Maria Toresano Basilio, més coneguda com l’Usi. Nascuda a Badajoz, arribà a Terrassa amb 17 anys, el 1977, fugint d’un «ambient molt repressiu, un pare molt masclista, molta manca de recursos bàsics». En arribar, tot bullint l’ambient polític, entrà a militar a la LCR i el moviment feminista. Ocupació dels blocs de Vilardell, assemblea d’aturades, experiència de vida a la muntanya, i un cop mare, retornà a la ciutat. Ha estat presidenta del Casal de la Dona i continua activa i militant. Administrativa, començà a Foment i més tard passà a la regidoria de Polítiques de Gènere.
Vida dura a Badajoz?
Em van treure de l’escola amb 11 anys perquè ma mare va tenir bessonada i no podia amb tot. Jo anava fent coses pel meu compte, a més la mare sí va permetre que anés a les classes particulars d’un senyor del barri. Amb 14 anys em vaig matricular per lliure per treure’m el certificat, i a partir d’aquí vaig accedir a l’FP, volia ser delineant, però el pare creia que això era cosa d’homes i vaig haver de conformar-me a estudiar d’administrativa, dos anys.
Com va ser venir a Terrassa?
La germana gran vivia aquí. M’havia dit que així que pogués em trauria d’allà, perquè no hi havia sortides professionals, no hi havia sortida per a les dones pobres. En acabar l’FP vaig venir.
Va ser un gran canvi?
Què dir… La meva germana i el company eren militants polítics. En arribar, el maig del 77, estaven en campanya electoral, i després d’una setmana ja vaig anar a un míting multitudinari, al Palau d’Esports de Montjuïc. Allò em va obrir els ulls, vaig sentir molta emoció. La germana militava a un partit llavors encara il·legal, la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Així que la primera etapa meva aquí va ser en aquest ambient, i vaig començar a militar a les joventuts, JCR.
Vaig conèixer molta gent, s’hi vivia amb il·lusió la possibilitat d’un canvi real. I la LCR, com altres partits, formaven la seva gent, era una militància conscient.
I treballar? O et podien mantenir?
L’octubre del mateix any vaig trobar feina, sense assegurar. Vaig ingressar a CCOO, amb el grup de joves, i ja es preparava també la coordinadora feminista de Terrassa. Hi havia una llavor de col·lectius. També de dones que havien participat en les primeres jornades feministes a Barcelona, l’any 76. De l’experiència de la coordinadora sorgiria el Casal de la Dona, tot en un ambient molt militant.
Però va ser un temps curt per a mi, perquè vaig començar a treballar cuidant una senyora i vivia amb ella. Van ser uns 9 mesos desconnectada. Després, vaig entrar en una fàbrica del metall, per via de l’associació d’aturats de Terrassa, que negociava amb empreses i comitès per canviar hores extres per llocs de treball. Jo firmava el contracte, de sis mesos, l’1 de setembre, al mateix temps que un amic em va matricular a l’institut Blanxart nocturn. Era la meva il·lusió, tornar a estudiar, i en tenir feina va poder ser.
Una decisió important…
Aquí, va començar el gran canvi per a mi. Fenia torn de matí a la fàbrica i al vespre estudiava. Amb gent jove, els cadells dels partits, vam estar molt actius, teníem molts deutes pendents, estàvem cada dia al carrer reivindicant amb tot el moviment polític conscienciat antifranquista.
Comentaves que vas fer una experiència al camp…
Érem un grup molt alternatiu i vam decidir que anàvem a viure al camp, al Pallars Jussà. Alguns havíem negociat el carnet d’atur, érem tres noies i dos nois. Per a mi, va durar un any i poc. Vam decidir tenir una criatura, no només amb la parella, sinó com a comunitat, però qui va quedar embarassada vaig ser jo, i quan les coses van deixar de funcionar econòmicament, vaig ser jo qui tenia la criatura. Paral·lelament, el pare i company se’n va anar a la mili. Llavors, jo embarassada i sense recursos econòmics en aquell indret vaig decidir tornar a Terrassa.
“Encara estem patint el franquisme que viu a les institucions de l’Estat”
A la brava?
No només a Terrassa. La família em va demanar tornar a Badajoz i allà vaig parir. Però quan la nena tenia 17 dies vaig decidir tornar. Per sort, només arribar, vaig saber dels plans d’ocupació municipals, era el 82. Vaig entrar i després vaig passar a Foment, on he estat 32 anys a l’àrea de recursos humans. Ja sense pensar que podria canviar, em van oferir passar al servei de Polítiques de Gènere i fins ara.
Quan va ser l’ocupació de Vilardell?
Quan estava al Blanxart, estudiant i treballant, vaig marxar de casa la meva germana, per ocupar un pis a Vilardell, amb l’assemblea de treballadors per un habitatge digne. Fins que vam anar a viure al camp, van ser un parell d’anys.
El teu recorregut pels barris no acaba aquí…
El 1985 vam venir a viure a Can Tusell, habitatges socials, hi havia molta gent jove. Vam muntar l’AV. Les primeres èpoques van ser esplèndides, per la lluita, la convivència… el barri molt combatiu. Vaig estar un parell d’anys. Vam crear l’AMPA de la nova escola Font de l’Alba. Era una escola especial. Llàstima que per problemes en la gestió del menjador tot l’equip vam acabar deixant l’AMPA.
A més a més, mantenies la militància política?
Estava activa en mobilitzacions, però no tenia compromís, van ser uns 6 anys que no podia compatibilitzar família, treball i militància, encara que la sindical no l’he deixat mai. Vaig ser presidenta del comitè a Foment, perquè era en hores de feina. Llavors, a més, la militància al partit ja no la veia clara, sí en la lluita feminista, i quan vaig poder tornar a tenir disponibilitat vaig tornar a integrar-me al Casal de la Dona, el 1999. El 2000 vam fer la Marxa Mundial de les Dones. He estat presidenta del Casal 10 anys.
Com valores aquest temps del Casal?
Hi ha hagut èpoques de tot. La crisi més gran va ser quan es va començar a legislar i les entitats feministes van estar en el laberint i debat de la política institucional. D’altra banda, llavors, parlar de patriarcat, de feminisme, feminicidi… no era massa habitual, era més aviat llenguatge dintre del moviment. A més, la creació del servei de polítiques de gènere, en algunes va fer pensar que ja estava fet. A més de les sòcies, vam quedar un grupet de 6 o 7, que portàvem el dia a dia. Entre elles, l’Araceli Ramírez, incombustible. Aquell temps vam fer molt treball de xarxa amb altres grups feministes de Terrassa, també amb grups joves i deixàvem el local per al que fos necessari.
Continues activa en la militància feminista?
En anar a treballar al servei de Polítiques de Gènere, vaig deixar la presidència del Casal. Encara que fos una qüestió quasi formal, perquè dins organització som assembleàries, tothom amb el mateix pes. Continuo al Casal, soc feminista, continuo a CCOO. Aquestes militàncies no les he deixat mai.
Enmig de tot això, un aspecte molt important de la teva vida són les danses tradicionals.
Sí, el grup Treure Ball, del qual la meva gran amiga Araceli va ser fundadora, i feia anys que em deia que m’agradaria. Jo, de fet, havia format part de l’embrió quan estava al Blanxart, fèiem els cursos els dimecres, al Casino del Comerç (carrer Sant Pere). Jo vivia llavors, amb 4 dones, a Vilardell, i dues d’elles ens vam apuntar, i en sortir, a les 12 nit, ens en anàvem als Amics a fer un cafè. Però vaig marxar al camp i prou. Fins que, en tornar, em vaig tornar a posar. Ara fa uns 15 anys que hi soc.
Una opinió sobre la Transició política…
Va ser l’època més emocionant de la meva vida, activisme, gent… Però hem vist que va ser una gran mentida per a la classe treballadora. I encara estem patint el franquisme que viu a les institucions de l’Estat, com el poder es relaciona amb la ciutadania.
I en relació amb la lluita feminista?
Hem sortit massivament al carrer, ja no es penalitza dir que ets feminista, fins i tot la Botín del Banco Santander diu que ho és. A la universitat s’ha profunditzat molt els estudis i la lluita feminista i s’han analitzat totes les situacions.
I justament quan el moviment feminista viu aquest creixement, sorgeixen dues coses importants: una, el tema trans, i l’altre, l’abolicionisme. El moviment feminista tradicionalment ha estat abolicionista, ho ha debatut, mai hem estat pro prostitució. Una cosa és protegir, adonar-se de l’estat en què les dones arriben a ser prostituïdes, són víctimes del patriarcat i del capitalisme.
D’altra banda, el transactivisme, no parlem de les persones trans. Aquestes, com tot el col·lectiu LGTB ha estat dins el moviment feminista, que té clar que les violències i les desigualtats són causades per la construcció social del gènere, i és això el que volem abolir. I ara des del transactivisme ens arriben a acusar d’homòfobes, de putòfobes… s’han donat alguns fenòmens que no tenen sentit,
Crec que ha estat un error del moviment feminista deixar que això ens dividís perquè portem una tradició de moviment que mai ha estat violent, que lluitem en contra de qualsevol discriminació, no només de sexe o gènere, per tot, origen, cultura…
Deixa un comentari