Ernesto Frattarola als Amics de les Arts. Foto: JFFF
Un dels nostres poetes més implicats en la divulgació de la poesia a la ciutat, és copresentador del micro-obert del Perifèric Poetry Terrassa a la Nova Jazz Cava i impulsor del curs d’escriptura poètica als Amics de les Arts.
—Després d’Herido mármol (2014), un recull de poemes molt lligats a la condició humana i que va ser el teu primer llibre editat, t’acaben de publicar el segon, Uno. Es tracta d’un altre poemari que sorgeix de l’experiència de la vida familiar i d’un qüestionament del sentit de l’existència?
—En part, sí. Uno parteix del reconeixement de les absències de Déu i del meu pare, però també d’un replantejament de la meva relació amb les presències, és a dir, de la vida en parella, bàsicament. Per això, la primera part del llibre es diu «Zero» i la segona es diu «Dos». I alhora és un intent de construcció o reconstrucció de la meva identitat, perquè fa un temps que em plantejo sovint la pregunta: «Qui sóc jo?». I, també, què és el que no sóc, què és el que no hi ha a la meva vida, com és la meva relació amb les persones més properes i com voldria que fos. A partir d’això, sorgeix «Uno», la tercera part que dóna lloc al títol del llibre.
—Podríem dir que la poesia està transformant la teva vida? O simplement acompanya la teva transformació?
—La poesia és vida, i si no, no és res. Quan mires endins, reflexiones, veus coses que no t’agraden, i moltes vegades canvies d’actitud. La poesia és un acompanyant molt influent i un amic íntim que et transmet coses i et fa canviar.
—Així… ja ets poeta?
—Sí, ja sóc poeta. Hi ha molta gent que em diu que de la poesia no es viu; doncs jo no podria viure sense la poesia. D’aquesta manera, em considero poeta. Sense que això signifiqui tot allò que de vegades porta afegit, com aquesta espècie d’aura que no té sentit.
Portada del poemari “Uno” editat per La Isla de Siltolá (col·lecció Tierra) el setembre d’enguany.
—Ens expliques una miqueta els teus orígens. On vas néixer, com vas arribar a Terrassa?
—Vaig néixer a Barcelona ara fa 50 anys. Vaig viure tota la meva vida a Barcelona fins al 2000, que vaig conèixer una noia de Terrassa i vaig venir a viure aquí. No em sento ni barceloní, ni terrassenc, ni català, ni espanyol, ni europeu, ni especialment res. Però em sento molt còmode vivint a Terrassa, on han nascut les meves dues filles.
—D’on prové la teva família?
—Per part de pare, tinc els orígens a Itàlia, a Carrara, una població famosa pel seu marbre (al meu avi li va sortir una possibilitat de negoci a Barcelona, vinculada al marbre, no podia ser d’altra manera) i, per part de mare, la meva família prové de València, però el meu pare i la meva mare van néixer a Barcelona, al Poblenou.
—Ara parlem de les teves filles. Què sents davant la seva mirada innocent? Se’t veu meravellat davant dels seus passos en l’exploració del món i de la vida.
—Tinc cada cop més la sensació que als nens els escoltem poc. Malauradament, l’educació tan estandarditzada que pateixen i la mena de vida que portem els adults, que no ens permet dedicar-los gaire del nostre temps, porta que acabin tots passant pel tub de la uniformització. Jo he estat a l’atur durant dos anys i això m’ha permès passar moltes hores amb elles.
Les meves filles, com els fills dels altres, tenen uns talents molt especials i l’únic que hauríem de fer els adults és intentar no espatllar-los. En lloc d’educar els fills segons els nostres punts de vista, hem d’ajudar-los perquè desenvolupin els seus propis criteris. Les meves filles saben què penso de les coses, perquè en parlem molt, però intento que les pensin elles mateixes i que opinin lliurement, que em puguin contradir amb arguments. En realitat, però, això no és tan fàcil, a vegades em trobo dient-las que han de ser obedients… és difícil trobar l’equilibri.
—Has passat dificultats amb l’atur, has patit la crisi… què en penses dels polítics, dels poderosos, del sistema?
—Ara m’interessa molt més la política que fa uns anys, des del moment en què han sorgit moviments contra aquesta gran estafa que és aquesta crisi creada pels polítics professionals i els banquers, però tinc un caràcter molt individualista i no he anat mai a cap manifestació per por que sigui utilitzada amb fins partidistes. Tinc una certa esperança perquè hi ha alguns ajuntaments en què ha entrat gent, no polítics, que s’ha posat a intentar canviar les coses. Tot això em sembla miraculós. Amb la situació dels ajuntaments de Madrid i Barcelona, n’hi ha per fregar-se els ulls i no creure-us-ho.
—Tornem a la poesia. Quins són els teus grans mestres i com vas arribar a la lectura dels seus poemes? Va ser el teu pare el millor guia per aprendre a gaudir de la poesia?
—Al meu pare no li interessava la poesia. No sé ben bé com vaig arribar a la poesia. Potser quan vaig llegir Bécquer, a 2n de BUP, i em va enlluernar, com a tothom. Però el poeta que em va lligar definitivament a la poesia va ser Blas de Otero, ho recordo com si fos ara: als 18 anys vaig anar a una llibreria a comprar-me Ancia i encara avui dia és el meu llibre de capçalera. Anys més tard, quan vaig començar a escriure poesia, em vaig sentir molt proper a Ángel González… després, m’han agradat i m’agraden molts altres poetes.
No ens han ensenyat bé a llegir poesia. Un poema no l’has d’intentar esbudellar per entendre’l, la poesia és un punt de llum. Analitzar la poesia des d’un punt de vista purament racional em sembla un error molt greu.
—A Terrassa, aquests darrers anys, han sorgit diverses propostes per afavorir la difusió de la poesia. Creus que la recepció de la poesia està ben arrelada en aquesta ciutat?
—Terrassa és una ciutat molt bona, tant com Barcelona, per al món de la poesia, i hi ha força gent interessada a donar veu a la poesia des d’àmbits ben diversos.
—Quins altres projectes creatius tens ara entre mans?
—Ara mateix, no gaire cosa, tinc quatre poemes inèdits i prou. Quan acabes un poemari passa un temps fins que el publiques, i mentrestant en vas escrivint un altre, però Uno el vaig acabar el maig i al setembre ja està al carrer. Ara mateix només estic per les presentacions i la promoció del llibre. Tinc, però, dues intuïcions que no sé cap on aniran. Els quatre poemes que he escrit darrerament tenen a veure amb quiròfans i metges. No sé… potser els meus propers escrits tractaran també temes afins. D’altra banda, l’altre dia se’m va acudir un títol per un poemari dedicat a la meva mare… una idea que resulta una mica absurda quan encara no tens cap poema, però… alguna cosa se’m deu moure a dins, en algun lloc molt fondo.
Jordi F. Fernández
Eli RodGüell
Deixa un comentari