Fa 40 anys la història es va accelerar. En aquella època em va tocar viure a Madrid les manifestacions, vagues i lluites populars contra la dictadura. Formava part del nucli de direcció de la UJCE. Veníem d’un 1976, cabdal en la lluita per la llibertat. La darrera setmana de gener va ser tràgica, com ho va relatar Juan Antonio Bardem a la pel·lícula “Siete días de enero”. El dia 23 havia estat assassinat a trets pels grups d’ultradreta l’estudiant Arturo Ruiz García, que participava en una manifestació pro amnistia. El dia 24, i en la manifestació de protesta per aquest atemptat, Mari Luz Nájera moriria per l’impacte d’un pot de fum de la policia. El pitjor va arribar a les 22,30 d’aquell dia. Tres ultradretans entren al despatx d’Atocha, 55 i disparen contra les nou persones que troben. Aquests dies hem recordat els seus noms: Luís Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo, Enrique Valdevira, Miguel Sarabia, Luís Ramos, Dolores González y Alejandro Ruíz-Huerta (la única persona que encara viu d’aquella massacre). La multitudinària manifestació silenciosa, serena, responsable, organitzada pel Col·legi d’advocats, i amb servei d’ordre de la militància de CCOO i el PCE, va ser determinant per fer possible la transició democràtica.
He tingut ocasió de reviure (amb Consol Hernández, que també va viure a Madrid, aquells temps de revolta), aquells fets que ens van marcar per sempre (Javier Sauquillo era un dels meus advocats defensors de 1976). Homenatge i reivindicació d’aquesta memòria combativa que, enguany, la Fundació Abogados de Atocha, ha volgut reconèixer en el Colegio de Abogados de Madrid, i en l’artista plàstic Juan Genovés. Un dels moments més entranyables va ser el reconeixement a aquest artista vitalista i compromès amb les llibertats democràtiques. Autor de El abrazo, que es va convertir en un cartell emblemàtic per l’Amnistía. Es van vendre més de 500.000 còpies per recollir fons pels presos i la lluita contra la dictadura. Ell mateix va patir detencions per la seva edició i impressió clandestina. El abrazo també inspira l’escultura ubicada a Antón Martín, a 20 metres de l’atemptat, que aquests dies s’ha cobert de clavells i flors vermelles.
Però aquest aniversari ha tingut la virtut de reunir en la mateixa tribuna de l’Auditori Marcelino Camacho, tres dones protagonistes excepcionals. Cristina Almeida, Manuela Carmena i Paca Sauquillo, tres advocades laboralistes, que van viure molt intensament aquelles jornades. Manuela Carmena es va salvar, per atzar, de ser assassinada, va canviar el lloc de reunió previst a darrera hora. Totes tres eren titulars dels despatxos laboralistes més actius de Madrid dels anys 70, espais i professionals que acollien els treballadors i treballadores en vaga, o les persones repressaliades per la dictadura. Es van conèixer a la Universitat (quan molt poques dones accedien), van estudiar Dret, i van prendre partit activament per les llibertats democràtiques i la justícia, en temps en que no era gens fàcil de fer-ho. Amb trajectòries polítiques i professionals diferents, però sempre vinculades a la causes de la igualtat, són ara, igualment, un referent de la ètica i el compromís militant amb nous projectes d’emancipació social. Cristina Almeida, aportant els seus coneixements i energia com a jurista implicada en la memòria democràtica, contra els crims del franquisme. Manuela Carmena, com alcaldessa de Madrid, posant rostre i experiència a les noves esperances recuperades amb els ajuntaments pel canvi. Paca Sauquillo, amb una dilatada experiència en el camp de la cooperació, la pau i el desarmament, col·laborant, al costat de l’alcaldessa de Madrid, com a Comissionada de la Memòria Històrica. Un exemple magnífic d’aquesta memòria indòmita, amb rostre de dona, tan ignorat i silenciat en el relat de la transició. 
Per aquesta raó el llibre Cristina, Manuela i Paca, escrit per Irene Díaz, José G. Alén i Rubén Vega, i editat per Ediciones Península, que es va presentar la jornada del dia 24 de gener a Madrid, constitueix un veritable monument a la lluita per la llibertat, la justícia i el compromís militant. Un llibre que es va gestar fa un parell d’anys, en el marc per recuperar la memòria dels advocats i advocadesses que se la van jugar durant la dictadura, i que van constituir un referent ètic davant la ignomínia dels tribunals repressius. És per tant un llibre indispensable per entendre d’on venim, i útil per valorar el cost de la llibertat i la conquesta dels drets socials. També per renovar avui els compromisos militants i socials (la democràcia no ens la va regalar ningú), davant els discursos racistes, xenòfobs i insolidaris que cotitzen a l’alça, com el discurs feixista que encarna el nou president dels EUA, i que aplaudeix l’extrema dreta a Europa. Les tres protagonistes citades (Cristina, Manuela i Paca) que es defineixen com a voluntaristes, compromeses i afortunades, han reivindicat el camí a seguir: el del moviment de les dones (La marxa de Dones de Washington) i les mobilitzacions arreu del món contra les mesures i decisions del govern, racista i ultranacionalista, de Trump. No ens rendim!, van afirmar davant un auditori de gom a gom.
Un llibre de memòria, com va recordar Alejandro Ruiz-Huerta, president de la Fundación Abogados de Atocha, que ens ajuda a entendre la necessitat de perseverar en el coneixement de la lluita obrera, pels drets de les dones, per la justícia i els moviments per la pau i la solidaritat. Sense memòria no tenim futur. Com es llegeix al monument d’Atocha. “Si el eco de su voz se debilita, pereceremos. Paul Éluard”. No ens ho podem permetre.
Domènec Martínez, membre de la Junta directiva Associació Catalana d’Expresos Polítics (Resistents antifeixistes-membres de la FIR)
Deixa un comentari