Joan Junyent (Seminari Economia Crítica Taifa) i Roc Padró (CUP)
La setmana passada van tenir lloc a la ciutat dues xerrades/debat sobre el tractat sobre un mercat únic entre EUA-UE. A tots dos actes, crides a la vigilància i l’organització sobre aquest tema. Tractat que ara fa a l’entorn d’un any i mig que es venia negociant de forma quasi clandestina. Ha estat, però, el mateix Consell de la UE junt amb organitzacions socials qui ha desclassificat recentment els documents que han permès saber quelcom més sobre la qüestió, segons informacions de l’informatiu Crític, empresa cooperativa i mitjà de “periodisme d’investigació”.
Mercats únics i lliure comerç són eixos entorn als quals el capital se la juga. Llavors, intenta jugar en les millors condicions. Aquesta és, de fet, bona part de la història d’aquest personatge, de la seva expansió, creixement i desenvolupament. Quan hi havia els imperis colonials no calien tractats ni acords d’aquesta mena. Amb el temps, les coses han anat canviat. Els imperis d’ara no són tan barroers ni maldestres. S’ha de ser dialogant i demòcrata, ecologista i, en fi, políticament correcte.
Fabiola Gil i Ernest Urtasun, a l’acte d’ICV (Foto: facebook.com/icv.terrassa?fref=ts)
A grans trets, es tracta de reduir aranzels, o sigui treure-hi fronteres al comerç. Amb aquest objectiu va néixer just després de la II Guerra Mundial, al 1947, l’Acord General sobre Aranzels i Comerç (conegut com a GATT, per les sigles en anglès), amb l’adhesió de 23 països, sota patrocini de l’ONU. Quasi 50 anys més tard, naixia l’Organització Mundial del Comerç (OMC), hereva i potenciadora d’aquell organisme, ampliant el nombre de socis i plantejant una expansió del comerç sense fronteres molt major i intensa.
En aquest any de 1994 la URSS i el dit camp socialista ja havien desaparegut. Eren els temps que alguns pretenien ja sense història. Una de les raons principals, precisament, d’aquesta fi de la història era que la victòria del model econòmic capitalista hauria demostrat la seva superioritat total i que, d’aquesta banda, ja no hi havia res nou a on buscar. Només quedava pel davant una autopista de llibertat de mercats, capitalisme sense fronteres i, conseqüentment, de les persones. L’OMC, per tant, havia de ser una peça clau per la creació del nou ordre econòmic mundial.
En el mateix any de 1994 entrava en funcionament el tractat de lliure comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) i durant i després vingueren altres. A bona part d’Europa, tot aquest temps post II Guerra ha estat per a la construcció de la Unió Europea, que va començar com a tractat per un mercat únic per a pocs productes i pocs països.
En tot cas, l’OMC no ha estat fins avui capaç d’obrir les grans autopistes per les que haurien de córrer lliurament per tot el món productes, bens i serveis. Com a mínim, massa interessos i molt diferents en joc. Així, les dos darreres dècades i mitja han estat de molta feina, principalment pels EUA i la UE, en intentar tancar acords a tort i a dret, amb àrees geogràfiques o continents en conjunt o amb països per separat.
L’acord de lliure comerç a les Amèriques, dit ALCA, després d’anys de negociacions, va ser abandonat. El canvi de govern en alguns dels països de la regió: Veneçuela, Bolívia, Equador i, principalment, Brasil, van acabar amb el projecte dels Estats Units d’expandir a tot el continent l’acord que ja funcionava amb Mèxic i Canadà. Ara, els EUA tenen acords de lliure comerç bilateral amb alguns països, com Xile, per exemple.
Caldria, doncs, emmarcar en aquest recorregut l’acord que es negocia actualment (www.elcritic.cat, seminaritaifa.org) entre nordamericans i UE, que conté bàsicament els mateixos elements que caracteritzen el conjunt de tractats fets i per fer. Especialment preocupant i greu, com van assenyalar tant l’Ernest Urtasun (eurodiputat ecosocialista convidat per ICV al CC de Ca n’Aurell) com en Joan Junyent (membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, convidat per la CUP i l’Esquerra Independentista en un acte realitzat als Amics de les Arts), la creació d’un marc jurídic per sobre de les lleis vigents a la UE, que estaria regulat per tribunals privats, amb legislació particular.
Tot i l’alarma i la necessitat de vigilància, no sembla que tot el secretisme del món pugui resoldre qüestions substantives de la negociació. Al juliol, per exemple, un prestigiós diari espanyol titulava “L’acord EEUU-UE s’empantanega”; mentre que al número de novembre, la revista Alternativas Económicas publicava un article de l’analista francés Christian Chavagneux titulat “UE-EEUU: tractat de lliure comerç en punt mort”.
Afirma Chavagneux que “amb uns drets aranzelaris ja baixos, normatives difícilment conciliables, opinions públiques reticents… Les negociacions sobre el tractat transatlàntic tenen poques possibilitats d’arribar a bon port”.
D’altra banda, per tirar endavant aquest tractat cal el vot del Parlament Europeu, com va assenyalar en Urtasun, convidant a aprofitar el temps que tenim pel davant, encara uns quants mesos, per preparar una bona resposta i mobilització popular. A l’acte amb Joan Junyent, d’altra banda, es van fer propostes per crear una coordinació d’entitats a Terrassa que treballi aquest tema, organitzant més activitats informatives i que prepari resposta i mobilitzacions en contra l’acord i en defensa dels drets socials i econòmics, els ja assolits i tots els que ens pertànyen.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari