Foto arxiu Domènec Martínez i Consol Hernández.
Domènec Martínez
Aviat farà 40 anys d’aquesta petita història. Pels camins de les lluites socials tenim un bon grapat de demandes i batalles legítimes, ben raonades i en defensa del bé comú, que no sempre s’han guanyat. L’emergència climàtica, o “aturem les guerres”, són un bon exemple. Manca una agenda de llarg recorregut, una mobilització social crítica i una voluntat política per tal de no immunitzar-nos davant de la barbàrie i les greu hipoteques generacionals. Ja ens ho va advertir Albert Camus respecte a la Guerra d’Espanya 1936/1939: “la gent de la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotats”· M’anticipo: aquesta és una història amb final feliç. Amb noves fites i assignatures pendents. Anem a pams.
Alguns antecedents. Qui escriu aquestes notes recorda el cine Doré, les Piscines, el camp de futbol Los Kubalas, i el boscos de Vista Alegre, com espais de transició i d’esbarjo de la nostra infantesa. Els moviments veïnals dels anys setanta van dibuixar un nou paisatge urbà, i a començaments dels anys vuitanta, concretament el dia 11 de setembre de 1982, vam inaugurar la peça més estimada del barri: l’escola. “L’escola El Vallès és un centre de titularitat pública que està en funcionament des del 1982 com a resultat d’una reivindicació social de les famílies del barri de La Cogullada”, es pot llegir amb orgull a la seva pàgina Web. Del futur del barri i els seus reptes vaig escriure aquest article al Diari de Terrassa, l’any 1984.
(article)
Revisant els arxius de la Consol Hernández i de l’Associació de Veïns de La Cogullada dels anys 80, dipositats ara a l’Arxiu de Terrassa, em vaig trobar aquesta carpeta: Dossier sobre la proposta de la instal·lació d’una caserna de la policia Nacional al barri de la Cogullada. He cregut oportú recuperar algunes de les accions i reflexions que es van produir en aquells temps, a on tot estava per fer i tot era possible, com ens recordava el nostre poeta Miquel Martí i Pol.
Començament, la mobilització social
cof
El mes de juliol de 1984 es va constituir la Taula ciutadana d’oposició a la ubicació de la caserna de la Policia Nacional, “els grisos”, com es coneixia en aquells temps. Formaven part la Federació d’Associacions de Veïns de Terrassa (i en primer lloc la AAVV de La Cogullada), diferents partits polítics, col·lectius ecologistes, el moviment per la pau i desarmament, i altres entitats de la ciutat. Van fer públic un comunicat a on es deia, entre altres coses “aquest model policial lluny de solucionar les causes reals d’inseguretat ciutadana [pretext de les drogues i la delinqüència] augmenta el control de la ciutadania i especialment del jovent”. El mes de setembre es van programar diferents accions i manifestacions. La Junta de l’Associació de veïns de La Cogullada va fer un comunicat de premsa el dia 3 de setembre i va convocar una Assemblea del barri pel dissabte dia 8. L’assemblea general va donar ple suport a la posició de la Junta: “Creiem que cap barri de Terrassa, i tampoc La Cogullada disposen d’espai suficient per assumir una instal·lació d’aquest tipus, ans al contrari, tenim enormes deficiències respecte a equipaments socials i espais verds”. Es va fer una reunió amb l’Alcalde Sr. Royes, el mateix mes de setembre, per explicar la nostra posició. Es decideix, igualment, promoure una campanya de sensibilització de l’opinió pública, amb pancartes, recollida de signatures i concentracions davant de l’Ajuntament.
Debat i aprovació al Ple municipal del 19 d’octubre
Els diaris i publicacions locals van dedicar vàries pàgines a aquest Ple municipal extraordinari. Es diu que es van aprovar dos dictàmens presentats per l’equip de Govern (PSC). El primer per acceptar una oferta del Fons de Garantia per l’adquisició de la totalitat dels terrenys propietat de l’entitat a Terrassa. [Aquest primer punt inclou un lot divers a on figuren uns terrenys a Torresana, uns terrenys a Sant Pere Nord, i a La Cogullada, entre d’altres]. El segon explicitava la cessió d’un dels terrenys per la construcció d’una caserna de la Policia Nacional. Es tractava d’un espai de vuit mil metres quadrats, delimitats per la Rambla del Pare Alegre i l’avinguda Joaquim de Sagrera. Segons es diu a la crònica del DT del dia següent: “El PSUC es va oposar radicalment a la ubicació de la caserna a Terrassa, i també CiU va votar en contra, particularment pel fet que l’Ajuntament hagués de pagar els costos d’aquests terrenys”. Socialistes (PSC) i Alianza Popular (PP) van defensar afirmativament el projecte. Cal fer un cop d’ull a les hemeroteques.
Com conservo el text de la meva intervenció en aquell ple, com a regidor del PSUC, he volgut reproduir alguns paràgrafs d’aquell debat, articulat en tres preguntes:
“Primera. Necessita Terrassa una Caserna de la Policia Nacional, i particularment una Caserna de Policia de Reserves Especials?. És evident que Terrassa necessita moltes coses: més equipaments, més zones verdes. Terrassa necessita una acció municipal més activa en favor de la reindustrialització, aturar els acomiadaments massius, ajudar a la petita i mitjana empresa i als treballadors en atur. Una acció per salvaguardar l’entorn natural tan malmès…, i moltes coses més. Terrassa no té cap necessitat de prioritzar una despesa de 70 milions per construir una Caserna. Així doncs, per què? La resposta és una: ho volen a Madrid (…) Ens trobem davant d’una imposició centralista i d’una política, la del Sr. Barrionuevo, ajudat pel Sr. Cardenal, Governador civil de Barcelona, que segurament mereixerà l’entusiasme del Grup d’Alianza Popular, i com no, també de Convergència i Unió, tan proclius al victimisme davant de Madrid (…) Per això volem insistir en que aquesta decisió ve condicionada des de Madrid i també des del centralisme de Barcelona. Traslladant les Companyies de Reserves Especials estacionades a la Plaça d’Espanya cap el cinturó metropolità. És aquesta una forma d’entendre la Gran Barcelona i un rentat de cara pensant amb els Jocs Olímpics del 1992?
Segona. Per què al barri de La Cogullada? No volem reiterar arguments que ja han estat expressats públicament aquests dies. A La Cogullada s’han fet coses en positiu els darrers anys, però, absolutament insuficients per treure aquest barri de la seva situació de marginació (…) Per què a La Cogullada, doncs? Per què és un barri petit, limitat, degradat urbanísticament, amb un cost social o electoral reduït?
La tercera qüestió no és menys important. Què passa amb l’opinió del veïnat, dels ciutadans? S’ha parlat reiteradament des del grup municipal socialista de la participació ciutadana, com un objectiu sincer. Doncs bé, senyors regidors: 17 Associacions de veïns ja han dit la seva: NO VOLEM LA CASERNA A TERRASSA. Els veïns de La Cogullada ho han dit molt clar al Sr. Alcalde: NO VOLEM LA CASERNA A LA COGULLADA. Els milers de signatures recollides en són una prova més.
Els grups municipals del PSC i AP van votar afirmativament. El PSUC i CiU, amb argumentacions diferents van votar en contra. “El PSUC se opuso radicalmente a la ubicación del cuartel en Terrassa, mientras CiU mostro su negativa a que el Ayuntamiento tuviera que pagar el coste de los terrenos”. Segons es pot llegir a la crònica del DT (20 d’octubre de 1984).
“El primer diumenge del mes de novembre de 1984, i per tercera vegada consecutiva, els veïns de La Cogullada van tallar el tràfic i van fer una manifestació al llarg de la carretera de Martorell, en oposició a la caserna de la PN (…) Malgrat la pluja el veïnat es van concentrar durant més d’una hora a la cruïlla del carrer Mossèn Moncau, Edisson, i també a la avinguda Joaquim de Sagrera, marxant posteriorment fins al carrers Arquímedes i Galileu”, es van emplaçar pel proper diumenge dia 9, es pot llegir a les cròniques de la premsa local.
Efectivament el mes de novembre va ser molt intens: A proposta de l’associació de Veïns de La Cogullada, la FAV, va donar suport a les noves accions de protesta, demanant als grups municipals que es convoqui un referèndum. També s’acorda la celebració d’una gran matinal, amb una festa infantil i altres accions reivindicatives, als terrenys a on es vol ubicar la caserna, pel dia 25 de novembre. El Comitè per la Pau i el Desarmament de Terrassa també fa una crida per sensibilitzar i mobilitzar el veïnat de la ciutat. El PSUC demana als socialistes que considerin aquesta decisió sobre la caserna. Finalment es convoca una manifestació pel dia 30, des de la plaça del Progrés fins a l’Ajuntament, i la recollida de signatures. La premsa local es va fer ressò:
“La Asociación de vecinos de La Cogullada ha reaccionado pronunciándose en contra de la construcción del cuartel de la Policía Nacional en terrenos del barrio. La Asociación recuerda las necesidades de la zona. La Cogullada se pronuncia a favor de encontrar un emplazamiento más adecuado y se apunta como alternativa: los terrenos de la Mancomunidad Terrassa-Sabadell, u otros similares”. La caserna no es va arribar a construir.
Epíleg
Foto arxiu Domènec Martínez i Consol Hernández.
En aquell entorn hi ha ara un hotel, altres equipaments com l’edifici dels jutjats i els pàrquings adjacents, i alguna promesa pendent: el famós Arboretum. També nous problemes associats a la nova configuració del barri: els vials per vehicles motoritzats (noves fractures i barreres) dels laterals de la Riera del Palau; l’entrada al barri pel carrer Mozart des de la carretera de Martorell, convertida en via ràpida, com hem denunciat reiteradament; la desaparició del comerç de proximitat: cap quiosc o cap forn (ara per comprar pa s’ha d’anar a una benzinera); o l’espectacle del cablejat de les companyies de telefonia que han colonitzat les modestes façanes amb total impunitat i consentiment de l’administració local, el nostre Ajuntament. Però de tot això ja parlarem un altre dia.
Ara, a finals de l’any 2023, cal recordar que les conquestes socials no van caure del cel. Les mobilitzacions i les lluites socials no sempre es guanyen. Però aquesta petita victòria cal rescabalar-la de l’oblit i transferir-la a les noves generacions. Una memòria útil pels temps actuals i per una Terrassa millor i amb futur per tothom.
Annex:
-Article Diari de Terrassa, 1984.
-Text de la intervenció de Domènec Martínez al Ple extraordinari del 19 d’octubre de 1984.
Deixa un comentari