començar amb el cineclub d’Amics de les Arts, que feien sessions al cinema Catalunya, un o dos dies a la setmana. Després ho van passar al Socialet (fins que es van barallar amb el bisbat), i al Coro Vell. Hi havia també les 17 hores de cinema. En una d’aquestes edicions es vaig guanyar un concurs sobre pel·lícules, el premi va ser un any d’entrada lliure al Socialet, a banda la programació que feien d’Art i Assaig.
Quan va començar la crítica?
En acabar la carrera, en el 1982, vaig començar a col·laborar amb la revista Al Vent. El cinema ho feia el Ricard Ribera, i jo vaig començar fent altres coses. Per cert, jo era molt tímida, les primeres entrevistes em van costar molt, però això em va ajudar a vèncer la timidesa. Recordo la primera entrevista, amb l’Anna Murià. Quan el Ricard va marxar jo vaig assumir la crítica, però continuava fent altres feines.
Al Diario de Terrassa vas treballar molts anys…
Sí, he fet crítiques de cinema durant 31 anys. Però també col·laborava en els suplements de dissabte, d’estiu, Nadal i llibres per Sant Jordi, he fet una mica de tot, encara que bàsicament cultural. Però les crítiques de cinema, fins i tot quan marxava de vacances ja les deixava fetes, perquè jo veia les pel·lícules abans de l’estrena. Ni una sola setmana sense crítica de cinema durant aquests anys. O sigui, conseqüentment, en aquests anys he vist com un 90% de les pel·lícules que s’han estrenat. Moltes coses horroroses, però s’havia d’anar a veure tot.
També has estat al cine-club dels Amics de les Arts, això per devoció, clar.
Coneixia molta gent i era habitual de l’entitat, però només el 1997 em vaig fer sòcia. Llavors el cineclub estava inactiu, i un dia parlant al bar vam decidir tornar a posar-lo en marxa. Vam reprendre el 2003 i hem funcionat fins al 2019, amb una projecció al mes com a mínim, excepte agost i setembre.
La parada ha estat forçada pel virus. Només hem fet dues sessions més, incloses en el festival de Jazz. La intenció és reprendre les sessions l’any que ve. Si no hi ha cap rebrot, que ja seria massa desgràcia.
Alguna anècdota en aquest temps?
La pel·li que va funcionar més bé va ser Acordes i desacuerdos, de Woody Allen, dintre la programació del festival de Jazz. La segona va ser Diarios de motocicleta, biografia del jove Che Guevara. Molt important va ser la Mostra de Cinema Terrassenc, realitzada el 2019, amb molt d’èxit, amb la participació d’Antoni Verdaguer, Caye Casas, Jan Baca, Antoni Padrós i Geoffrey Cowper, història i present del cinema a la ciutat. La intenció és continuar amb la mostra, però caldrà esperar encara.
“Les millors pel·lis són aquelles que les veus una vegada i altra i una altra i sempre t’agraden encara que te les sàpigues de memòria.”
Com a crítica, què penses de la crítica?
Que la gent vagi a veure una pel·lícula depèn molt de què se’n parli, que l’anunciïn, que apareguin les crítiques. Amb això, segur que tindrà èxit de taquilla encara que sigui dolenta, però sense promoció encara que sigui boníssima la gent no hi va. A més, s’estrenen moltíssimes pel·lícules, cada vegada més. La crítica i la promoció són necessàries.
Però crec, a més, que la crítica s’ha de fer en tot, és necessària, a la cultura, la política, tot. Per més que, ara, sembla que la cultural no està de moda, diuen que ja no es porta. No només el DdT se n’ha desfet dels crítics, també molts diaris ho fan. Volen, potser, que siguem tots borregos.
Clar que ha de ser argumentada, amb arguments tècnics, artístics… Cal posar en context, el perquè i el com. Sense la crítica només queda la publicitat o la propaganda, buida de contingut, només vol vendre el producte. Això en tots els àmbits.
El cinema d’abans és millor?
No. Es fa de tot, com sempre, de pel·lícules bones i dolentes. El que passa és que del cinema clàssic només han perdurat les bones, i podria semblar que tot el que es feia era bo. Del cinema actual veiem tot i pot semblar que ara es facin més pelis dolentes, però aviat també quedaran només les bones. Ben perdudes estiguin les dolentes!
Cal també mirar amb perspectiva. Hi ha pelis que la primera vegada et semblen bones i deu anys després penses que no hi havia per a tant. Les millors pelis són aquelles que les veus una vegada i altra i una altra i sempre t’agraden encara que te les sàpigues de memòria.
El cine s’ha de veure a una sala i en pantalla gran?
Sí, crec que sí. Però, igualment, potser està morint, perquè la gent jove està acostumada a les pantalles petites. No crec que sigui igual, que es pugui gaudir igual, almenys la primera vegada. I ho dic també per les pel·lis intimistes, de les grans produccions ni parlar, o en 3D… Tampoc crec que es perdi això, mira sinó el cas del llibre imprès, que es continua venent molt més que l’electrònic.
Com veus la relació cinema i dona?
En aquests moments hi ha moltíssimes dones dirigint. Però moltes d’aquestes estaven treballant ja abans a la TV, on eren anònimes. Quan la tele va començar a donar més diners, tots els homes han anat a treballar allà i han deixat el cinema a les dones. No ho veig com un avenç del feminisme, però bé almenys s’estan fent pel·lis. Has de pensar que fa poc que és reconeguda l’exclusió de la història del cinema, fins als anys 70, d’Alice Guy-Blaché, considerada la inventora de la ficció cinematogràfica i del cinema, la primera directora de cinema, pionera de l’ús dels efectes especials i la ciència-ficció fílmica.
Vull citar també els casos de l’alemanya Leni Riefenstahl, de qui la seva adhesió al nazisme no obsta que fos considerada, com per exemple per Luis Buñuel, una molt gran directora de cinema. I el de Dorothy Arzner, l’única dona directora en el Hollywood dels anys 30. Com també el d’Hedy Lamarr, inventora, actriu i productora, que avui figura entre les actrius més mítiques del cinema estatunidenc, i que amb 27 anys va registrar, juntament amb George Antheil, la patent d’un sistema secret de transmissions de ràdio, actualment utilitzada per als sistemes GPS i de xarxes sense fil wifi. Per cert, al barri de l’Escola Industrial hi ha una plaça amb el seu nom.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari