Josep Maria Font: “L’esperança, que és vida i lluita, ens anima”

No Comment
Josep Maria Font rep Malarrassa a la seu de la Fundació Torre del Palau. Foto: PV

Reconegut com a Terrassenc de l’any el 1985, Josep Maria Font (1949), estudià sempre en col·legis religiosos, i als 13 anys va començar a treballar en una empresa tèxtil. A la parròquia de la Sagrada Família, on va fer el creixement en la fe, va descobrir les inquietuds socials. Va dirigir el Retaule Artístic, organitzant, als anys 70, concerts molt importants a la ciutat, de Raimon a Pete Seeger passant per Lluís Llach. Co-creador de Rialles i del programa d’ajuda a estudiants del Tercer Món, va ser capellà a Ca n’Anglada, durant 14 anys. Avui concentra esforços en la Fundació Torre del Palau.

Et dediques ara a la Fundació Torre del Palau i la solidaritat internacional?

Sí, ara, jubilat des de fa 7 anys, col·laboro amb la Fundació, bàsicament a l’edició dels llibres de Terrassa i al programa de cooperació AETM (Ajut a Estudiants del Tercer Món), que té més de 30 anys d’existència. Des de fa 10 anys, ajudem a joves de Guatemala, perquè sense sortir de la regió facin estudis d’FP i universitaris, amb el compromís de treballar allà i, també, de retornar l’import rebut, com si fos un préstec o crèdit, en hores de treball social a favor d’ONGs d’allà.

Com neix aquest AETM?

És una creació de la meva dona i meva. Quan ens vam casar la gent ens volia obsequiar, i com que teníem de tot vam obrir un compte per ajudar a pagar estudis d’una noia que la meva dona havia conegut fent de cooperant a la Nicaragua Sandinista. I vam recollir tants diners que vam crear aquest programa, era el 1990. Ho gestionem des de la Fundació, que el va assumir com a programa propi.

Cooperació i activisme social són molt presents a la teva vida?

Sí, des de molt jove, a la parròquia de la Sagrada Família. Allà ens vam començar a qüestionar sobre la coherència del dia a dia i el que deia l’Evangeli. Molt sensibilitzat amb allò de la Nova Cançó, em vaig proposar fer recitals de cançó i de folk per substituir la boxa que llavors es feia a l’Esfèric. Vam fer concerts memorables: amb el Raimon, la presentació en públic d’en Lluís Llach (al Socialet); i el més famós va ser el del cantautor nordamericà Pete Seeger, a l’Esfèric, 7 febrer de 1971, ple de gom a gom, amb milers de persones, mentre pels carrers circulava la policia a peu i a cavall, va ser un recital històric a la ciutat i al país.

Aquests recitals eren ben compromesos políticament?

Evangeli, espectacle i la cançó, i compromís social i polític havien d’anar de la mà. En els anys la repressió franquista els fèiem per donar suport al comitè de solidaritat amb les persones preses, amb els diners dels concerts s’ajudava les preses, molts sindicalistes i polítics, i a les seves famílies, també hi participaven CCOO i altres.

Però com s’organitzava?

Els recitals es feien sota el nom de Retaule Artístic de Terrassa, una iniciativa que s’havia abandonat i jo vaig reprendre, fèiem cada any una cinquantena d’activitats musicals, sobretot música clàssica.

Tu vivies d’això?

Jo vivia amb la meva mare, el pare va morir quan jo tenia 4 anys. Estudiava de nit, com gairebé tots els pobres d’aquells temps, i treballant sempre. Al tèxtil alguns anys. Fins que es desvetllà la vocació sacerdotal. Clar que ja tenia un recorregut, l’entorn sempre havia estat propici.

“M’he radicalitzat, crec que es tracta de canviar el sistema.He intentat fer una vida coherent amb les idees i valors: denunciar i vindicar comportaments més evangèlics.”

Què vol dir l’entorn?

L’any 1962 hi va haver el Concili Vaticà II, això portà moltes perspectives i esperances a l’Església i m’hi vaig identificar molt, vaig lluitar molt. A la parròquia organitzàvem diàlegs, es publicava la revista Presència. Recordo una trobada a les Carmelites amb l’Alfonso Comín, i la relació amb els capellans de Sant Llorenç i el mateix Agustí Daura. Jo actuava discretament, una acció a favor dels presos polítics s’havia de portar amb seguretat, i ho feia des d’Amics de les Arts, des d’Òmnium i altres entitats terrassenques que es van sumar a Retaule Artístic de Terrassa.

Com va sorgir la idea de Rialles?

Vaig proposar a Òmnium fer un cicle de teatre per a infants com el que feia la revista Cavall Fort a Barcelona. Era el 1972. Aquí vam recollir també diners pel Comitè de Solidaritat pels Presos. La primera de les sis sessions es va fer al Teatre Principal. Va anar tan bé que el llavors president d’Òmnium, en Joaquim Badia, va proposar fer-ho cada setmana. Però això no ho feien ni a Barcelona, li vaig dir. I ell tossut. El resultat va ser un cicle de teatre, però també cinema, titelles, circ i altres activitats; així naixia Rialles, que tenia també com a objectiu central el de fer país i situar la llengua i la cultura en el lloc que li esqueia.

Va ser un temps amb molta creativitat, poc després també va néixer Pedagogia de l’Espectacle…

L’any 1976, sí. Després d’uns anys fent les activitats esmentades, vam veure que era necessari fer una mena d’introducció als espectacles, en vam dir pedagogia de l’espectacle, i així es manté. Fèiem programacions al llarg del curs escolar, amb mestres especialistes i materials diversos, i al final s’havia de fer un treball sobre l’espectacle. Aquesta és avui l’activitat principal de la Fundació. Ha bellugat centenars de milers de criatures, a Terrassa, Vallès i altres comarques.

En fer-te capellà canvià la teva vida?

No, jo no volia deixar de treballar ni deixar Terrassa, i al seminari ho van acceptar; encetàrem un pla de formació, jo baixava a Barcelona tres dies per setmana. Llavors treballava en una empresa de productes farmacèutics, com a repartidor. El bisbe Jubany em va ordenar el 1974, i vaig estar 14 anys, a la parròquia de Sant Cristòfor, a Ca n’Anglada. En aquell temps m’ocupava també de les activitats origen del que va ser la Fundació Torre del Palau.

I el temps de capellà del barri?

Van ser 14 anys molt importants. Treballava sobretot amb joves, esplai diari, classes de català i música i altres activitats. Recordo també reunions de l’Asamblea de Trabajadores por una Vivienda Digna, l’ocupació de Vilardell i moltes coses… Des de la parròquia ajudàvem en el que podíem, també tot el que podíem per afavorir el tema lingüístic.

Però acabares deixant el sacerdoci…

La meva vida, com deia, no havia canviat molt pel sacerdoci. Hi ha un moment que m’enamoro de la meva dona i plego de capellà. Però vaig haver d’esperar deu anys fins que Roma acceptés la renúncia, vivint en pecat, que es deia, en concubinat, que és una mala expressió. Però em vaig casar pel civil, amb tota la discreció de què vaig poder.

I enmig de tot això no vas militar a cap partit?

Vaig tenir militància política, fins i tot en llistes electorals, amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC), on hi havia tot de gent d’Òmnium, i gent promotora de la llibreria l’Àmfora (avui títol d’una col·lecció de llibres de la Fundació). Jo tenia com a mirall el bisbe Joan Carrera, que havia estat a UDC fins el dia abans de ser bisbe, i tenia molt clar l’Evangeli i el compromís. No vaig ser militant comunista ni d’altres moviments, però era molt respectuós i admirava la seva valentia i compromís. Socialment m’atreia el compromís, però no vaig arribar a fitxar mai; però com a capellà vaig anar a la tancada dels obrers de l’AEG i moltes altres mobilitzacions d’aquells anys a Terrassa.

Valores positivament la Transició política a l’Estat espanyol?

Primer vaig sentir esperança, crec que com gairebé tots. Però el pas dels anys ens ha demostrat que això no anava. Després el desengany de tot el món de la política, em vaig donar de baixa d’UDC, fa més de 25 anys. Fer servir la creu per fer política no ho veia correcte. Quan vaig deixar de ser capellà, que vulguis que no, marca una frontera en la meva vida, he mantingut la proximitat, les relacions i amistats amb gent d’aquells temps. Alguns ho van donar tot per millorar políticament el país.

Però mantens opinió i acció política?

Els darrers temps m’he anat radicalitzant, perquè crec que es tracta de canviar el sistema. He intentat sempre fer una vida coherent amb les idees i valors (fraternitat, com a cristià, podria haver estat més radical en algunes coses), que vol dir denunciar i vindicar comportaments més evangèlics, sobretot de cara a l’Església, perquè hi ha coses que no van, impresentables i que s’estan fent d’una manera diferent a la diòcesi de Terrassa enfront de les altres diòcesis del país. Les directrius són molt conservadores i m’atreveixo a dir molt tèbies evangèlicament.

Políticament, m’han defraudat els partits convencionals, tots, i he optat pel més radical i més antisistema. Pot ser que demanant-ho tot s’obtindrà menys, però serà més en aquella línia; altra cosa és si és més o menys viable, si serveixen aquests vots, etc…

Llavors, veus amb optimisme el futur?

Tinc el convenciment que aquest país serà el que mai hauria d’haver deixat de ser, un estat, un país lliure, espero que algun dia hi arribarem. Quan, com? No ho sé. De fet hi ha moments que la cosa sembla que sigui inviable, però no perdem mai l’esperança que és vida i lluita i avui cauen murs i mites i es descobreixen enganys monumentals que obren el ulls a força gent.

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75