Lluís Costa
Trenta anys de treball ajudant les persones que pateixen emocionalment, acompanyar-les en el camí de «recerca d’elles mateixes, de la seva veritat profunda, a crear nous espais mentals i emocionals amb què mirar-se a si mateixes i el voltant amb una nova llum, a trobar noves eines personals o recuperar les antigues per viure millor». Així resumeix la psicoanalista, psicoterapeuta en anàlisi bioenergètica i psicòloga Teresa Sunyé i Barcons els objectius i pràctiques terapèutiques a les quals ha dedicat la seva vida. Fa 25 anys que creà l’Espai Paraula, convocant professionals que estan treballant molt bé, perquè expliquin la seva proposta i coneixement, per compartir el que saben i dialogar.
En Freud i la psicoanàlisi encara són importants?
Freud va fer aportacions importants, clar, però moltes coses es desconeixien llavors, per exemple el cos en el procés psicoanalític. No podem fer servir només el cap, som una integralitat, pensant amb tot el cos. Hi ha la paraula, però amb la gestualitat també parlem. De fet, el cos té escrita tota la nostra història, com ho hem viscut, això forma part de nosaltres, ha quedat impregnat a la musculatura, la nostra postura.
Hi ha hagut molts canvis en la psicoanàlisi.
En Freud va tenir dissidents importants i, després, en Lacan va fer una revisió, una relectura. Aquest afirma que l’inconscient és el llenguatge, tot està allà, en la paraula. Aquesta visió està molt marcada per la lingüística de Saussure i l’estructuralisme, també pel surrealisme i la creació artística, un àmbit que Freud no va tenir en compte. La importància de Lacan, de fet, supera el món de la psicologia, va influir molt la filosofia,la intel·lectualitat francesa i els pensadors de l’escola de Frankfurt, Horkheimer i Adorno.
Què més ha influït la psicoanàlisi?
La societat canvia, i la psicoanàlisi dona resposta a la societat que vivim. Penso en Ferenczi, des del principi, i després els filòsofs com Merleau-Ponty, l’existencialisme i les aportacions i innovacions que es fan als EUA; els descobriments de les neurociències, la plasticitat cerebral, l’epigenètica, la memòria implícita.
La interpretació dels somnis i del llenguatge, el que diuen les persones és la base del tractament?
La interpretació amb la pretensió de dir-te què t’està passant i què has de fer no quadra ni amb la psicoanàlisi ni amb la nostra societat. La persona ha guanyat autonomia, ara es treballa més des de la relació, ajudant l’altra amb la relació, mirant entre totes dues i dient entre les dues com entenem i compartim el que passa. Treballem en la perspectiva de la psicoanàlisi relacional que emfasitza la funció de les relacions reals i imaginàries amb els altres en la salut.
Qui expressa en aquest moment aquestes tendències?
Hi ha molta gent que pensa i treballa amb aquest conjunt de propostes. Penso en qui ha estat el meu mestre, en Joan Coderch, un dels psicoanalistes que ha fet aportacions més destacables a la teoria i la tècnica psicoanalítiques en aquest país i l’obra del qual ha influït molt.
La psicoanàlisi va ser molt atacada a l’inici. Creus que encara no ha estat acceptada?
Jo vaig començar a estudiar en la universitat franquista. Llavors era dominant el pensament conductual en psicologia. Perquè el règim autoritari no vol que la gent pensi, per això la psicoanàlisi, com altres corrents, no eren afins. Jo em vaig sentir alliberada quan el vaig conèixer. Pensa que els tractaments basats en les teràpies de la psicologia conductual es basaven principalment en la medicació, a partir de diagnòstics que em semblaven increïbles, com tractar una fòbia medicant durant anys.
Com te’n vas sortir d’aquesta situació?
Vaig fer formació psicoanalítica i després, als EUA, bioenergètica. Així vaig poder fer teràpies de manera que podia ajudar, necessitava tenir la sensació que jo podia fer-ho d’una altra manera, perquè em feia angoixa veure patir la gent, tenir visites cada tres mesos i sentir que no podies fer res.
A França vas conèixer una altra realitat?
És un altre món. Hi vaig estudiar. Recordo encara amb sorpresa com em preguntaven pel Francesc Tosquelles, un psicoanalista català que va treballar durant dècades a França. S’hi va instal·lar després de la guerra civil, era militant del POUM. Allà és tot un referent en l’àmbit de la psicologia, mentre que aquí va ser vilipendiant. Es relacionava amb els surrealistes, en Lacan, Franz Fanon, era molt reconegut per la intel·lectualitat francesa.
Avui la situació és una altra.
Sí, cert, però continua sent molt difícil el treball. Va canviar la universitat, es van crear escoles, hi ha moviment, però a Espanya, tant de conductual va influenciar en tots els àmbits. No cal que t’ho digui jo. Pots llegir i veure a la tele, cada dia, com de malament està l’assistència en salut mental, quin tipus de tractament i la qualitat d’aquests.
Vas establir la teva consulta privada?
Jo volia treballar diferent i crear un espai en què hi hagués uns altres discursos. A més a més, jo havia fet filosofia i m’interessava molt el pensament, no es pot separar. Jo creia que era fonamental que el pacient pensés, perquè el fet que hi hagi una problemàtica és una oportunitat per reflexionar sobre el que has viscut, que ja està bé, però que hi ha coses que poden canviar. Coses que segur que ja no funcionaven, que no s’havien de tapar, sinó de veure-les, pensar-les, poder-les elaborar, i crear de noves que et facilitin el camí de la vida.
I vas crear l’Espai Paraula també.
En un moment en què em sentia molt agraïda per la psicoanàlisi, que jo també vaig fer, i sempre molt xocada i contrariada pels diagnòstics i tractaments que es practicaven amb els pacients, que els he conegut. Vaig sentir la necessitat de crear aquest espai, per conèixer i poder debatre tantes idees i aportacions importants de persones, clínics i pensadores que conec. Ho sentia com la necessitat de posar un gra de sorra personal. Hi ha grans professionals que tenen molt a dir i aportar, de vegades escriuen llibres, articles, però la difusió és enriquiment: l’ésser humà és molt complex, hi ha molta riquesa i hem de poder ocupar-nos des d’aquest vessant, de la comprensió en la seva globalitat, va ser per això crear l’Espai Paraula.
És dirigit a pacients o obert?
És dirigit a tota persona que vulgui escoltar i conversar. Han vingut músics, artistes, psicòlogues, clar; mestresses de casa, físics, estudiants, obert, perquè és espai d’acollida, no tancat, perquè hi hagi discursos de persones que treballen correctament, que tenen una aproximació humanista a l’ésser humà, i que hi hagi aquest discurs, encara que sigui un gra de sorra, però que hi sigui.
Quines temàtiques es tracten?
Normalment en el camp de la psicologia, la medicina, de la filosofia, són camps humanistes, però també he convidat periodistes, químics, arquitectes, gent dins aquests variats. Els convido perquè els conec i trobo que és interessant el que estan fent i m’agradaria que ho expliquessin, sempre amb aquesta visió humanista i global, respectuosa de l’ésser humà.
A on fas les xerrades?
Vaig començar amb el canvi del despatx al carrer Sant Pere, perquè aquí hi ha una sala que ho permet. D’altra banda, crec que els espais tenen ressonància vida, on la gent parla dels seus problemes, que pateix, que també hi hagués vida, i que això també enriquia. Com en aquells espais que recullen molt patiment, cal que s’obrin i que entri l’aire, la discussió, les paraules, el riure.
Després de la pandèmia mantens obert l’espai?
Amb la pandèmia vam començar a fer-ho en línia i, ara, tornar a la sala és difícil, perquè hi ha gent que hi participa des de molts llocs, com Brasil i el Perú, per exemple. De moment, ho fem només en línia, virtual, no sé si recuperarem la trobada física, pot ser.
Crees un arxiu amb les participacions, xerrades, ponències, debat?
A la web hi ha els vídeos de les últimes reunions i publicarem també les que vinguin; també escrits i ponències. Han vingut més de 150 persones durant aquests anys, gent estupenda que està treballant molt bé, hi he après moltíssimes de totes elles, estic molt agraïda que hagin vingut.
Deixa un comentari