En el llibre L’aposta perduda s’analitza el drama social que provoca en els joves l’auge d’aquests locals.
Miquel Gordillo
«Hi ha un boom de locals d’apostes», alerta la CUP Terrassa, «moltes estan a menys de 500 metres de centres educatius». La multitud de pàgines web i sobretot l’augment de locals d’aquest tipus, han desencadenat protestes a diferents barris de les grans ciutats. És clar que la facilitat per accedir a les apostes augmenta el risc de desenvolupar ludopaties, amb el perill que comporta l’accés de menors a una espiral d’addiccions sense control, denuncia la formació.
La CUP ha comptabilitzat a la ciutat nou cases d’apostes i dos bingos, «només a la Rambla d’Ègara en trobem quatre». Les aspiracions de la formació passen perquè «desapareguin aquests locals dels nostres barris», campanyes informatives de l’Ajuntament adreçades als centres educatius, així com que hi hagi ajuts, com ara suspendre els deutes de les famílies que pateixen la ludopatia. « Perquè es un problema col·lectiu», rebla la CUP.
El passat 18 de novembre es presentà un llibre que aborda en profunditat aquesta problemàtica social. Cristina Barrial i Pepe del Amo són autors de L’aposta perduda (Editorial Tigre de Paper). Tots dos són activistes de la Coordinadora de Madrid Contra las Casas de Apuestas: «és un problema molt candent a Madrid, estem veient que també a Catalunya», explicà Barrial. Tot i així, només dos barris de Madrid, Puente de Vallecas i Carabanchel, aglutinen més locals d’aquest tipus que tot Barcelona.
Cristina Barrial i Pepe Del Amo presentaren el llibre ‘L’aposta perduda’ el passat 18 de novembre al Centre Cívic President Macià. Fotos: Marc Castellet
«Aquests locals s’ubiquen sempre en barris de classe treballadora», assenyalen els autors, que denuncien un fenomen que ha crescut paral·lel al boom immobiliari, darrere dels quals hi ha grans fons voltor. I lligat a una concepció determinada de l’oci i de com habitem els carrers.
Tenen clar que s’ha construït un problema polític, i que cal «desestigmatizar la persona ludòpata, ho és la comunitat, que inclou la família, la parella, l’entorn». I insisteixen en què l’ús de les paraules és molt important: «no és joc, són apostes».
La publicitat de les cases d’apostes apel·la a la responsabilitat individual: «tu guanyes o tu perds», a la vegada que «transmet la idea d’homes blancs de classe mitja que ascendeixen socialment i tenen èxit, tot plegat en una realitat d’un mercat de treball molt inestable», assenyala l’autora. El darrer Real Decret del Ministerio de Consumo regula la publicita: només es poden publicitar en la franja d’1 a 5 am». També prohibeix que persones famoses, futbolistes i clubs esponsoritzin aquestes cases. «El que passa és que a les retransmissions online es publiciten molt». Pel que fa als locals físics, estan regulats per les comunitats autònomes.
El problema està afectant molt les dones
El llibre incideix en el biaix de gènere d’aquest problema: «les dones que aposten estan invisibilitzades!», afirmà Barrial. Parlen de xifres del 30-40% del total, a més, acudeixen menys a teràpia per tractar-se la ludopatia». «Hi ha l’estigma que la dona que aposta és una dona dolenta», descriví Barrial, i afegí que «en general, els homes aposten per obtenir un rèdit econòmic, i les dones per evadir-se de situacions complicades». Segons dades dels autors, el 70% de les dones que aposten són víctimes de violència de gènere.
Un boom propiciat pels fons voltor
El procés, descriuen els autors, es remunta als anys 80 del passat segle quan s’allibera la llei del joc. Tenim l’exemple proper de l’empresari terrassenc Manuel Lao i Cirsa, que va acabar venuda a un fons voltor. Aquests «compren empreses devaluades i amb deutes i es fan amb el sector, d’una manera similar a com fan amb els habitatges: els compren i fa que augmentin els preus dels lloguers», descriu Del Amo. «són processos macroeconòmics que ens semblen llunyans, però que acaben tenint un efecte en la vida del nostre dia a dia als barris», segons Barrial.
Al llibre s’incideix en el model d’espai urbà que mostren aquests locals. «Hi ha un interès en privatitzar l’espai públic, amb una policia cada cop més present al carrer», en paraules de Del Amo. «Ara hi ha criminalització dels locutoris, a l’igual que es criminalitza el botellón». «Són espais tancats, que no et vegin des de fora perquè et quedis dins». Per això, parlen també de l’efecte sobre la població immigrant que sovintegen aquestes locals, «per a ells són espais de socialització».
Deixa un comentari