Albert Ubach, president de l’Associació de Circ Tub d’Assaig 7’70: «No som uns espècimens rars, però de la nostra espècie n’hi ha pocs».
Deia Sebastià Gasch a la primera meitat del segle passat que el circ era, en essència, una disciplina artística plena d’elegància, harmonia i puresa visual en què el cos humà era dominat i transmutat en bellesa gràcies al triomf de la voluntat sobre la matèria. Però els que tenim certa edat sabem que en algun moment d’un passat més recent, al nostre país, el circ va baixar en la consideració del públic adult a la categoria d’un dels espectacles més ínfims que era obligatori suportar per consideració a la candidesa dels infants.
Afortunadament, la situació es va redreçar al tombant de segle gràcies, sobretot, a l’impacte dels grans espectacles del Circ du Soleil i a la feina desenvolupada per persones com Rogelio Rivel, Tortell Poltrona o els integrants de Los Galindos. A Terrassa, el 2007, una sèrie d’artistes de circ, performers i gent de teatre de carrer i animació van crear una associació que anomenaren Tub d’Assaig 7’70 amb uns objectius purament funcionals, en primer lloc aconseguir un espai propi per assajar sense haver de patir cap condicionament d’horaris o d’espais amb mesures inadequades, i, en segon terme, poder facturar legalment les seves activitats.
—Actualment, quines persones formeu part de l’Associació Tub d’Assaig 7’70? —preguntem a l’Albert Ubach, l’actual president.
—Dins l’associació hi ha diverses companyies i artistes amb especialitats diferents: el Circ Pistolet, un col·lectiu de 6 (Enric Petit, Rat Serra, Tomàs Cardús, Miguel Garcia, Anna Torné i jo mateix) especialitzat en el mà a mà o equilibris acrobàtics en grup; la Cia. Belusca, formada per Marc Muñoz i Núria Puig, especialitzats en la bàscula; la Cia. Filigranes, integrada per Albert Pérez, Jordi Torrens i Marta Riba, que són els pallassos; la Cia. Cuncurulla, equilibri acrobàtic de Laura Morales, Maria Camats i Jaume Delclòs; Cristian Uroz, malabarista; Marc Hidalgo, acròbata; Martiki, magia còmica… I col·laboradors que no són artistes de circ com l’escenògraf Toni Castells, en Jordi Martínez, que és tècnic de so i ajuda a la gestió, la Marta Garcia, que porta tot el tema de fotografia i comunicació, i la Rosa, s’encarrega de la comptabilitat… I l’Albert Fernández, un tot terreny que tant cuina per a cent persones, durant els festivals a La Maurina, com negocia amb les administracions o fa de machaca en un muntatge.
—Quina és la vostra situació actual? Teniu el futur garantit a curt i mitjà termini?
L’Albert ens explica que un local d’assaig circense necessita molts metres quadrats de superfície per no haver d’anar muntant i desmuntant les infraestructures contínuament i tenir un bons magatzems, i un sostre de gran alçada per poder treballar amb trapezis, màstils, llits elàstics…
Fa uns cinc anys van advertir que el seu local al carrer Sant Leopold se’ls havia quedat petit i no podien desenvolupar-se i créixer com desitgen, que sense uns nous locals, no els seria possible integrar noves companyies i tampoc es podrien ampliar les escoles i tallers de formació per a adults i infants. “Ens vam adreçar a la regidoria de Cultura i ens han ofert al llarg dels anys diversos locals de titularitat pública en unes bones condicions econòmiques, però amb unes necessitats de restauració i adequació arquitectòniques fora de la mostra capacitat econòmica. Ara n’estem mirant un situat a l’antiga fàbrica AEG i, si en aquest no podem instal·lar-nos, ho tindrem malament”.
Si tot funciona com desitgen tampoc ho tindran fàcil. “Si fem el salt de treballar en 120 metres quadrats a fer-ho en 1.200 —constata l’Albert—, haurem de deixar de ser un grup d’amics que s’autogestionen i fer un salt maduratiu per convertir-nos en una associació més professionalitzada i contractar tècnics que ens ajudin en totes les tasques administratives, de comunicació i pedagògiques. Comptem poder arrencar al setembre un bloc de formacions amb un projecte educatiu clar d’escoleta de petits i adults a l’octubre d’aquest any al local nou“.
—Com és la vida quotidiana d’un artista de circ? —canviem les nostres inquisicions a un registre més personal.
—Jo pertanyo al Circ Pistolet i només puc parlar per nosaltres, però us en podeu fer una idea. Els altres artistes no tindran uns costums gaire diferents.
Els sis membres de la companyia entrenem en grup tres dies a la setmana, en sessions de cinc hores, però dos, l’Enric Petit i el Tomàs Cardús, les prolonguen tres hores més. A part d’això, cada un de nosaltres fa gimnàs pel seu compte, jo mateix hi dedico un parell d’hores al dia”, afirma l’Albert.
—Creus que el món del circ a Terrassa té com a punt de partida l’ambient dels castellers?
—Entre l’activitat d’un grup d’equilibri acrobàtic i una colla de castells hi ha punts de contacte, hi ha en comú una sèrie de facultats físiques que cal conrear. M’encantaria fer una actuació castellero-cirquera de poder intentar innovar.
—Com us enfronteu els artistes de circ als inevitables canvis del cicle biològic?
—Pel que fa a la força física, tard o d’hora s’arriba a un límit que ja no es pot superar, però amb l’edat es guanya tècnica, que la supleix, i també sensibilitat. Un exercici de circ no consisteix només en l’ús de la força bruta; si assolir una imatge harmòniosa que impacti l’espectador és l’objectiu, conrear l’elegància i utilitzar la intel·ligència són més importants.
L’Albert continua parlant-nos de projectes que fusionin el circ, els castells, el teatre i la dansa… “El circ és atreviment, és superar allò establert”, afirma amb entusiasme. I pensem: “Per què no poden ser possibles… algun dia?”.
Eli RodGüell & Jordi F. Fernández Figueras
Deixa un comentari