Alumnes de l’Antoni Ubach en el laboratori. Foto: CEDIDA
L’institut-escola Antoni Ubach, de ca n’Anglada, serà comunitat d’aprenentatge
Entrevista amb la directora Montse Àlvarez: “la gran diferència són les dificultats de comunicació, el xoc cultural. Aquí viuen una ensenyament totalment diferent al que tenen a casa”
Pep Valenzuela
Vam conèixer la Montse Àlvarez, directora de l’institut-escola Antoni Ubach, a Ca n’Anglada el passat mes de juny durant el passeig Revoltes, iniciativa d’Òmnium Cultural, com en altres més de 30 barris pel país, alguns d’aquells estigmatitzats com a «problemàtics» o «conflictius». Tots ells, en general, amb una història de lluites socials, culturals i polítiques que han estat clau per a la construcció de l’actual societat democràtica. Molt clarament en aquest cas.
Professora d’anglès en aquest centre des del 2006, cap d’estudis des del 2015 i directora a partir del 2019, Àlvarez té formació en llengües estrangeres, especialitat en anglès i didàctica de llengües estrangeres, una grau mig de música, «la formació no pot parar mai», confessa qui, a més a més, confessa ser la docència la seva vocació.
Montse Àlvarez, directora de l’institut-escola Antoni Ubach, al pati del centre. Foto: CEDIDA
El centre educatiu començarà a treballar amb el conegut model educatiu Comunitats d’aprenentatge, un projecte que encaixaria especialment bé a la vostra realitat.
Creiem que pot ajudar a fer línia de centre i dona més cohesió a la feina que ja fem per millorar els resultats educatius, educació social i formació a les famílies. És molt important el treball de voluntàries que podran entrar en grups interactius per atendre la diversitat i fer ajut i suport a l’aula. Sabem que milloren els resultats acadèmics i es redueixen els conflictes a l’aula, perquè les famílies estan més involucrades, participen en els grups, tertúlies dialògiques i literàries. Hem conegut experiències en altres centres, també a Terrassa, com el del barri de Montserrat.
Aquesta escola possiblement sigui la que més canvis ha viscut en aquests 17 anys a Terrassa.
Cal veure que el canvi ha estat social. Jo vaig decidir venir aquí després d’aprovar les oposicions. Des del principi he treballat molt bé, amb un equip de professorat i direcció molt compromesa. Estic molt contenta i satisfeta, amb tot el bo i problemàtic, amb tots els canvis, com va ser el gran augment de població nouvinguda a partir de la crisi del 2008, que es va concentrar en gran part en aquest barri. No només amb llengua i cultura diferents, parlem de persones de classes socials i entorn molt pobre que arribava en condicions de migració difícils, famílies separades, vivències traumàtiques moltes vegades. A partir d’aquí, clarament, ja no es pot parlar d’una escola més.
Com es treballa en una situació així? Teníeu recursos?
Tenim recursos però no són, ni molt menys, suficients. Estem en un centre de màxima complexitat. Teníem una aula d’acollida i mantenim una dotació d’aula d’acollida ara que som institut-escola, des de fa 3 cursos, però amb una mediadora només, dues mestres d’educació especial; i la plantilla normal. Tot i això, sempre hem estat resolutius i traiem resultats fins i tot alts comparats amb centres de la mateixa tipologia.
“Parlem d’un 95% d’alumnat d’arrels en altres països, majoritàriament Marroc (80%), després Senegal i Sud-amèrica”
Quines qüestions necessiten més atenció?
Diria que la gran diferència són les dificultats de comunicació, el xoc cultural. Aquí viuen una ensenyament totalment diferent al que tenen a casa o a la mesquita.
En aquest context les famílies autòctones han marxat?
Algunes han marxat, sí, però la desproporció és producte de l’arribada de les noves famílies. La matrícula viva és constant, arriben alumnes nous durant tot el curs.
Això com afecta en els resultats acadèmics?
Com he dit, s’ha de comparar amb els centres d’alta complexitat. Així, per exemple, hem despuntat en anglès i matemàtiques. La gran majoria d’alumnat va endavant, compleix amb els nivells. I ara tenim secundària aquí mateix, això ajuda tothom.
Es viu una clara situació de segregació escolar i social, que ja denunciava un informe del Síndic de Greuges de Catalunya el 2016. L’Ajuntament ha pres mides?
Després de la pandèmia, començà un repartiment per revertir aquesta situació. Terrassa va prendre una decisió important i ara hi ha un repartiment més equitatiu amb els altres centres, es nota, abans no passava.
Comentes que heu viscut tensions relacionades amb el jihadisme i no heu tingut cap suport?
Abans dels atemptats del 2017, ja el 2015 i 2016, alguns pares d’alumnes van ser detinguts i empresonats, amb tot l’espectacle de les accions policials al carrer, dia i nit, i les notícies a la tele. Un barri en xoc. Doncs no hem tingut cap acompanyament, ni una trucada, no ha vingut ningú a informar-se o informar. Sabem quines són les unitats amb les quals ens podem informar, però en aquell moment va ser molt difícil, perquè al matí i a la tarda teníem els nens aquí, els dies que a les notícies es veia la policia entrant a buscar gent a casa, aquí a cases del costat de l’escola. Vam intentar portar-ho amb tota naturalitat, no donar més rebombori, amb respecte i neutralitat; però ha estat molt difícil.
La pandèmia us va posar a prova, però amb molts menys recursos!
Sí. Nosaltres no vam poder fer les classes virtuals, ni ordinadors ni classroom. Telèfon!! Les tutores i professorat telefonaven a cada alumne, cada dia, per veure com anava i donar-los tasques; i s’havia de fer la nostra coordinació, la conversa amb el Departament, dies i nits interminables. Aquí hi havia una bretxa digital brutal.
Les tensions viscudes han afectat, molta gent continua anant al psicòleg. Ens ha afectat molt, escolar, familiar i socialment, perquè s’ha notat encara més la pobresa, l’analfabetisme, els pocs recursos, la majoria no té internet ni ordinadors a casa. Finalment, el Departament va apostar i va enviar ordinadors, els pinxos per internet i wifi.
A més de les diferències culturals, moltes famílies no parlen castellà ni català. Com enfronteu aquesta qüestió?
Exacte, algunes no parlen ni entenen, i han d’ajudar els fills i filles, perquè la mediadora ve una vegada per setmana només, que certament no és suficient, ni molt menys. D’aquesta manera anem resolent expedient, a poc a poc, clar.
Una classe a l’institut-escola Antoni Ubach. Foto: CEDIDA
Quina proporció d’alumnat amb diferents arrels culturals teniu?
Parlem d’un 95% d’alumnat d’arrels en altres països, majoritàriament Marroc (80%), després Senegal i Sud-amèrica. Així les coses, tenim una pressió extra de cara als resultats educatius, però treballem moltíssim i fem un camí metodològic, per això ara implantarem la comunitat d’aprenentatge, perquè som una escola híbrida, aquest és el concepte.
“No només amb llengua i cultura diferents, parlem de persones de classes socials i entorn molt pobre que arribava en condicions difícils, amb vivències traumàtiques”
Com és la immersió lingüística?
A l’inici, a infantil, això no és problema. Venen parlant les seves llengües: el darija, wòlof o altres, però al desembre ja estan parlant català. A partir d’aquí, en fa ús molt bé i continuen aprenent; fins a secundària. Aquí deixen de parlar català, no sé si els fa vergonya. És una batalla en la qual aboquem molts recursos i hores de programació, amb moltes reunions intercicles, amb la retirada dels llibres, com faig jo en anglès. Ara ja estem veient progressió.
Has fet èmfasi en la necessitat d’implicació de les famílies.
Amb la ESO vam estrenar una aplicació de comunicació mòbil amb les famílies, vam implantar també els correus electrònics per comunicar-nos amb elles, i està tenint efecte molt positiu. Aquest curs utilitzarem també Dinantia, una aplicació per per fer seguiment d’activitats. Totes les famílies s’impliquen, més les mares generalment, algunes que tenen estudis o carrera feta al Marroc, i això ajudarà molt també a la comunitat aprenentatge. Poden fer cursos de català, habilitats marentals i informàtica.
“A infantil, la immersió lingüística no és problema. Venen parlant les seves llengües, el darija, wòlof o altres, i al desembre ja estan parlant català”
L’ambient al barri ajuda?
Diria que des de la pandèmia hi ha hagut un augment de la pobresa i, amb això, un cert deteriorament i inestabilitat a nivell familiar. Moltes famílies han estat convivint dos o tres alhora en pisos petits, sense balcó ni terrassa, només elles sabem què han viscut, crec que aquí s’ha notat molt aquesta davallada.
D’altra banda, he demanat a l’Ajuntament vigilància als carrers de la PM, a l’entrada i sortida de l’alumnat, com tants altres centres, per cert. Però sempre la mateixa resposta, que manquen efectius. Aquí, a més a més, hi ha aquest mercat clandestí conegut com «de la misèria», molt a prop i fa anys. Hi ha abandonament. L’entorn no és hostil, però s’ha de vigilar per l’alumnat.
El centre, en tot cas, fa tot per la convivència i per la igualtat d’oportunitats de tothom, dius.
És una preocupació principal i constant. Hem fet acord amb el club natació Terrassa per tenir piscina en horari lectiu, com altres centres; coordinem amb l’Ajuntament el pla pati d’entorn. Garantirem sortides, colònies i activitats extraescolars. Aquest curs, molts alumnes han anat a Port Aventura, al Tibidabo i al Liceu. Això en el context de reforçament d’aprenentatge i assoliment d’objectius apressos a classe, també activitats com scape rooms, sistema solar, cicle de l’aigua i altres. Fomentem la música, i hem creat el grup de batucada. Per cert, es va crear una associació esportiva escolar i vam estar campions de Catalunya en dues ocasions.
Deixa un comentari