En períodes de crisi i turbulències, els projectes i les empreses mostren el seu veritable rostre i allò que volen. Amb més de 30 anys en el sector tèxtil, la cooperativa egarenca ha mostrat la seva potencialitat davant els canvis econòmics i en funció de les necessitats de les persones.
La cooperativa Teixidors és prou coneguda a la ciutat i al país, principalment com a empresa del tèxtil que elabora un producte de qualitat, dintre del que de vegades es diu «gamma alta». No per això menys cooperativa, i encara formada principalment per persones amb dificultats d’aprenentatge. Creada al 1983 i amb 41 treballadores, 35 de les quals sòcies de la cooperativa, exporta bona part de la seva producció.
Ens explica aquesta experiència en Joan Sala, que des del 2003 ha estat responsable econòmic, comptabilitat i obtenció de recursos financers, ha treballat en altres empreses i fundacions, bona part d’aquestes en l’àmbit de la diversitat funcional, com Fupar.
Teler de la cooperativa Teixidors a la IV Fira d’Economia Solidària. Foto: PV
Avui, Teixidors exporta a 24 països: França, Suècia, Alemanya, Estats Units i altres, i factura quasi un milió en vendes. «Estem en fase de consolidar els llocs aconseguits, però al temps, ens està passant que les fires internacionals on ens hem obert un espai, ara perden importància i les vendes es fan per internet». Així, la cooperativa egarenca s’enfronta a un nou repte. Aquesta, però, ha estat la seva vida i confien en les seves forces i capacitat.
En Joan Ruiz, enginyer tècnic, i la Marta Rivas, que era assistent social i s’especialitzà en teràpies per persones amb dificultats d’aprenentatge («llavors en deien malalts mentals», i no fa tant…) s’interessaren per la discapacitat i eines que servissin per fer teràpia (funcional). Hi ha una teoria en aquest camp, apunta en Joan, segons la qual amb l’ús de les mans es desenvolupa el cervell. Això la va portar a parar als telers manuals.
Després de voltar buscant l’espai adequat, conegueren l’escola de formació professional especial Flor de Maig a Cerdanyola, on començaren a treballar. Després, per necessitat d’espai i condicions acabaren instal·lant-se a Terrassa. El 1983, anys de forta crisi industrial i, especialment del tèxtil, començaren l’experiència cooperativa amb 6 persones més. Era un model en boga en aquell ambient i que s’esqueia més amb la idea i el projecte que tenien. El local, una fàbrica tancada per la crisi, en la qual estan fins avui, va ser un suport solidari d’ús gratuït.
La proposta de cooperativa va ser agosarada. En altres casos, la cooperativa era de pares i mares, però aquí des del primer moment els «nois» van ser socis. De totes formes, les famílies participen sempre. «Vaig dient nois o nanos», riu en Joan, «i ja alguns tenen més de 50 anys». El model, en tot cas, ha funcionat molt bé, en general, i per a les persones totes més encara, perquè han fet i fan una experiència de vida molt intensa i rica. Ara per exemple, diu en Joan, alguns han anat a una fira de París.
«Quan va bé, ho compartim tots», afegeix, «i quan ens retallen subvencions també ho expliquem. Com tota cooperativa, amb assemblea quinzenal amb tothom». El consell rector es proposa a l’assemblea general, que vota. Aquí tenen molt valor les assemblees quinzenals amb els nois, que van seguint el dia a dia. Quan van pensar en exportar-ho van explicar-ho i va anar bé.
Ara són 41 persones treballant, de les quals 35 sòcies. El director general va ser contractat com a tècnic especialista davant la situació de dificultat en els darrers anys.
La capacitat de canvi és fonamental
En una primera etapa, els fils els hi donaven fabricants, de restos o estocs. Tampoc no importava massa el producte, importava la teràpia, era la fase d’aprenentatge, tant del disseny com de la funció i tècnica de teixir. De fet, fins a la Llei d’integració (Lismi), del 1985, aquesta gent no podia treballar. Els discapacitats físics sí. Però la discapacitat mental era considerada malaltia.
En aquest moment, de totes formes, es comencen a elaborar dissenys per anar a vendre a les botigues, amb fils de qualitat, a fer «productes de debò, i no allò de veure què surt, donant prioritat a la teràpia, però orientant».
A finals dels anys 80, Teixidors ja és una empresa tèxtil, amb comercial, en Joan Ruiz va ser el primer, venent a través de botigues, «la botiga del carrer major de cada poble». I a fires de Barcelona, Madrid i València. Van arribar a crear una xarxa de més de 2.000 botigues, «fidels perquè sabien l’obra al darrere i perquè compraven un producte també de qualitat». Aparegué mentrestant el regal d’empresa, durant els anys 90, sempre en aquest nivell de gamma alta.
Fins aquí les coses van anar bastant bé. Però amb l’entrada del país a l’euro i, després, amb la liberalització de productes asiàtics, van notar un canvi en hàbits de compra molt gran. «A la botiga del poble que dèiem abans, ara li han posat a l’esquerra un basar i a la dreta un Mango o Zara, i han anat desapareixent, i eren la base comercial nostra». Van quedar només les més importants.
L’any 2005 i el 2006 han estat els únics fins ara en què Teixidors ha declarat pèrdues, «no molt importants», matisa, «però van confirmar els pitjors presagis i imposar la necessitat de canvis».
Van haver de recórrer a especialistes i van ternir la sort de trobar l’Antònia Bové, llicenciada en Art, i amb coneixements del tèxtils, i amb ella la decisió d’ampliar mercat, fins i tot d’exportar. Al taller això sonava quasi xinès o una bogeria, però es va fer un estudi i van decidir començar per París, a una important fira.
Ara, la cooperativa egarenca exporta a França, Austràlia; i exposa i ven a fires a Nova York, Los Àngeles, Miami, Tòquio, Londres, Estocolm. Són 24 països en total. Ara estan a la fase de consolidar els llocs aconseguits. Tot just, tanmateix, quan comencen a percebre que les fires perden importància i les vendes es fan més per internet. De totes formes, el creixement de vendes ha sigut molt important des del 2010, arribant en el passat 2015 a quasi 1 milió, pràcticament doblant en cinc anys, «és un creixement molt superior a les empreses de l’Ibex».
De totes formes, la cooperativa ha necessitat sempre de subvencions. «Mai hem pogut viure només de la feina». Tot i que la proporció és més o menys d’un 75% de producció i un 25% de les subvencions.
I amb aquest problema estructural, la caiguda del suport durant els darrers anys ha complicat molt la vida. Llavors, es troben que mentre que el pla de futur ha funcionat, aquests problemes els fan tornar enrere, «i no arribem mai», es plany el responsable econòmic, ja en procés de jubilació.
“Som més que empresa, som projecte social”
Crèdits n’han fet falta sempre, «com tota empresa», però fins ara aconseguien equilibrar els comptes entre el conjunt de factors. És aquest equilibri el que sembla que tremola. La retallada d’ajuts és l’element desestabilitzador en aquests darrers anys.
En un primer moment, van decidir retallar el sou. Una decisió difícil, però presa col·lectivament i amb els comptes i tot el procés clar, assemblea amb les famílies també. No s’ha tocat la diferència salarial, que es mou en un forquilla d’1 a 3. Menys en casos excepcionals de contractes.
Després, a més dels préstec amb la banca tradicional, van apostar també per l’emissió de títols participatius. Al 2013-14, una primer ronda dirigida a la gent més propera, de 60.000 euros, i amb la qual aconseguiren 72.000. Animades a fer una segona, el càlcul no va ser encertat i dels 200.000 previstos només van recollir 50.000. Els títols donen un 3%, si es retorna en diners, i un 10% si és en gènere. Ara caduca l’emissió del 2013 i potser fan ampliació. Al mateix temps, conversen amb Coop57 per eventuals situacions de necessitat.
La situació, per tant, no és fàcil. Però la cooperativa ha mostrat capacitat de superació molt clara en aquest temps. «Nosaltres tenim una clientela pròpia, el producte té futur». En Joan, amb totes les prevencions, creu que la perspectiva és bona. La intercooperació és un element important per a la seva estratègia. També les relacions amb institucions, com l’Ajuntament, que ha mostrat interès.
«En tot cas, el que està claríssim és que si fóssim una empresa SL o SA, ja hauria tancat», sentencia, «la diferència és que nosaltres lluitem pels llocs de treball, ens agrada l’empresa que tenim, que és també un projecte social».
Pep Valenzuela
Deixa un comentari