Concentració a la plaça Vella el passat 25 de novembre. Foto: Clàudia Borràs Amoraga
El passat 25N va tenir lloc el Dia Internacional contra la Violència vers les dones. Aquesta jornada internacional de dol i de commemoració té un origen sovint oblidat: l’assassinat de les germanes Mirabal a mans de la policia secreta de la República Dominicana el 25 de novembre de 1960. Anys després, durant el primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe (1981) celebrat a Colòmbia, es va declarar aquest com a dia internacional contra la violència de gènere, sent la ONU qui, divuit anys després, donaria el caràcter oficial a la declaració.
“Són frustrants tantes morts i que no passi res, que la gent no es llenci als carrers a dir prou”
Trenta-cinc anys han passat d’aquella declaració impulsada pels moviments feministes llatinoamericans i caribenys i la celebració d’una jornada en record per les dones víctimes de gènere segueix sent necessària. A Terrassa, diversos col·lectius feministes (Arran Terrassa, Quart Creixent i Rudes Rebels) han organitzat un acte commemoratiu sota el lema LLUITEM CADA DIA i ens preguntem com s’ha gestat la preparació d’aquesta jornada dins els col·lectius feministes que hi han participat.
“Amb molta, moltíssima feina i cert sentiment de frustració”, és el primer que ens diuen des de l’organització. Un exemple: “una setmana abans del 25N havíem fet pancartes amb les xifres de què disposàvem fins aleshores. Aquesta xifra la vam haver de modificar fins a dues vegades… L’última, tot just abans de sortir al carrer a celebrar el nostre acte. “Són frustrants tantes morts i que no passi res, que la gent no es llenci als carrers a dir prou”, diu una jove integrant de Rudes Rebels en referència a la jove de vint-i-sis anys assassinada a mans del seu company sentimental a Fuenlabrada, Madrid, la nit del 24 de novembre.
I és que el nombre de víctimes mortals per violència de gènere creix a un ritme tan accelerat que fa impossible gestionar el sentiment de impotència i organitzar-ho tal com es voldria fer des dels moviments populars, on és generalitzada la la sensació que el minut de silenci institucional en record de les víctimes és insuficient. Des dels col·lectius es volen buscar alternatives que visibilitzin de manera efectiva l’impacte que té a la societat una ràtio d’un assassinat cada 3 dies (xifra corresponent al 2015 a l’estat espanyol), es vol exigir una major implicació per part de les institucions i sobre tot, l’aplicació immediata i amb caràcter urgent de polítiques de gènere transversals a tots els àmbits de la gestió pública, posant èmfasi en el sistema educatiu.
Amb el lema escollit, els grups que organitzen aquest 25N recorden que la lluita contra la violència de gènere no és cosa d’un dia però aprofiten aquesta jornada per proposar uns eixos d’actuació molt concrets.
Per una banda, creuen que és important recordar les víctimes mortals, fent memòria de les xifres però també recordant històries i noms propis que aquest any han estat especialment dolorosos, com el de la petita Alícia, de només 17 mesos, assassinada pel company sentimental de la seva mare.
Al manifest unitari aquests col·lectius també s’adrecen directament a les altres dones, sovint oblidades aquest dia: -les que porten temps patint violència i són, per tant, víctimes i alhora supervivents. Les integrants dels col·lectius feministes de Terrassa apel·len directament al sentiment de sororitat -idea que expressa la solidaritat i aliança entre dones- per recordar que «si en toquen a una ens toquen a totes» i sobre tot per recordar a les dones maltractades que «no estan soles».
Des del feminisme sempre s’ha reivindicat que la violència vers les dones lluny de ser un problema íntim és un problema social profundament arrelat a la nostra cultura. És per això que des dels diferents col·lectius feministes egarencs no es dubta a l’hora de responsabilitzar a tot un sistema que permet, quan no esperona, la violència patriarcal contra les dones.
“I no només patriarcal”, assenyala una de les organitzadores, “també és un sistema heteronormatiu i binari que «castiga» a totes aquelles persones que no s’ajusten a aquest model”.
Binarisme, heteropatriarcat… el lèxic busca una precisió que no sempre arriba a tothom. L’acte del 25N està format per tres columnes de dones i homes que es dirigeixen, en silenci i de manera solemne, cap a la Plaça Vella. Una de les noies marxa amb un cartell penjat del coll on es llegeix: “Stop Transfòbia” i des de darrera del seu mocador pot veure les cares de la gent que, entre compra i compra, s’atura a mirar encuriosida a mesura que la columna avança pel carrer de Sant Pere.
“Què vol dir transfòbia?” Sent que es pregunten algunes persones alienes a aquest terme que defineix l’odi cap a les persones transsexuals. “Odi que es repeteix i que també esdevé violència cap a persones amb una orientació sexual que no és la normativa”, ens expliquen des de l’organització, “o cap a persones que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres, home i dona, acceptats pel sistema.”
Marxa de torxes feminista el passat 25 de novembre. Foto: Clàudia Borràs Amoraga
El reconeixement d’aquest tipus específic de violència i la lluita per la seva eradicació formen part de l’agenda política dels col·lectius implicats en l’organització d’aquest 25N i així ho han recollit al manifest unitari i als lemes que mostren durant la marxa silenciosa.
Les tres columnes que han sortit des de la plaça de Saragossa, la plaça del Progrés i la plaça del Dr. Robert entren, finalment, a la plaça Vella. Ho fan de manera simultània, porten dies repassant tots els detalls i són conscients del potencial visual que té aquesta acció. Les prop de cinquanta persones dels col·lectius encerclen la plaça, torxes en mà, i aleshores, un petit grup comença la lectura del manifest mentre altres companyes encenen espelmes en record de les que ja no hi són.
El tercer eix d’actuació proposat al text redactat entre totes interpel·la directament a les prop de dues-centes persones que, en aquest moment, estant seguint l’acció en directe:
Demanem que tothom s’impliqui en la lluita contra la violència sexista de totes les maneres possibles. Posem-nos del cantó d’una dona quan aquesta està sent assetjada, mostrem públicament el nostre suport a les dones migrades que arriben als nostres pobles, no siguem còmplices de burles i comentaris denigrants cap altres dones. En definitiva, no donem suport, ni activament ni passiva a cap mena de situació que pugui esdevindre violenta per alguna de nosaltres.
El manifest acaba i les participants es deixen caure a terra. A cada cantó de la plaça dues petites fogueres il·luminen les seves siluetes, siluetes de cossos que es fingeixen morts però que estan més vius que mai.
Un cop acabat l’acte i de camí a casa, dues de les noies que hi han participat s’abracen amb llàgrimes als ulls. “Ha estat tan emocionant!” -diu una d’elles. L’altra es frega els ulls amb el mocador lila. “Avui no és un dia de celebració”, explica, “és un dia trist…tant de bo no haguéssim de recordar a tantes dones mortes…però també pensem en les que encara hi són!”
La Clara, una de les companyes resumeix així el sentiment generalitzat d’aquest dia: “Juntes som més fortes!”
Redacció
Deixa un comentari