Adrià Font, al Cafè-bar d’Amics de les Arts. Foto: ERG
Un dels nostres músics de jazz més populars i alhora un muntanyenc experimentat, però sobre tot és una persona afable i sempre disposada a donar un cop de mà allà on calgui.
—Com va començar la teva relació amb el món del jazz? Alguna vegada has comentat que va ser gràcies a un disc de Louis Armstrong, New Orleans Nights. També, potser, escoltaves un programa que feia el Salvador Alàs a Ràdio Terrassa?
—Aquest disc em va fer allunyar de la música comercial que llavors escoltàvem els adolescents, música italiana, els Beatles encara no havien arribat. Era del meu cosí, el Joan Font, que va morir als 21 anys, i sempre que anava a casa seva l’escoltava. Em va semblar fantàstic. Toquen en un enterrament i, després d’un primer moment de tristesa, la seva música s’omple d’alegria i es transforma en una invitació a la vida.
Pel que fa al Salvador Alàs, per a mi van ser més importants les audicions de jazz que organitzava als Amics de les Arts, el divendres al vespre, a començament dels 60, jo devia tenir 17 anys. Érem uns 10 o 12, a vegades uns quants més, però sempre els mateixos… érem els únics aficionats al jazz d’aquell moment. Jo també estava en un grup de música, al Social, The Blue Angels, amb el Josep Puigbó, el Joan Font, el Joan Orriols i el Valerià Parera. El Josep Maria Farràs era més dels Amics, però anava traient el cap perquè veia que el Puigbò tocava molt bé el piano —i si sentia una peça de jazz, de seguida et treia la melodia— i que se li obria una porta per poder tocar la música que realment li agradava. I gràcies a ell vam acabar anant als Amics. De fet al Social no els feia gaire gràcia el jazz.
—The Blue Angels va començar tocant música melòdica italiana?
—Sí, però també altres coses. Vam començar tocant música comercial i de patxanga, però al meu cosí li agradava la música americana, sobretot la de la Glenn Miller Orchestra, i, com que tenia molta idea, en va fer alguns arranjaments per al nostre grup. Teníem guitarra, piano, vibràfon, bateria, trompeta, i també, durant un temps, saxos, el d’un xicot que tocava en una orquestra de ball, el Bernat Magan, i el de l’Enric Figueras. Vam actuar en alguns concerts de jazz al Teatre Alegria que patrocinava cada any per Sant Esteve el fill del propietari, el Porta, un noi molt bohemi que freqüentava el Jamboree, a Barcelona. Feia venir al Josep Farreras, el José Tarazona Pocholo… als músics més reconeguts al nostre petit món jazzístic d’aquells anys.
—Per què et vas decidir per la bateria?
—De nen em passava el dia Social, on el meu avi, el Serapio, era el cafeter… es deia Adrià com jo, però li deien Serapio perquè el seu avi se n’havia dit. Doncs allà, els caps de setmana, mentre la gent prenia el cafè, s’oferien concerts amb una orquestrina de 15 músics i jo m’embadalia escoltant i mirant el bateria, i per això quan tenia 6 o 7 anys el meu pare,
que era fuster, em va construir una bateria de fusta, força rudimentària, però meravellosa. Uns pocs anys després, amb el meu cosí, que tocava la guitarra, i el Jaume Puig, que cantava, ja vam formar un grup que anomenàvem Orquestra Estrella i que va arribar a intervenir en una de les festes anyals d’estiu del Social que en deien Vetllada Alegre.
A finals de la dècada dels 60, escoltàvem els discos més actuals i havíem fet el salt cap a la música més moderna, el hard-bop, quan a Barcelona hi havia molta poca gent que la toqués…
—El 1959 es crea el Club de Jazz, dins Joventuts Musicals de Terrassa, impulsat per gent de més edat, com el Salvador Alàs i el Luis Palomares. A finals del 70, els joves ja heu agafeu el relleu. Per quin motiu? Hi havia diferències de criteri…?
—No hi va haver cap motiu de dissensió. L’Alàs era una persona molt oberta i, per exemple, posava discos de Charlie Parker, que era molt modern en aquell moment. Per cert, la feina que teníem per trobar discos. A vegades calia anar a Andorra o a París perquè aquí no hi havia res.
Swing Society, l’any 1964: Wim van der Bruggen (clarinet), Josep M. Farràs (trompeta), Joan Isaac (guitarra), Valerià Parera (piano), Pep Codina (contrabaix) i Adrià Font (bateria). Fotografia cedida per Adrià Font
—A diferència de la generació anterior, vosaltres, amb alguna excepció, a més d’afeccionats, vau optar per fer-vos intèrprets.
—Nosaltres ens ho miràvem des d’una altra perspectiva, teníem la pretensió de tocar jazz. Qui ens va donar l’empenta definitiva va ser el Wim van der Bruggen, un clarinetista holandès que va arribar a Terrassa per treballar d’enginyer tèxtil. A Holanda hi havia molta tradició de jazz clàssic i estaven molt més propers a tots els músics que passaven per París.
A nosaltres, als joves, no ens interessava tant el jazz clàssic, sinó el bebop, però per arribar a Charlie Parker calia passar per tots els graons que porten fins a ell. Trobo necessari que els músics de jazz comencin per les arrels, pel més essencial, i que vagin evolucionant. Els músics d’ara tenen una gran formació tècnica, tots van a escoles magnífiques, però sovint se salten els inicis del jazz.
—L’any 66 es van fusionar Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Com ho vau viure?
—El Salvador Alavedra ens va ajudar molt. A finals del 1969, es va decidir obrir un petit local dedicat a programar jazz, la Jazz Cava, i al març de 1971 es va inaugurar. Alguns van haver de fer de paletes, jo vaig posar els altaveus i els amplificadors, l’Alàs va posar la fusteria i cadascun dels promotors vam posar 10.000 pessetes, però encara ens faltaven coses i el Salvador va fer una donació en metàl·lic que va permetre inaugurar la cava. Era molt aficionat al jazz i, encara que no ho entengués tot, sempre va estar al nostre costat.
Per a mi van ser importants les audicions que feia el Salvador Alàs als Amics de les Arts a començament dels 60. Érem uns 10 o 12, a vegades uns quants més… érem els únics aficionats al jazz d’aquell moment.
—Vosaltres teníeu uns grups estables que eren la New Orleans Jazz Band, el Puigbò Jazz Quartet, el Modern Jazz Quintet…?
—Estables, estables, no ho eren, anaven canviant amb el temps. El que sí que s’ha de remarcar és que abans d’aquests grups hi havia la formació del Wim, la Swing Society. Vam guanyar premis, el Farràs es va endur un primer premi com a solista al Festival de Jazz de Sant Sebastià de 1972. I, alguns altres anys, ens vam endur primers i segons premis com a grup. A finals de la dècada dels 60 ja estàvem prou en forma, escoltàvem els discos més actuals i havíem fet el salt cap a la música més moderna, el hard-bop, quan a Barcelona hi havia molta poca gent que la toqués… I, a més, quan el Jamboree va tancar uns anys, la nostra Jazz Cava era l’únic local de Catalunya dedicat al jazz. Al Jamboree és on realment vaig aprendre jazz, on vaig veure i viure els concerts més importants de la meva vida. Als 16 anys, anava d’amagat de casa al Jamboree, a Barcelona, i si els meus pares ho haguessin sabut, no m’hi haguesdeixat anar, perquè era un lloc on anaven marines dels vaixells dels EUA a ballar amb dones del carrer…
—L’ambient que es vivia als anys 60 era un ambient de molta repressió, vau trobar en el jazz una forma de rebel·lió contra aquella realitat?
—Ens reuníem al vespre en un soterrani, a casa del Farràs, que tenia un pianet, i assajàvem o escoltàvem discos. Quan sortíem al carrer era una mica delicat, el vigilant deia que érem massa gent de cop. «Sortiu d’un en un». Reunir-se sense permís estava prohibit. Així es vivia a l’època de Franco! No cal dir que tots anàvem contra el seu règim i que també rebutjàvem el sector més retrògrad de la societat.
—Canviant una mica de tema, tens un historial muntanyenc important. Has participat en diverses expedicions: al Saipal l’any 1985, al Makalu el 1988 i el 1990 i al K-2 l’any 1993. Em pregunto si li era fàcil conviure a l’Adrià músic de jazz amb l’Adrià muntanyenc?
—El jazz comporta anar als clubs i beure i fumar… jo no, eh!, però, en general, si estàs dintre d’aquest món, com a mínim vas a dormir tard, i si has anat a dormir a les 4, no es fàcil aixecar-te a les 6, agafar les cordes i anar-te’n a escalar. Una vegada vaig fer una cosa bastant forta, vaig anar a tocar al Festival de Sant Pol i en acabar del concert, a les 3 de la nit, vaig agafar el cotxe cap a Queralbs, vaig arribar a les 5 i vaig pujar a peu al Santuari de Núria, on m’esperava un company amb els esquís per participar a la cursa de Núria a La Molina. Vam fer or, però en acabar estava tan cansat que em vaig quedar adormit profundament i se’m van haver de d’emportar de tornada a Queralbs com si fos un sac de patates.
—Com veus el futur de la música de jazz? Ja no interessa als joves? O, al contrari, cada vegada hi ha joves més preparats per tocar jazz?
—Això està claríssim! Cada vegada hi ha joves més ben preparats per tocar jazz, és evident… tot i que a vegades els falta una mica de «duende». Sovint es nota que vénen d’una escola i que segueixen uns patrons molt identificables. Quan els he sentit uns quants temes —tot i fer virgueries—, no m’acaben de dir res, els hi manca swing, feeling… però n’hi ha molts de molt bons. També passa que el jazz d’ara és molt obert i acull tota mena d’idees que no sempre ens fan trempar als més veterans. Però necessitem joventut i saba nova!
Jordi F. Fernández
Eli RodGüell
Deixa un comentari