Floreal Soriguera, el Suri, és un terrassenc que va néixer l’any 1927 a Labastide-Rouairoux, un llogaret del sud-est de França on el seu pare, que era llibertari i antimilitarista, es va instal·lar quan es va negar a incorporar-se a l’exèrcit… El Suri és una persona molt coneguda a Terrassa per la seva activitat artística, cultural i social durant llargues dècades i potser no cal allargar més aquesta presentació.
El fet és que un matí del juliol passat, les tres persones que signem, el vam anar a trobar al seu taller i vam mantenir amb ell una llarga conversa.
Com et trobes en aquest moment de la teva vida?
Des que tinc aquest nou taller, al carrer Nicolau Talló, estic molt content perquè em queda més a prop de casa, vinc caminant i em sento molt bé. Aquest dies, vaig endreçant coses que trec d’unes caixes on són des de la mudança i que em va embalar la família. És una alegria retrobar coses que tenia una mica oblidades. I vaig treballant. Estic pintant uns gira-sols i retallo imatges per fer un collage. També llegeixo cada dia, ara mateix uns escrits del Feliu Formosa i una novel·la del Baltasar Porcel.
El Suri ens mostra un dels seus darrers pensaments escrits. Foto: PV
Escrius alguna cosa, memòries, reflexions?
Tinc escrits alguns pensaments. Sí, escric, però sense pretensió de publicar enlloc…
D’infant vas anar a l’escola racionalista, amb el Joan Campà, quin records guardes d’aquella època llunyana?
Encara tinc una fotografia d’aquella escola. Era al carrer sant Genís i estava promoguda per l’Ateneu Llibertari. Em va ajudar molt de petit —jo tenia cinc anys— la forma que tenia el Campà d’ensenyar i com tenia l’escola organitzada: els nois més grans també ensenyaven als més petits, sense necessitat del mestre… I allà va néixer la meva vocació per les arts plàstiques. Durant la guerra el Campà va ser director d’una escola del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) a Barcelona i quan es va haver d’exiliar se’n va anar a Veneçuela, on va ser considerat un gran pedagog. Tinc molt bon record d’ell.
Parlem dels teus inicis com a artista plàstic, com recordes l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa i els seus professors?
Després de provar d’aprenent en altres oficis, em vaig dedicar a un que em permetés treballar amb els colors: pintor de parets. I, a més, amb catorze anys, anava a l’Escola d’Arts i Oficis, de les set a les deu del vespre, per estudiar pintura i escultura. Dels professors recordo el Tomàs Viver i el Josep Rigol. Hi vaig fer molts bons amics allà, gent del meu ofici, pintors de parets o pintor decoradors, hi havia molt bon ambient. També aprofitàvem el cap de setmana per anar a pintar al natural o a visitar museus a Barcelona. D’aquesta manera em vaig anar formant i adquirint coneixements artístics.
En quin moment se’t va despertar l’interès per l’art que s’aparta de les orientacions clàssiques i acadèmiques?
Vaig trigar bastant, al principi era molt figuratiu, però quan vaig fer el servei militar a Tarragona, l’any 1946, vaig conèixer un professor jove que es deia Lluís Maria Saumells, un escultor que havia viscut a París, i que em va descobrir moltes coses que no m’havien ensenyat aquí.
Un cop passat el servei militar, vaig entrar de professor auxiliar a l’Escola d’Art i Oficis. Era l’auxiliar del Rigol, però no ens aveníem quant a criteri artístic, ell era molt classicista. Quan es va jubilar, vaig passar a ser professor, però em calia tenir un títol i per això els matins anava a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, i allà encara se’m van obrir més les perspectives pel que fa a la creativitat. Per cert, vaig acabar sent el director a l’Escola d’Arts i Oficis durant l’últim curs de la meva vida laboral, el 1991-92. Vaig continuar, però, fent classes pel meu compte fins fa poc.
Dins dels molts estils pictòrics que has conreat, en quin t’has sentit millor?
Sí, he conreat estils molt diferents. Amb tots m’he sentit força identificat, però potser sobretot amb el que és més matèric i no figuratiu, l’abstracte. Com més senzill… amb un mínim de plasticitat… més m’agrada. M’agrada arribar a una síntesi amb uns materials mínims.
Menys és més, diuen, però com arribar-hi…?
Sí, sí, del Jackson Pollock vaig aprendre molt quan vaig viatjar a Nova York i vaig veure l’evolució que havien experimentat els expressionistes americans. El Pollock feia servir la tècnica del dripping, l’esquitxat. La vaig aprendre i la vaig ensenyar a molta gent, amb diferents colors o bé amb el mateix color, amb el pinzell o amb els dits. Quan tens gairebé acabada una obra, el dripping l’acaba d’afinar d’una forma molt interessant.
Pots fer-nos una pinzellada sobre els happenings que organitzaves o les activitats amb el GRID?
Sí, cap al 1980 vam organitzar uns happenings que es van fer famosos: les Festes Blanques, les Festes del Solstici d’Estiu…
L’any 1992, amb antics companys de l’escola de l’Escola d’Art i Oficis, vam crear el Grup de Recerques, Investigació i Divulgació, que va promoure moltes activitats culturals i artístiques. Va arribar un moment que el nostre lloc de trobada, al carrer Puig Novell, a casa d’un pintor, se’ns va fer petit, i vam anar al Centre Social, al carrer de la Font Vella. Deu anys abans ja havia fundat el Grup Tal Taca, que va promocionar artistes joves des de la sala d’exposicions de l’Arxiu Tobella.
“Com a estil pictòric, m’agrada arribar a una síntesi amb uns materials mínims”
També tenies molta relació amb artistes i escriptors d’arreu?
Fèiem unes tertúlies cada primer divendres de mes a casa, al carrer Salvà. La Maria Dolors tenia moltes coneixences a Barcelona i havien vingut gent com el Paco Candel, el Josep Maria Subirachs… i també molts estudiants sud-americans que feien estudis superiors a l’Escola Industrial. S’omplia el pis gairebé fins a la porta del carrer. Un dia es van presentar una parella de policies de paisà i ens van preguntar què feia tanta gent allà reunida? I la Maria Dolors, la meva companya, els va dir que passessin, que prendrien el cafè con tothom, i no, no van entrar, van marxar amb el cap una mica cot.
Diuen que sempre has sigut molt amant dels viatges…
El meu pare era molt amant de la naturalesa i de petits sempre ens portava d’excursió. Després em vaig fer soci del CET i vaig participar en moltes excursions; una de les meves fites va ser fer el Montblanc amb la colla d’amics l’any 1956. Quan em vaig casar amb la Maria Dolors, vam fer molts viatges en família, primer per Catalunya, després per tota Espanya, al final per l’estranger: a Suècia, a Noruega… i, en l’època de la guerra freda, a Hongria, des d’on vam anar a Rússia, a Leningrad, amb un passaport diplomàtic que em va facilitar l’ambaixada russa a Budapest. I a l’Índia, al Brasil, a Austràlia…
Un dels meus últims grans viatges va ser a Cuba, en un intercanvi amb un pintor d’allà. A Camagüey em vaig assabentar que els artistes cubans podien viatjar fàcilment a la Xina, que els facilitaven la residència i el material per pintar a canvi de les obres que fessis durant l’estada… i aleshores em vaig espavilar, vaig fer una gestió i… cap a la Xina ràpidament.
Què ens pots explicar pel que fa al teu activisme social i polític?
De ben petit el meu pare em va introduir en el naturisme, així que de gran em vaig integrar en un grup naturista de Sabadell que es reunia en un lloc en plena naturalesa que li deien el Jardí de l’Amistat, on vivia una mena d’anacoreta que es feia dir Llum de la Selva. L’any 1971 vaig fundar la Societat Vegetariana Naturista de Terrassa. Els de Terrassa i Sabadell teníem relació amb uns altres grups de Valldoreix i Mollerussa, i una vegada al mes ens trobàvem tots i fèiem paelles vegetarianes i altres activitats pròpies d’aquesta manera de veure la vida.
Al marge d’això, vaig ser fundador de l’Associació de Veïns de Ca n’Aurell, també l’any 1971, i quan es va formar la FAVT, l’any 1980, em van elegir president. El moviment veïnal va organitzar moltes activitats, fins i tot en l’època franquista, i va despertar moltes consciències als barris.
També vaig tenir a veure amb el naixement del Casal d’Amistat Catalano-Cubana. El vam fundar l’any 1980 entre uns quants que havien visitat Cuba. Inicialment havia de tenir la seu a Barcelona, però no vam aconseguir el permís i en canvi aquí, a Terrassa, sí. Al principi les activitats es feien al meu estudi, al carrer Arquímedes — jo hi era des del primer dia, i vaig ser el primer president—, i després ens van donar un local al carrer Cisterna, on encara és.
Després que ens fes de manera improvisada un dibuix i que ens ensenyés tot d’obres, fotografies i records que guarda al seu taller, van marxar conscients que per manca de temps hi ha encara moltes coses que ens hauria agradat preguntar i rememorar i que haurem de deixar per a una altra ocasió: com va col·laborar l’any 1967, durant la dictadura, amb la candidatura democràtica de Barenys, Padró i Fresnadillo als terços familiars del govern municipal?, quina va ser la seva vinculació amb l’entitat Amics de la Unesco?, quina implicació va tenir amb l’Assemblea de Catalunya per a la recuperació de la democràcia?, perquè amb més 50 anys i amb una llarga trajectòria com a professor es va matricular a la Facultat de Belles Arts?…
Pep Valenzuela
Oriol Gómez Estripaboires
Jordi F. Fernández
Deixa un comentari