Magda Farrés durant una entrevista a Amics de les Arts, el maig de 2018. Foto: PV
Redacció
Aquest diumenge 12 de gener tingué lloc la cerimònia de comiat de la Magda Farrés Buisan que ens ha deixat aquest cap de setmana. Més d’un centenar de familiars, amistats i companyes i companys de lluites s’aproparen a donar l’adeu. Recollim en aquesta breu ressenya alguna de les intervencions en l’acte i extractes i enllaços a entrevista i intervencions públiques de la Magda durant els darrers anys publicades a Malarrassa.
Magda Farrés Buisan ens ha deixat, companya i amiga:
«Ella em va estimar tant
Jo me l’estimo encara
Plegats vam travessar una porta tancada
Ella, com us ho podré dir, era tot el meu món
Llavors quan en la llar cremaven només paraules d’amor
Paraules d’amor senzilles I tendres
No en sabíem més, teníem quinze anys…»
Senzilles i tendres paraules d’en Serrat, gegant la cançó de comiat a l’obertura de la cerimònia-trobada al tanatori de la Rambleta del Pare Alegre, ahir diumenge 12 de gener. Senzillesa i tendresa en el fer i estar que parlen de la Magda: «Del seu activisme polític, ella en va treure dues conclusions que va voler traslladar als joves: que no és bo estar tancat en una ideologia, i que la societat no pot canviar sense que canviïn les persones.» Era l’abril del 2018, la Magda intervingué en un cicle de xerrades dirigit especialment a joves estudiants: «La Transició en femení: les dones també hi eren» (https://malarrassa.cat/moviments-socials/la-transicio-en-femeni-les-dones-tambe-hi-eren/).
«Tu hi eres, hi ets i hi seràs», emfasitzà l’Anna Bitrià en la seva intervenció, tot recordant la dita del poeta alemany Bertold Brecht: «Hi ha qui lluita un dia i és bo. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. Però també n’hi ha que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles».
L’Annabel, en nom del Casal de la Dona, homenatjà la Magda tot cantant un poema de Maria Mercè Marçal:
Cançó de fer camí
Vols venir a la meva barca?
–Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
–i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
–i serem quatre, serem cinc!–
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
(MARÇAL, Maria-Mercè (1979): Bruixa de dol. Sant Boi de Llobregat:
Llibres del Mall.)
Acte del cicle Les Dones També Hi Érem, al mNaCT, amb dones protagonistes de la lluita antifranquista. Magda Farrés (primera per l’esquerra)
-«Militant i activista durant els anys 70, va viure intensament l’experiència de la lluita antifranquista i la Transició, feia un balanç crític i autocrític d’aquest temps, en una perspectiva tant política com personal indestriable», diu la crònica d’en Miquel Gordillo sobre de la participació de la Magda al cicle de conferències.
«Amb la seva participació en el projecte «Transició en femení: les dones també hi eren», de recuperació de la memòria de la participació de les dones en les lluites polítiques i socials d’aquest període de la nostra història, la Magda Farrés Buisan ha tornat a un espai d’intervenció pública on se la trobava a faltar.
Nascuda a Terrassa, el 1950, la major de 8 germans en una família on «cultura hi havia, però diners no…», va fer batxillerat a les Carmelites, amb beques i ajudes. Va deixar el preuniversitari davant la situació de conflicte polític al país. La pallissa patida pel seu germà a mans de la Policia Nacional durant la crucial «manifestació de les pedres», el 1967, li va fer obrir els ulls a tota una realitat: el moviment obrer, que marcà des de llavors la seva vida.
Treballà de drapaire, a diverses fàbriques fent altres feines, al Centre de Pedagogia Terapèutica Verge de Fàtima, a les obres de rehabilitació dels pisos del barri de Sant Llorenç i al Centre Dramàtic del Vallès. Després d’una breu aproximació al Partit Comunista Internacional va militar al PSUC, OCE-Bandera Roja i, des del principi, a CCOO, intensament en Ensenyament i Dones. Avui, després de deixar l’activisme fa algun temps, confessa, no s’hauria imaginat que es pogués arribar a una situació de regressió dels drets i la democràcia com l’actual».
‘El patriarcat i el masclisme continuen, han millorat coses, però continuen’, afirmava en una entrevista a Malarrassa, publicada el 10 de maig del 2018 (https://malarrassa.cat/perfils/magda-farres-buisan-el-patriarcat-i-el-masclisme-continuen-han-millorat-coses-pero-continuen/).
Amant de la literatura i la poesia, participava en el Club de Lectura Lletraferida. En Toni Marcilla, membre d’aquest grup, li dedicà aquest text:
«M’encanta escoltar la seva veu. Dic bé. M’encanta. Perquè encara la sento. La seva cadència, la seva veu rugosa, acompanyada de tants sorolls, el seu riure transformant-se en tos i la tos, alhora, en cigarreta.
Escoltar-la parlar. Traspuant encert, lluita i rebel·lió. Ressonant. Contagiant.
Algú no fa gaire, ara em ve al cap, em va parlar de la concomitància. I ara mateix, no trobo paraula més bonica per definir el que ha estat per mi conèixer la Magda. Concomitància. Quan dues persones es troben en un estat d’afinitat, en què les seves vibracions se sincronitzen, i es crea una espècie de connexió profunda. És com si tots dos, en ressonar en la mateixa freqüència, compartíssim una comunicació no verbal, un flux d’energia, que ens uneix més enllà de les paraules.
En això m’aferro ara. En això i en els milions de paraules compartides. Per exemple, al nostre grup de tertúlia literària, en què has obert una absència que, ara, se’ns apareix insuportable. Alguna més, de paraules compartides vull dir, hi ha hagut a les nostres trobades furtives. Al nostre barri, a la Maurina, amb alguna cerveseta pel mig, i qualsevol excusa per poder-nos compartir, per gaudir-nos, per escoltar-nos.
És ara que me n’adono com has estat de generosa sempre amb mi, amb tots nosaltres m’atreviria a dir, deixant-nos ser protagonistes de cadascun dels nostres relats. Me n’adono ara de tot el que et trobaré a faltar, i de tot el que hauria d’haver insistit, encara més, per tal de conservar-te, per acompanyar-te en el teu quefer diari.
Me n’adono, ara, de tot el que has transcendit en la defensa dels nostres drets i llibertats, de tot el que has arriscat i de tot el que ens ha quedat per agrair-te. Ens deixes orfes de coherència, de serena autoritat i de criteri.
M’agradaria acabar pensant en tu com si encara fossis aquí, com si fossis tu qui estiguessis llegint això, un poema, que se’m va aparèixer ahir com si fos, potser, un senyal. Diu així:
Quan mori, oferiu el que quedi de mi als nens, i als vells que esperen el final.
Vull deixar-vos alguna cosa més que paraules o sons. Busqueu-me en la gent que vaig conèixer o vaig estimar, i si no podeu deixar-me anar, almenys, permeteu-me viure en els vostres ulls i no en la vostra ment.
La millor manera d’estimar-me és deixant que les mans toquin altres mans, que els cossos toquin altres cossos, i donant ales als nens que necessiten ser lliures.
L’amor no mor, la gent sí, així que quan l’única cosa que quedi de mi sigui amor… deixeu-me marxar.
Descansa en pau, estimada Magda.»
–El 16 Sopar de la República (abril 2019, https://malarrassa.cat/politica-societat/magda-farres-i-omnium-gorra-frigia-2019/) premià la trajectòria personal de Magda Farrés i el mig segle d’història d’Òmnium Cultural Terrassa com a referents de la ciutat en la defensa dels valors republicans d’igualtat, llibertat i Justícia Social.
Magda Farrès (segona per la dreta) recull el premi Gorra Frígia
«Persones com la Magda Farrés i Buisan, guardonada d’enguany, qui des dels anys setanta ha estat implicada en la lluita sindical i feminista a la ciutat de Terrassa, des d’encapçalar la manifestació del 10 de setembre del 1976 per la Diada a coorganitzar la concentració amb motiu de les jornades dedicades a la Dona Treballadora l’any 78.
Primeres fites d’una extensa implicació en mobilitzacions per causes que van des del dret a decidir, la llibertat dels presos polítics, la defensa d’una sanitat pública i de qualitat, per un habitatge digne… però especialment pel feminisme (actualment formant part del Casal de la Dona de Terrassa). Un premi que la guardonada va rebre amb modèstia i agraïment: ““La meva aportació només és un gra de sorra que suma a molts dels d’aquí. Amb vosaltres comparteixo anhels de canvi i us faig copartícips d’aquest honor perseguint la llibertat”.»
–«Les feministes diem sí a la pau», era el títol d’un manifest signat per la mateixa Magda junt amb la Dolors Sánchez Monteoliva, l’Aurora Salas Salvador i la Rosa Maria Líndez Sierra, en nom del Casal de la Dona, publicat el 27 octubre 2022 (https://malarrassa.cat/veus-opinions/magda-dolors-aurora-rosa-les-feministes-diem-si-a-la-pau/):
«Durant els últims mesos hem estat bombardejades per tot de notícies referents a la guerra d’Ucraïna. Primer de tot cal dir que aquesta no és l’única guerra que hi ha al món. A hores d’ara hi ha uns 10 conflictes armats al nostre planeta segons la Fundació per a les Relacions Internacionals i el Diàleg Exterior. Però és evident que, com en altres tants àmbits, hi ha éssers humans de primera i de segona i, per tant, guerres de primera i de segona. La guerra d’Ucraïna ha suscitat moltes opinions i debats perquè està a prop de nosaltres, perquè ens toca directament i ens sentim més interpel·lades.
Però per què es produeixen les guerres? Quines són les causes? Citant al paleontòleg Eudald Carbonell, els conflictes no han canviat des de la Prehistòria, és la lluita pel territori i pels recursos. Nosaltres afegiríem que és la incapacitat per a resoldre els conflictes. Una altra vegada citem a Carbonell, ell diu que estem hominitzats però no humanitzats.»
–El 10 de setembre, commemoració de la Manifestació de la Diada Nacional de Catalunya de 1976 a Terrassa
Magda Farrés (3r per l’esquerra), única dona entre 18 representants de partits polítics, sindicats i altres entitats.
El 10 de setembre del 1976, a Terrassa, tenia lloc la primera manifestació autoritzada, a tot l’Estat, després de la mort del dictador i genocida ‘Generalísimo Franco’, per commemorar la Diada Nacional de Catalunya. (https://malarrassa.cat/uncategorized/el-10-de-setembre-commemoracio-de-la-manifestacio-de-la-diada-nacional-de-catalunya-de-1976-a-terrassa/)
Obria la manifestació una gran senyera sostinguda pels dirigents de l’Assemblea Democràtica de Terrassa i per destacats líders de l’Assemblea de Catalunya: Joan Raventós, Joaquim Colomines, Anton Cañelles, i els terrassencs Antoni Cunill (PSUC), Francisco Gordillo (CCOO), Busquet (PSUC), Manuel Linares (Associació de Caps de Família de Sant Llorenç i PSUC), Giol (Partit Carlí), Apolo Giménez “Cayetano” (Associació de Veïns de La Maurina i PSUC), Roc Fuentes (ADT i PSUC), Domènec Martínez (JCC), Mariano Moran (CSC), Joaquim i Oriol Badia (CDC), Pere Puntí (UGT), Jacint Cuyàs (UDC), Magda Farrés (OC-BR), Jordi Labòria (PSC exreagrupament), Zúñiga (ADT i UDC) i molts altres dirigents i destacats militants de l’oposició anti- franquista.
Deixa un comentari