Rosalia León Abat Foto: PV
Pep Valenzuela
Es troben al casal per dinar, són un bon grup, sobretot dones, «bon dia, com va!», se saluden mentre es van instal·lant a taula per demanar el dinar. Als seus 86 anys, la Rosalia León Abat arriba puntualment al local. «Ara ja no faig res, no estic en cap entitat», diu en relació amb l’activitat política i solidària a la qual havia dedicat esforços. Però ha fet molt, la Rosalia. Nascuda el juliol de 1936, de pare i mare anarquistes, participà en el comitè de solidaritat amb els presos polítics de Terrassa, anys 1960 i 1970. «Em vaig implicar perquè es fes el canvi, per això es feien totes aquelles manifestacions, per canviar el règim, volíem la democràcia», recorda. Per això també fou militant del PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya). La dita Transició, tanmateix, no va ser suficient, declara qui fou treballadora com a secretària a l’empresa Acondicionamiento, «no estem en una democràcia plena, com hem comprovat clarament amb la repressió de tot el procés independentista».
Vas ser membre molt activa del comitè de solidaritat amb els presos. Quines activitats realitzàveu?
Recollíem diners per ajudar les persones que eren detingudes i preses, i a les seves famílies. Teníem molts companys a la presó i els passàvem com una setmanada a cada un perquè poguessin mantenir-se les famílies.
Com era la recollida d’aquests diners solidaris?
Fèiem moltes activitats, com concerts o teatre, i també rondes de porta a porta, casa per casa. La gent de Terrassa donava diners; i era gent que potser no era militant, però que entenien què era la lluita que portaven perquè canviés la situació. No per casualitat Terrassa era coneguda com la «roja».
Hi havia moltes persones preses?
Ara no recordo de memòria, però de vegades eren fins a 20 famílies. A banda, hi havia les persones detingudes i que podien sortir pagant fiança, amb volums importants de vegades. Recordo, per exemple, un cas de 900.000 mil pessetes (més de 5.000 euros) per treure’ls.
Molts diners a l’època!
Sí. Per sort, també comptàvem amb la solidaritat d’entitats. En aquest cas va ser l’Institut Industrial. Uns diners que ens van tornar temps després, era una fiança, com he dit, i jo mateixa els vaig retornar a l’Institut. Cal dir que com a comitè de solidaritat teníem reunions amb aquesta i altres entitats per tractar la situació de repressió que hi havia. Es van comportar molt bé, sempre ens atenien.
Quines entitats participaven en el comitè?
Hi havia les CCOO i associacions veïnals. Ens reuníem a can Boada, i allà parlàvem de tot, de les necessitats que hi havia i de tots els problemes que teníem la gent obrera, els que treballàvem. Hi havia molta unitat en aquells moments. El sindicat era l’organització més gran. Després, hi havia gent de tots els barris de la ciutat, gent conscienciada, de partits, sobretot del PSUC.
Com vas decidir participar en aquesta activitat?
No recordo bé, confesso. Però sempre he estat molt compromesa, recordo l’associació veïnal de Ca n’Aurell on hi era, teníem reunions, també reunions de tots els barris, la fèiem a can Palet perquè hi havia una sala gran, molt sovint havíem d’escapar corrents perquè venia la policia. A casa, la família havia estat a la CNT, el sindicat anarcosindicalista, ells m’ho havien explicat. Així, doncs, a casa hi havia una alta educació i consciència de ser de classe obrera.
“Quan detenien les persones mai sabies a on els enviaven”
“He ajudat treballadores, feia classe perquè es traguessin el títol, alguna ha fet psicologia”
A més de recollir diners per les famílies dels presos, quina activitat feies tu?
Jo anava a veure els presos a les comissaries i a la presó. Com que soc cristiana, els anava a preparar per a la Comunió, també parlava molt amb les famílies i facilitava la comunicació entre família i presos. Em vaig fer un tip d’anar a la comissaria de via Laietana, no recordo els anys concrets, ho sento.
Portava el socors roig a les famílies. Aquesta tasca la realitzava amb un aval de Cáritas de la parròquia del Sant Esperit, un certificat conforme com que portava ajuda econòmica, si no m’haurien detingut, però ja em coneixien i ho sabien i no em deien res.
Tot i això, participaves a les manifestacions.
Sí, clar. Vaig córrer molt per la Rambla. Recordo una vegada que ens vam refugiar al Doré, però la policia ens va colpejar, érem cinc dones, i vaig portar un bon morató molt temps, i això que jo portava alguns jerseis, perquè ja sabíem el que ens podia passar, anàvem preparades.
Recordes alguna persona en especial?
Hi havia la Francisca, que era del PSUC, érem molt amigues, érem molt valentes, li tenien una ràbia que no podia. En el bàndol contrari, recordo el comissari Aníbal, sempre em vigilava.
Com ho sabies?
Sabia qui era, i sempre hi era a la cantonada. També tenia el telèfon intervingut, es notava quan l’agafava. Però jo reia i els saludava (riu encara). És massa, perquè es notava molt que escoltaven. Jo sempre deia als companys que no vinguessin a casa, perquè si no l’Aníbal els fitxava a tots, però ells venien sovint, les persones som molt inconscients.
Coneixies els presos?
Clar. Recordo el Martínez i la seva dona, ell va marxar a França, ajudàvem la dona. També el Cipriano García i la dona, nosaltres ajudàvem a tothom, tot i que alguns, que eren del PSUC, rebien ajuda per altres conductes. A mi em va molestar molt, alguna vegada, que no ho diguessin, em vaig enfadar molt, vam tenir problemes, però bé, no era important.
Has comentat les visites a les comissaries.
Quan detenien les persones mai sabies a on els enviaven, tant podien estar a via Laietana com a altres comissaries, i jo hi anava, ja em coneixien, «ja tenim aquí aquesta!!», em deien.
Amb tot això, com és que mai et detinguessin també a tu?
Jo tenia aquella cobertura de Càritas, de l’església, i feia catecisme al Sant Esperit. Hi havia alguns capellans que també hi participaven.
Recordes alguna activitat especial del comitè?
Sí, nosaltres vam organitzar el concert del Pete Seeger. Coneixíem el Raimon, que ja havia cantat també, i ell va que, coneixia en Seeger, va fer els contactes. Allò va ser molt sonat, molta gent, milers, i molts policies, també a cavall.
Dius que hi havia el Josep Maria Font en l’organització?
El conec bé, ell estava a Òmnium Cultural, després també a Rialles, hi era sempre en aquestes coses. El concert el vam organitzar el comitè de solidaritat de presos.
A més de l’activitat al comitè pels presos, vas estar al PORE.
Després del comitè vaig entrar al PORE, perquè amb Stalin no estava d’acord, mai he estat d’acord amb l’estalinisme. Les barbaritats fetes a Rússia les denunciàvem a tot arreu. Perquè també havien assassinat gent dels nostres, aquí, com l’Andreu Nin, a la guerra.
No vas ser militant sindical també?
Jo vaig treballar a l’Acondicionamento, era secretària, recordo una vaga general molt gran, jo hi era amb la vaga. Al cinema Alegria hi va haver una gran assemblea.
Després dels grans canvis polítics i la Transició, què vas fer?
El comitè va deixar de funcionar. Després vaig sortir de PORE. Vaig considerar que ja havia fet prou. Em vaig dedicar a ajudar amigues i persones que coneixia que no tenien el batxillerat i els feia classe perquè es traguessin el títol i perquè continuessin estudiant. Eren treballadores, treballaven a la fàbrica, per elles era un esforç, i algunes es van treure la carrera, recordo una psicòloga.
D’altra banda, ens vam ajuntar amb el Pau Cotiella, ell era activista, havíem estat a l’associació veïnal de ca n’Aurell. Conegut i molt estimat ell, li anava molt la petanca i va organitzar algunes coses d’aquestes al parc. Allà havíem compartit activitat amb el Suriguera i la Dolors Duocastella.
Deixa un comentari