Quan era petita la mare em va dir més d’un cop que jo hauria de fer el doble d’esforç que els meus dos germans en tot per arribar a aconseguir el mateix que ells, perquè era dona. Jo no ho entenia del tot. A l’estiu, quan arribaven les vacances, marxàvem a la masia de l’àvia i l’avi, mentre la meva mare i pare treballaven fins que començaven les seves vacances. Abans de marxar, la mare em deia que no fes res que no fessin els meus germans, tampoc ho entenia. Fins que vaig començar a veure que només a mi em demanaven: “Amaia fes-te el berenar i també els dels teus germans!”, “Amaia, portam allò”, “Amaia, ajuda’m a…”, cosa que als meus germans veia que no els demanaven i que ells no havien de fer res per mi. Per sort, jo recordava les paraules de la meva mare, que em donaven la seguretat, ja que tenia el seu permís a dir que no a tot això. I és el que vaig aprendre a dir “NO”. Jo quedava com una nena irrespectuosa i notava la hostilitat de l’entorn, però la meva mare em va donar les eines i també, molt important, la certesa que el que jo feia era una resposta a un fet injust.
El dir “NO” no ha estat mai fàcil perquè, com dic, l’entorn et castiga amb culpabilitat, por i retrets de no ser bona persona o de no estimar a la gent. A les dones ens costa molt arribar a poder creure en nosaltres fins que entenem que de les nostres frustracions viscudes durant la vida, una gran part no són per culpa nostra com a persones individuals. Sinó que amb el temps, comprovem que tot això ve d’un sistema estructural que ens vol submises i obedients. De cop obrim els ulls i comprenem moltíssimes coses que no enteníem i la tranquil·litat i la confiança torna poc a poc a nosaltres.
Les dones hem decidit que ja n’hi ha prou. Aquest divendres, de nou sortirem al carrer per posar sobre la taula que és urgent fer canvis radicals que vagin a l’arrel del problema. El capitalisme i el patriarcat ens oprimeix i ens condemna a vides de misèria, són sistemes que es perpetuen i sobreviuen explotant les nostres vides. Quan parlem de perspectiva de gènere, hem de parlar d’erradicar les desigualtats de gènere, ètnia i classe, i també d’erradicar els funcionaments verticals dels processos econòmics, polítics i socials. Perquè el món funcioni no hi ha només les feines remunerades, sinó que hi ha moltes feines invisibilitzades. Feines que sense que hi hagi gent que les faci, el món no podria seguir funcionant com ho fa en aquests moments. No seguirem sent esclaves de sustentar el sistema capitalista, que ens obliga amb pressió social i estructural, a treballar fent feines de cures gratuïtes. Com diu la Silvia Federici: “El que anomenen amor, nosaltres en diem treball no remunerat”. És a dir, la manera d’explotar a una persona quan li pagues un salari és amb feina. La manera d’explotar a una persona a qui no li pagaràs un sou és amb amor. El sistema de serveis públics no arriben a sostenir la vida i es dóna per fet que seran les dones que a l’espai privat han de seguir sostenint la vida. Les polítiques de gènere s’han construït de manera androcèntrica, situant a l’home cis, blanc i de classe mitjana, com a subjecte universal de drets. Per tant, queda clar que falta fer molta feina fins a construir-ne un de diferent a l’actual.
Cal començar a treballar des d’una òptica feminista, anticapitalista, de classe, transversal i interseccional en tots els àmbits. Necessitem una educació i sanitat pública accessible per a totes, que es garanteixi el dret a decidir sobre els nostres cossos, establir relacions laborals dignes, l’erradicació de les violències masclistes, crear polítiques d’educació igualitàries…
Aquest any volem tornar a denunciar la precarietat, la discriminació i les opressions que les dones patim, invisibilitzades i silenciades. Som el motor que ni es veu ni s’escolta, però que sustenta la vida. Any rere any seguim veient com la precarietat i la pobresa tenen cara de dona. Observem com la vulnerabilitat social (pobresa energètica, els desnonaments,…) ens afecta específicament. O la situació de dones que treballen precàriament i explotades, internes en el servei domèstic o de cuidadores de la llar. També el cas de les dones sense papers, que sumen el component ètnic a la resta de discriminacions (dificultat per obtenir papers per trobar feina, persecució policial, dificultat per votar, entre d’altres).
I seguirem fortes, insistents i lluitant fins al final. No deixarem que un govern, un sistema judicial, uns mitjans de comunicació i un sistema d’empreses que controlen el poder global, silenciïn que ens estan assassinant, violant i maltractant. Mentre els poders que haurien d’acabar amb aquestes violències no fan res perquè ens necessiten submises per poder perpetuar el seu sistema d’opressió cap a nosaltres. Però no, un cop més ens seguireu trobant als carrers, perquè hem encès una flama que ha començat a il·luminar el camí, i ja no hi ha marxa enrere! Tenim la força a les nostres mans, la raó del nostre costat i la rebel·lia al nostre cor. Practiquem l’autodefensa, responguem combativament contra tota agressió i opressió!
Aquest 8 de març també sortiré per tu al carrer, “ama”, que has sigut la meva referent i que em vas ensenyar a estimar-me i a ignorar i enfrontar les veus opressores que sempre ens han volgut sotmeses, engarjolades i esclavitzades. Sortirem al carrer per totes les nostres mares, àvies, amigues, sogres, companyes, veïnes,… Som la força transformadora que ens farà lliures!
Amaia Txabarri Badiola, militant feminista
Deixa un comentari