Al centre de la imatge, Paco Rodríguez, de la Taula de l’Aigua de Terrassa, en la seva intervenció al Parlament el passat dimecres dia 20.
El passat dimecres dia 20, la Taula de l’Aigua de Terrassa va ser convidada a participar en la Comissió de Medi Ambient i Sostenibilitat, al Parlament de Catalunya. En la seva intervenció, la Taula de l’Aigua formulà propostes de cara a influir en la Proposició de llei de modificació de la disposició addicional primera de la Llei 10/2011, del 29 de desembre, en la qual s’aprovà la prestació indirecta del servei d’abastament d’aigua en alta a través de la xarxa d’abastament d’ATLL (Aigües Ter-Llobregat), i que ara pretén retornar a un sistema de gestió directa dels béns i instal·lacions de titularitat de la Generalitat que integren la xarxa Ter-Llobregat.
Aquest és el text íntegre de la intervenció de la Taula de l’Aigua de Terrassa:
Benvolgudes i benvolguts, bona tarda.
En primer lloc, agrair la seva consideració i el seu interès per escoltar l’opinió de la Taula de l’aigua de Terrassa, a la que avui m’honora representar.
La Taula és una entitat ciutadana. Un moviment que va arribar a la conclusió que la gestió pública i directa de l’aigua, és la millor manera per a garantir aquest bé essencial per a la vida.
Vam arribar a aquesta conclusió, en primer lloc des de l’anàlisi del bé, des de la pregunta al voltant de què estàvem parlant. En segon lloc, dels pros i contres de les formes de gestió públiques i privades.
I tot això, amb motiu de la finalització de la concessió d’abastament i distribució d’aigua a la ciutat, al desembre d’aquest any.
Començar dient, que els drets de captació del Llobregat al terme d’Abrera, van ser atorgats a la ciutat de Terrassa al 1934 però, va ser l’any 1941, quan es va materialitzar a traves d’una concessió. Una concessió per 75 anys, que va néixer sense ànim de lucre, amb el compromís de renovar i construir noves estructures, com va quedà palès a l’escriptura. Però l’opacitat i la nul·la fiscalització van fer desaparèixer el seu caràcter no lucratiu, sense que aquesta modificació substancial, comportés un concurs d’adjudicació.
El comissionat que ha estat nomenat per orientar la finalització del servei ho resumia de la següent manera: “Durant bona part d’aquest temps, 60 anys, la relació entre ajuntament i la concessionaria es va fonamentar en la confiança”. (1)
La pèrdua de coneixement i fiscalització del servei ha estat la norma.
Avui, a les acaballes d’aquesta concessió, ens trobem que la concessionària, posa en qüestió entre d’altres, la mateixa titularitat del servei per part de l’ajuntament. Ha recusat el comissionat nomenat, i es nega a donar les dades necessàries per a conèixer la situació material i social de la concessió. Es nega en suma a que l’ajuntament i la ciutadania, puguem tenir un coneixement acurat i explicit d’allò que ens pertany per a prendre, la millor decisió. Dia rere dia, es posa en evidència que la gestió privada, condueix a la pèrdua de coneixement i control. Alimentada des de l’opacitat, les traves administratives, els informes que no arriben i els processos judicials.L’últim episodi ha estat una carta, enviada als grups municipals en que convidant-los a parlar, aprofitaven per a dir-los:
“2.- La nostra entitat (Mina-Agbar), és conscient de fa temps d’aquesta singularitat i complexitat del cas de Terrassa, i a que aquesta situació podria donar lloc a un conflicte que podria prolongar-se en el temps i que, al final, perjudicarà al ciutadà, ja que pot tenir importants conseqüències econòmiques.”.(2)
Abans d’aquestes amenaces, ja hi havia la proposta de Mina-Agbar d’arribar a l’acord “pacific”, amb una nova concessió de 50 anys i sense concurs públic.
Tot aixo pot semblar una excepció local, però arribat el cas, es reprodueix el mateix a qualsevol escala de la gestió.
Es podria pensar que el debat de modificació, de la disposició addicional primera, de la llei 10/2011 de 29 de desembre, afecta només a l’abastament en alta. No es així. Altra cosa és, que aquesta proposta de modificació, només abordi, el canvi d’una resolució anterior, al nostre entendre equivocada. Per a nosaltres, la modificació de la clàusula addicional es un punt de partida, que demana mirar, en d’altres nivells.
La nostra relació amb ATLL, no es troba avui al nivell d’altres ajuntaments. Alguns han d’abastir-se, amb la compra d’un percentatge elevat d’aigua a traves d’aquest operador privat. Al 2015, la compra d’aigua a ATLL va representar, un 12% del consum total d’aigua. (3) (Terrassa, Matadepera, Ullastrell i Viladecavalls)
D’aquesta aigua que comprem a ATLL els hi diem, que a mes d’engrossir la part de beneficis d’Acciona, també afegim un 6% pel concepte de compra d’aigua i un 10% d’amortitzacions per a Mina-Agbar. Com poden comprendre, tot un despropòsit. Ignorem si en d’altres municipis concessionats passa el mateix.
També amb la privatització, hem patit d’allò que es diu tirar pilotes fora. Els retrets entre ATLL i AGBAR, a l’episodi de contaminació per dioxà al Llobregat, va posar en evidència els lligams i mancances de capacitat d’actuació del sector públic, i concretament de l’Agència Catalana de l’Aigua, que apareixia aquí entre bambolines, per la posició de foraster que li toca jugar.
Posar un dret humà sota les lleis del mercat, un element, que per la seva naturalesa ha de estar-hi fora, genera conflictes d’interessos.
Parlar de competència “per el mercat” no es el mateix, que parlar de competència “en el mercat”. Cóm volen posar sota lleis de competència, un element en el que l’objectiu primordial, es reduir la venda?
Descontrol?, mala gestió?, mal finançament?, fiscalització?. L’únic clar, la necessitat de diners de la Generalitat. Sota aquest paradigma, al proper dèficit privatitzen el cos de mossos?.
Entenem que l’obligació de la política es conèixer; saber, com funcionen en la pràctica els acords que es prenen. El que no és de rebut, és que l’obligació d’auditar i d’informar, no vagi acompanyada de l’obligació de prendre les mesures adients. En resum, a la deixadesa i a una ineficaç política, la conclusió va ser concessionar la gestió, No fora més normal, canviar els mecanismes i responsables que no van fer bé la seva feina?.
A la irresponsabilitat en la fiscalització i en la presa de mesures equivocades, es va respondre, amagant els propis errors darrera la falsa imatge, de que lo públic no funciona.Curiosament, mentre en allò públic no som capaços d’explicar i assumir, que les coses tenen un cost, al mon privat, son capaços de carregar-lo i afegir-hi beneficis. Des de la ciutadania veiem que la ferida la té al cap però, l’administració l’embena el peu. En compta de corregir dèficits, els hi carrega uns altres.
A vegades prepararen el camí, perquè alguns acabin fent negoci. Així s’ha manifestat que el canon de l’aigua, nomes cobria el 60% dels costos, dels cicle abastament i de sanejament però, pujar els preus mesos abans només obeïa, a garantir la venda i els guanys d’Acciona. Res de millorar el funcionament, res d’eficiència, res d’eficàcia. Diners per a pagar deutes i carregar costos innecessaris als ciutadans.
L’informe del tribunal de comptes al 2011, assenyalava que la gestió pública, es mes econòmica que la privada en aigua, escombreries i neteja:
”El servicio de abastecimiento domiciliario de agua potable, es el segundo donde más diferencia de costes se aprecia entre la gestión pública y la privada. Mediante gestión directa, cada habitante abona 44,10 euros al año, mientras que en las concesiones el pago de los ciudadanos se dispara a 53,67 euros de media. En este caso, las mancomunidades y los consorcios son los más costosos, con 63,06 euros por habitante al año, casi 20 más que si se hace cargo un ayuntamiento directamente.” (4)
I aquest cost mes alt, no va ser per a fer mes inversions, ben al contrari. Les inversions es situaven en 11,55 euros per persona en gestió directa i 9,76 euros per persona, en concessions, amb unes pèrdues d’aigua del 20 i del 26% respectivament. (5)Afegir que tot i la mala praxis d’Acciona, carregant despeses inexistents a traves d’una empresa fantasma, alguns encara manifesten preocupació, per que la recuperació d’ATLL pugui molestar inversors. Reconèixer l’error, defensar l’interes de la població i demanar disculpes, era el que tocava però, una vegada mes… Una vegada guanyat el concurs, el resultat és gestió en regim de monopoli, desapareix la competència. apareix l’opacitat i es perd el control.
Compartint la proposta presentada, perquè des de el món local, veiem, que no hi ha diferencies essencials vers al tema que ens ocupa, al cap i a la fi és el mateix per a totes les administracions.
Perquè el marc legislatiu no canvia la naturalesa del bé, ni l’essencial dels diversos factors que en ell concorren.Entenem que aquesta mirada que es fa a la privatització d’ATLL, és un primer reconeixement per a corregir mètodes, controls i actuacions que van permetre, que un bé bàsic d’aquestes característiques fos utilitzat, com a moneda de canvi.
Mitjançant l’aprovació de la modificació, vostès tenen l’oportunitat de corregir la deriva, a la que condueix la gestió privada de l’aigua, la gestió d’aquest dret fonamental per a la vida.
Entenem i proposem mesures, de control i participació ciutadana als organismes de gestió d’ATLL. Entenem i proposem que els informes i auditories que s’elaboren, han de servir per a implementar mesures i no per mirar, per a un altre cantó. La ciutadania hem de ser informada del que passa i s’ens han d’obrir canals de participació, fiables i transparents.
Entenem que la desitjable aprovació de la mesura, que insta a la recuperació d’ATLL, permet desenvolupar i corregir errors i, elaborar-ne de noves visions. Visions que recullin factors de financiació adequada, de reinversió dels beneficis en el sistema, de participació i control ciutadà, de dret social i ecològic, de fiscalització i dels corresponents marcs executius. Sens dubte, la millor manera de reduir el cost soci-ambiental al país.
I com no podia ser d’altra manera, proposem que plataformes ciutadanes, participin activament en la elaboració de les mesures.
Desenvolupar una política de taxes capaç de assumir el repte!. Garantir un mínim vital!. Implicar al mon econòmic en la utilització de l’aigua i no en el seu consum!. Desenvolupar mesures eficaces i eficients per a protegir als aqüífers de les contaminacions que ara ja, posen en perill l’aigua i en conseqüència la vida.
Avui tenim la sort de comptar amb experiències arreu del mon, que no només han optat per la gestió directa, sinó que a mes, obtenen bons resultats i implementen mesures per a millorar-los. També podem aprendre d’ells que, on s’han pogut establir mecanismes reals de participació substantiva, els resultats han millorat, mentre que allà on no s’han fet aquests canvis, la gestió ha continuat sent negligent, més enllà de que sigui gestió pública.
Ens agradaria que per uns segons pensessin en aquest dilema. Per a produir una ampolla de plàstic d’aigua d’un litre, fem servir aproximadament quatre. Si en això, afegim els costos de distribució, reciclatge i contaminació derivada, es poden fer una idea de cap a on anem.
La reversió d’ATLL a l’interès públic, a la gestió directa, es un canvi en la millor capacitat de defensa i protecció d’un bé singular i bàsic, de un dret humà i eco-sistèmic on la millor opció, es el compromís institucional de tots els grups polítics amb aquesta fita. És, l’adequada elaboració d’una política integral de l’aigua, recuperant-la des de totes les vessants. Per a nosaltres es una gestió, que sols es pot fer des de l’ens públic.
Sotmetre a interessos privats la gestió d’un monopoli natural, ha estat i és, un error de greus conseqüències. Per a nosaltres, l’aprovació de retorn de ATLL, es una oportunitat que avui no te excusa i que ningú hauria de deixar passar. Per a nosaltres retornar ATLL a la gestió pública, es caminar cap a una nova cultura de l’aigua.
Per acabar diem, que per a respondre a valors vostès elaboren lleis. I en el cas de l’aigua:
Qui pot respondre millor a preservar, defensar i ampliar aquests objectius, que una entitat sense anim de lucre?. Una entitat, que no tingui por a mostrar pública i detalladament els seus comptes.Una entitat, on la transparència, a tots els nivells que la conformen, es puguin mirar lliurement, sense cap mes condició, que aquells temes que afectin a la seguretat.
Una entitat que tracti l’aigua, com a bé comú i els seus beneficis, siguin ben valorats per un menor consum i una millor qualitat. I per últim, una entitat que englobi en el seu consell, allò que ha de servir de garant, la participació i el control ciutadà.
El mon de l’aigua camina cap aquestes fites i vostès, tenen l’obligació de fer-ho possible.
Gràcies.
Taula de l’aigua de Terrassa Barcelona 20/07/2016
Acta de la reunió de la comissió informativa de territori de Terrassa de Novembre.
Carta de Mina-Agbar adreçada als grups municipals amb motiu de l’acord de prorroga forçosa de la concessió per 6 mesos.
Document de treball sobre el servei public d’abastament d’aigua a Terrassa. pag 60
Informe de fiscalizacion del sector público local, ejercio 2011 pag 82 http://laadministracionaldia.inap.es/noticia.asp?id=1502413)
Informe de fiscalizacion del sector público local, ejercio 2011 pag 87
Deixa un comentari