Ivan Ramos a l’oficina de CCOO Terrassa. Foto: PV
«No interessa que se sàpiga el que fan els sindicats, l’organització de la classe treballadora, perquè som un contrapoder.»
«És molt fàcil de comprovar que sí que servim: fixat en dues empreses de característiques semblants, si en una hi ha sindicat i en l’altra no, segur que les condicions de treball són millors en la primera».
«Et sorprendries la quantitat d’empresaris que amenacen els treballadors per tal que no hi hagi cap representant sindical, a empreses petites són moltíssimes les amenaces i acomiadaments.»
«Estan obtenint grans beneficis i, al mateix temps, es neguen a augmentar els salaris. Això, en tot cas, no és nou, és una dinàmica històrica.»
Pep Valenzuela
Pensions, salari mínim (SMI), reforma laboral, inflació i augment dels preus del consum bàsic desbocat… Estem vivim mesos i anys agitats en els quals els canvis legislatius, ni quan afavoreixen les majories, no semblen trobar prou traducció en la cartera de les persones que treballen. Ivan Ramos, secretari general del sindicat CCOO del Vallès occidental i la Catalunya central, fa balanç dels conflictes i reflexiona sobre la situació en general i el paper del sindicalisme. «D’aquí al final del mandat del govern central serà difícil treure bons acords», afirma, «hi ha massa pressions i actors que volen treure’n només benefici propi. En qualsevol cas, necessitem organitzacions de classe fortes per poder defensar els nostres drets, els de les grans majories».
-Es veuen poc els conflictes laborals, tot i ser dels més importants i representar els interessos dels sectors decisius de la societat: treball i capital?
-És un dels problemes que tenim, no interessa que se sàpiga el que fan els sindicats, l’organització de la classe treballadora, perquè som un contrapoder. Hi ha molts interessos pel mig i nosaltres no disposem de mitjans de comunicació ni opinió, mentre que els poders econòmics tenen molta més facilitat per donar publicitat a les seves idees i conceptes en la lluita de classes.
-Creus que els mitjans juguen a favor seu ?
Surten moltes notícies en clau negativa, poques de positives. Potser, en aquests últims anys de pandèmia l’augment del salari mínim va tenir més ressò. Però, històricament, el moviment sindical no ha tingut bona premsa, el sentiment general, sembla de vegades, és que no servim per res; però, després, quan hi ha problemes la gent sí que ve a demanar suport.
-Els sindicats tenen realment un paper important?
És molt fàcil de comprovar que sí que servim: fixat en dues empreses de característiques semblants, si en una hi ha sindicat i en l’altra no, segur que les condicions de treball són millors en la primera. Però això costa molt que aparegui en els mitjans i que la gent ho entengui. Després, també, clar, depèn molt del que trobes en la teva empresa.
Com afronteu aquest problema de la comunicació?
Tenim responsables d’aquesta tasca, donem tota la difusió que podem a les activitats que realitzem, enviem moltes notes a la premsa.
-Els sindicats semblen funcionar més de forma reactiva, a la defensiva, en lloc de fer propostes.
No és el nostre cas. Som una organització més propositiva que reactiva o a la defensa. Clar que, davant dels conflictes, s’ha de reaccionar, plantar cara, si no se’t mengen. Però, sempre fem propostes a les patronals, als governs, i busquem mesures i solucions, també dintre les empreses, potenciem les taules de negociació, però no ho aconseguim sempre. La veritat és que les patronals i el govern, fins que no veuen el conflicte al carrer, no fan cas.
-Quins són els problemes més importants ara?
Els salaris. Els convenis estan bloquejats perquè les patronals no volem parlar de recuperació salarial o compensació de la pujada de l’IPC. I les pensions, que ara troben una sortida legislativa amb aspectes positius.
-Heu posat èmfasi en l’augment de l’SMI, en què afecta aquest augment?
Afecta tota la negociació col·lectiva dels convenis. Molts sectors depenen d’això. Aquests 1.080 euros superen o quasi el que en alguns sectors estaven rebent les treballadores, pensa en la neteja, els supermercats, comerç, tèxtil i altres. En general, ho noten més les treballadores que disposen de menys defensa sindical i de bons convenis.
-Aquest sector de població és la gran majoria, no?
Sí, perquè la gran majoria d’empreses són petites i mitjanes, un 95% del total, i entre 5 i 10 treballadors n’hi ha milers. Aquí, normalment, és molt difícil organitzar les treballadores. Pensa que quan hi ha menys de 5, no tenim ni dret a convocar eleccions sindicals allà.
-Teniu pla d’acció en aquests casos?
Mirem de fer un repartiment solidari dels recursos interns, per poder fer més pressió i assessorament, practiquem la solidaritat, tant entre territoris com entre sectors, garantint els serveis a tothom, en qualsevol punt fe Catalunya.
–Quins resultats veiem d’aquesta intervenció?
Denunciem els problemes i treballem per solucionar-los. Però, al final el conflicte real amb l’empresa o sectorial és on es veuen les debilitats, on no hi ha organització i no es pot fer la interlocució necessària costa molt garantir els drets. Et sorprendries la quantitat d’empresaris que amenacen els treballadors per tal que no hi hagi cap representant sindical; a empreses petites són moltíssimes les amenaces i acomiadaments.
–La precarietat afecta també les grans empreses?
Sí, però crec que amb la reforma laboral de l’any passat s’està reduint. Pugen els contractes indefinits, per milers, i els altres més curts s’estan eliminant. Veiem, des de fa molt temps, una primera correcció de la precarietat, les dades són positives. L’informe trimestral de contractació ho mostra. Cauen els contractes parcials no desitjats.
-Així, un aprovat clar per a la reforma laboral?
Ha estat una fita molt important, sí, està canviat la dinàmica de la precarietat, que també afecta sectors de plataformes digitals; hi estem convocant eleccions sindicals i aconseguint representació, la gent s’organitza dintre i reclama drets. Ara, tot i això, queda moltíssima feina a fer. Perquè alguns sectors econòmics insisteixen a competir amb salaris baixos i condicions laborals les més precàries possible. Estan obtenint grans beneficis i, al mateix temps, es neguen a augmentar els salaris. Això, en tot cas, no és nou, és una dinàmica històrica.
-En aquest context, com veus la situació de la població migrada o nouvinguda?
És totalment necessària per al nostre mercat de treball. La necessitem com a mà d’obra, per mantenir el sistema social, les pensions…, que només es pot resoldre amb persones migrants.
-Però viure i treballen en condicions pitjors!
La migració regulada té les mateixes prestacions que qualsevol altre ciutadà, i la migració no regulada no apareix en dades. Normalment, fan els treballs que la gent d’aquí no vol fer. Sí, amb salaris baixos, llocs precaris… El que cal és que la migració arribi en bones condicions i amb garanties de seguretat, contractes dignes.
-Però això no passa.
Una part de la patronal no vol parlar de migracions, no la volen en situació legal, i molta gent els compra el discurs, ja veus els partits de dreta i extrema dreta que fa una gran part de la seva política amb aquest discurs xenòfob i d’odi. Però no ha d’haver-hi cap problema de convivència, venen a treballar.
-Quines feines són aquestes que la gent aquí no vol fer?
L’agricultura sobretot, i també les de cures. Les treballadores de dependència són migrades en la seva majoria migrades. Trobem també les motxilles i bicicletes de distribució immediata les porten elles. Després, és clar, formen part creixent del conjunt de sectors, indústria i altres.
-Què fa el sindicat al respecte?
Tenim una secretaria de migracions i solidaritat, CITE, i el que més fem és assessorament i formació professional i sobre temes legals, papers, reagrupament. No podem organitzar els que no estan registrats, però comencem, com a mínim, la seva orientació professional i laboral. Hi ha oficina a molts llocs, en algunes ciutats en col·laboració amb els ajuntaments, amb recursos legals gratuïts. També fem cooperació internacional, amb projectes de suport al sindicalisme a països on pateix molta repressió, com Colòmbia, per exemple.
-Per acabar, dir que sembla que hi ha coses que no canvien. La desigualtat i l’exclusió social semblen no superar-se mai.
Cert. Ens partim la cara contra això, però costa molt. Ens informen que Amancio Ortega dona alguns diners per a projectes socials, però no que defrauda molts més. El 95% de la població no tenim recursos, mentre el 5% ho té tot. La riquesa, que és una producció social, col·lectiva, es distribueix de forma totalment injusta. Tenim un gran problema amb el sistema fiscal i d’impostos, principalment que els capitalistes i rics no paguen. D’altra banda, les prestacions socials no són suficients per viure amb dignitat. Conclusió: cal enfortir els sindicats i les organitzacions de classe. En això estem.
Deixa un comentari