Agitador cultural de Terrassa, amant i seguidor de la història local, David Millán (1976), està molt vinculat a diversos moviments i col·lectius de l’àmbit cultural alternatiu egarenc. Malgrat la seva joventut, ha conreat diferents vessants artístiques: fotografia, escultura, pintura, escriptura, etc. Després d’autopublicar diversos poemaris durant el passat confinament, acaba d’enllestir una trilogia sobre narrativa medieval que veu la llum aquest setembre. Per si no fos prou, en paral·lel, s’ha endinsat en el rodatge d’una pel·lícula que estrenarà l’any vinent.
D’on et ve aquesta passió per la literatura, i per la creació artística en general?
Des de petit he tingut una ment molt inquieta. Sempre m’han interessat molts temes, com per exemple la història de l’edat mitjana. He viatjat a 18 països, he passat molt temps a Holanda. Per posar un exemple, com que he fet moltes fotos de concerts, llavors volia aprendre música, i vaig aprendre a tocar el baix elèctric. He de dir que en contrapartida a les meves inquietuds artístiques, que jo em dedico al desenvolupament farmacèutic, que és una professió molt tècnica.
Pel que fa a la meva producció literària, els llibres me’ls estic autoeditant jo, li poso el dipòsit legal, l’ISBN, etc. Això no treu que més endavant busqui una editorial. Ara mateix tinc quatre llibres de poemes, que vaig fer durant el passat confinament, juntament amb un cinquè, Lluna Vella, com a continuació del que serà una antologia poètica.
David Millán
Com que sempre he estat interessat en l’edat mitjana, vaig pensar, per què no fer un llibre de temàtica medieval? Per això he acabat d’editar un llibre de narrativa medieval, es diu El Camino de Winfried, Caballero Templario. Com que és una mica llarg de seguir, l’he dividit en tres parts, com una trilogia. Tracta d’un noi nascut a Alemanya, que s’instal·la a una ciutat holandesa i descobreix una espasa. Llavors decideix fer-se cavaller templer. En el seu periple ve a Barcelona, passa per Terrassa, a la plaça Vella hi havia un taller de peregrins, va a La Mola, a Montserrat, i fa el camí de Sant Jaume. El llibre està il·lustrat pel Xavier Piñas, que va il·lustrar Victus, és un il·lustrador reconegut i amic meu. Es presentarà el 28 d’octubre als Amics de les Arts.
A més, tinc a punt de publicar una obra en neerlandès anomenada Het geluid van de golven (El so de les onades). No serà per vendre’l, sinó que n’enviaré còpies a les universitats d’Holanda. Per això, estic en contacte amb l’Institut Cervantes d’Utrecht i la Biblioteca d’Amsterdam. Hi ha gent d’allà que vol aprendre espanyol i català. Són llibres de poemes, d’estil semblant als haikus, que es diuen elfjes, poemes d’onze paraules. També tinc un llibre amb 25 contes en català.
“S’ha de trobar la forma de plasmar artísticament allò que portem dins, que pot ser amb l’escultura, amb la música… Jo crec que tots tenim dintre aquestes emocions i s’han de canalitzar.”
No tothom té aquesta capacitat de produir i de crear constantment.
Penso que tot és posar-s’hi, i s’ha de trobar la forma de plasmar artísticament allò que portem dins, que pot ser amb l’escultura, amb la música… Jo crec que tots tenim dintre aquestes emocions i s’han de canalitzar. La ment és estructurada i tècnica però també creativa, els éssers humans tenim moltes capacitats, però no ens atrevim a indagar i a provar. Jo no puc anar a una llibreria només a llegir les històries d’uns altres, si miro un quadre puc ser espectador però també pintor, puc entendre la música… Tot és posar-se i tot són reptes.
Ets polifacètic a l’hora de crear i expressar…
Faig escultures de format petit, que per mi és una altra forma d’expressar-te: amb els volums i els materials. Jo tinc aquesta necessitat d’expressar, fer moltes coses et dóna el ventall d’opcions. Per exemple en David Bowie pintava, també ho fa el Manolo García… Hi ha molta gent que és científica però també és artista. Jo mateix he escrit articles científics, internacionals i nacionals, o sigui que combino els dos vessants.
Has fet diverses exposicions de les teves obres.
Jo em considero fotògraf, he exposat fotos meves a Roma quatre cops, a Porto, a Lisboa, també a Nova York. He exposat escultures a dues Col·lectives dels Amics de les Arts. A banda, també busco llocs alternatius on exposar, com botigues o cafès. Una vegada un altre amic pintor em va dir, l’artista ha d’entrenar una mirada pròpia, llavors la podràs portar a altres facetes artístiques.
El Camino de Winfried, la trilogia de narrativa medieval que publica aquest mes en David Millán.
Fins i tot estàs rodant una pel·lícula.
El cinema és un art que engloba moltes coses: l’estudi del decorat, de la imatge, del diàleg, de la llum… Per a mi el cinema, com a setè art, és molt complet. I sí, estic rodant un thriller psicològic. Anirà al Festival de Sitges, i a altres festivals. Segurament sortirà a la tardor de 2021. De fet molta gent em deixa espais per rodar-hi escenes, hi ha drons, escenes a Terrassa, Barcelona, Cadaqués… Hi haurà molt blanc i negre. Faré l’estrena al Cinema Catalunya i hi convidaré a amistats, ja que al film sortiran molt amics de Terrassa. Puc dir que tinc col·legues artistes que m’estan ajudant a tirar endavant el rodatge.
Veurem fins a on arribarà.
Això no se sap mai. Però tinc clar que allò que faig, ho faig per què m’agrada, no em plantejo cap objectiu final o viure d’això. Jo ja tinc la meva feina, i si les coses les fas quan et vénen de gust i gaudint del que estàs fent, si arribes a alguna cosa bé, i si no també, el que importa és el procés de fer-ho, la gent que coneixes i que t’ajuda a fer les coses. Per descomptat també agrada que la gent vingui a veure els teus quadres, o a escoltar-te en un concert, però el més maco per a mi és el camí de fer les coses. És un altre plantejament per a qui no viu d’això, com és el meu cas.
D’on treus el temps per fet tot això?
Quan no tens una obligació, i és una cosa que t’omple, no és un esforç. Potser avui no tinc ganes d’escriure un poema, doncs vaig a fer fotos. Per exemple quedo algun dia amb els urban sketchers – col·lectiu local que fan trobades per dibuixar escenes i paisatges de la ciutat -. I sobretot del que aprenc sobre la meva ciutat. En concret, el meu poemari Quart Creixent són poemes sobre Terrassa, amb temes d’abans de la Guerra Civil, durant i després. La història ja et dic que m’apassiona. De la 2ª Guerra Mundial tinc unes 3.000 peces de col·lecció; de la 1ª unes 500. Tinc documentació que no he vist ni als museus. La història sempre m’ha agradat molt. Quan era jove em vaig dedicar sobretot a viatjar i a col·leccionar.
“És necessari que qui té documentació històrica de la ciutat la vulgui compartir. Que es perdin les coses és una llàstima.”
Manifestes tenir molta passió per la teva ciutat.
Jo m’estimo molt la meva ciutat. Saps que Lorca va estrenar Yerma a Terrassa el 1935, al teatre Alegria, al carrer La Rasa, acompanyat de l’actriu Margarida Xirgu. Abans havia vingut a Terrassa a visitar les esglésies de Sant Pere, i a l’entitat Amics de les Arts el van portar dos cops, va veure una exposició, d’en Josep Rigol crec. També Albert Einstein va visitar les esglésies! Jo sóc un apassionat de la història dels llocs on hi he estat, i de la meva ciutat. S’han de revisar els llibres del Baltasar Ragon i del Cardús per conèixer la història de Terrassa. També sóc soci de l’Arxiu Tobella. Hi ha gent que ha estat visionària, hi ha altra gent que no, com qui es va carregar l’escola modernista Torrella. Per això és molt bo que qui té documentació històrica de la ciutat la vulgui compartir. Que es perdin les coses és una llàstima. Per això m’agrada molt la tasca que fa el Rafael Aróztegui, has de tindre la il·lusió de remenar sobre les històries que han passat a la ciutat. Gaudeixo del fet de parlar amb gent que les coneix bé i me les explica. Així descobreixes una Terrassa diferent de la que et volen vendre.
Miquel Gordillo
Deixa un comentari